Cap Vermell: 30 anys de la nostra vida

De bon començament vos he de dir que la meva intenció era parlar no del passat sinó del futur, del futur de Cap Vermell, sempre lligat al futur del nostre poble, però mentre pensava el que havia de dir, he arribat a la conclusió que és molt difícil xerrar del futur, sense conèixer i, per tant, sense xerrar-ne, del passat i també del present.

Efectivament, vaig ser un dels fundadors d’aquesta revista, juntament amb moltes altres persones, però això no és, per mi, cap mèrit, ja que la meva vinculació amb la revista, llevat potser del primer any, sempre va ser molt esporàdica. He estat molts anys viatjant amb El Golea per tots els mars i els oceans de la terra i realment vaig arribar a creure que la meva pàtria era el món i veia Capdepera com una anècdota de la meva vida i l’horitzó que perseguia no era precisament sa Cova Negra o Cala Agulla, sinó més aviat la ciutat de Paradella.

Per tant, que quedi clar ja des del primer moment, que el mèrit que ha fet que avui siguem aquí, és de moltes persones que avui són entre nosaltres i d’altres que no hi són, però no meu. De les primeres, dels que són aquí, permeteu-me que personalitzi amb en Biel Pérez, que amb la seva constància va donar l’impuls i la continuïtat d’aquest miracle que és Cap Vermell.

A més, en voldria recordar un que ja no hi és, que no és altre que Joan Rai, que, per mi, entre moltes altres coses, simbolitza el que ha estat, és i potser serà Cap Vermell: una fidelitat cap el nostre poble i cap a la nostra cultura, i també un desig de llibertat, més enllà de qualsevol ideologia.

Crec que un dels grans èxits de Cap Vermell és que cadascú se’l pot fer seu a la seva manera, cadascú el pot veure amb els seus propis ulls i, per tant, no té una definició unidireccional, ans tot el contrari: Cap Vermell és transversal, i basta llegir la llarga llista de col·laboradors durant tots aquests trenta anys per a comprovar-ho.

Per això avui jo vos parlaré de com veig jo Cap Vermell, què ha estat per mi i què pens que significa pel nostre poble... Però això, evidentment, és tan sols el meu pensament i, com deia abans, hi ha moltes altres maneres de veure-ho.

Per uns Cap Vermell ha estat una revista i ara és un diari digital; un mitjà de comunicació al cap a la fi! Per uns altres és un grup d’amics que s’ho passen bé xerrant de les seves curolles; per uns altres és un grup de pressió que pretén controlar la vida cultural del municipi, etc, etc. etc.

Però per mi ha estat i és molt més que tot això.

L’editorial del número zero, del desembre de 1980, és a dir, ara fa trenta anys, deia el següent:

Però la vida no es fa només dels grans esdeveniments mundials. Quasi sempre són les petites coses del nostre poble, del nostre carrer, del nostre lloc de treball, de la nostra família, les que mos umplen d’alegria o de tristor. [...] Estam il·lusionats en fer una publicació on hi puguem trobar el batec del nostre poble; aquelles notícies que no interessen a les grans agències però que a nosaltres mos ajuden a sentir-nos més acostats, més protagonistes de la nostra història, més responsables del nostre present i més creadors d’un camí que entre tots hem de fer.

A mi, ho he de confessar, m’ha costat molts anys de viatges arribar a entendre-ho, i darrerament ho he explicat algunes vegades, tant en públic com en privat: la cultura és global però es fa a partir d’allò local. I ja ho veis! Tot això que m’ha costat tants anys d’estudis arribar a entendre, estava escrit en una revista local de la qual jo en vaig ser un dels fundadors. I és que a vegades som cec i sord; no tenc remei!

I tot això ho vaig entendre el dia que me vaig veure obligat a repassar el passat del nostre poble amb motiu de preparar el llibre i el documental en homenatge a Joan Rai. Aquell dia me vaig trobar totsol davant la història i davant una persona i vaig haver de reflexionar de ferm per tal que tota aquella feina no es fes en el buit. En tot cas, era un buit que tenia dins meu i que havia d’omplir. I tota aquesta feina feta en un parell de mesos, va obrir les portes del meu cor i va mostrar-me que res no és en va i que tampoc res no és casualitat. Que sempre hi ha un fil conductor que va del passat cap el futur on tots ens hi podem aferrar i ens hi podem identificar.

Joan Rai forma part d’aquest fil conductor i Cap Vermell també. El primer representa la unió de dues de les ànimes del poble, que si hagués de personalitzar ho faria amb en Joan Alzina i Melis i n’Antoni Domínguez Moll. Dues ànimes que durant molt de temps varen estar separades i que amb la guerra civil quedaren sepultades per la violència i la por, però que mai no moriren del tot i tot d’una que pogueren varen tornar a reaparèixer i amb en Joan Rai es pogueren mirar a la cara i reconèixer-se l’una a l’altra. I amb Cap Vermell trobaren la manera de sortir a la superfície, d’entrar a les cases i al cors d’una part del poble.

Però, que quedi clar, que Cap Vermell no és el Poble, així en majúscules. És tan sols una part d’aquest poble i perquè ningú dels que som aquí tenim un esperit totalitari, així ho reconeixem i ho acceptam. Només ens representam a nosaltres mateixos i aquest nosaltres mateixos, a més, és molt plural i està fet de persones concretes.

Però al mateix temps sabem més o manco d’on venim i qui són els nostres avantpassats i no defugim la nostra responsabilitat davant aquest fet, que ens obliga, per una banda, al respecte, i, per l’altra, a seguir aquest fil de la història que va començar com a mínim fa 700 anys i que ens diu que fomam part d’una cosa molt més grossa que un poble perdut a l’extrem oriental d’una de les illes de la Mediterrània. Formam part d’una cultura mil·lenària que, amb les seves victòries i amb les seves derrotes, ha pogut arribar fins al segle vint-i-u i ha deixat en les nostres mans concretes i humanes la seva supervivència davant les adversitats presents i futures.

Formam part, en definitiva, d’una cultura sense estat i això marca molt clarament la nostra personalitat present i ens obliga a certes coses, a certes actituds, que d’altres cultures es poden permetre el luxe d’obviar o que donen per suposades.

I arribats en aquest punt pens que és molt important aclarir que no ens enfrontam ni ens enfrontarem a unes persones determinades, ni tan sols a altres llengües i altres cultures, sinó que realment el nostre perill és ideològic. Tenim al davant una ideologia, el nacionalisme espanyol, que en paraules del Dr. Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, és una ideologia destructiva.

El perill, per tant, no necessàriament ve de fora ni tampoc, com creia la Beata Fara, és un perill sobrenatural. El perill és aquesta ideologia destructiva que no es pot concretar solament en una sèrie de persones amb noms i llinatges o d’organitzacions polítiques i socials, i que, tanmateix, també és transversal.

I per evidenciar tot això, basta repassar els esdeveniments que han passat darrerament a la nostra illa i també al nostre poble, per a entendre-ho. La nostra llengua torna a ser al centre del debat públic i és utilitzada d’una manera barroera i covarda per tal d’aconseguir uns guanys suposadament polítics.

Es missudia he fet s’horeta. Tenc xètiga, però amb un mistu encenc un cigarru i després vaig a voltar amb cotxu o tal vegada amb motu, perquè ja no tenc carru. Més tard faré un cafè amb l’amu en Xiscu i prendré una aspirina amb un poc d’aigu.

Aquesta és una les famoses modalitats que serveixen d’excusa per a esquarterar la nostra llengua en trossets minúsculs i inservibles i que ha fet i fa que molts dels nostres millors cervells, des de Francesc de Borja Moll fins a Jaume Fuster, aquí present, hagin de perdre el temps intentant rebatre totes aquestes barbaritats. Però jo crec que no cal perdre-hi més energies, perquè és tan sols una excusa, com deia abans.

El que hauríem de tenir clar és que xerram una mateixa llengua i formam part de la cultura catalana, que ens enfrontam a una ideologia destructiva i que, per tant, no tenim al davant una altra interpretació científica, sinó un desig d’exterminar-nos.

I en el futur tot això anirà més, perquè ja preparen l’ofensiva final, com molt bé s’ha anat anunciant des de la premsa, inclosa Cap Vermell.

En un estat democràtic, totes aquestes coses no passarien. La llengua no seria objecte d’utilització partidista, la unitat de la llengua catalana no seria qüestionada i seria tan legítim defensar que aquesta unitat ha de tenir unes determinades conseqüències polítiques com defensar que en tengués unes altres. Perquè això sí que és discutible, però no la unitat i la dignitat de la llengua. Això, en una societat democràtica, seria sagrat i ningú amb un mínim de vergonya democràtica gosaria tocar-ho.

Amb aquest panorama desolador, molts de vosaltres pensareu que veig el futur de Cap Vermell com a molt negre. Idò vos equivocau completament, perquè veig el futur de Cap Vermell com una cosa esplendorosa, perquè la coherència i la constància sempre tenen premi. Mai res no ha estat fàcil. S’han travessat molts moments difícils com aquest, o fins i tot més. La mateixa revista també ha passat per moments compromesos on es dubtava de la seva continuïtat, però persones vengudes de fora poble com en Paco, en Pere o en Lluís, hi han aportat la seva feina i també el seu punt de vista, amb la qual cosa s’ha acomplert, una vegada més, aquella regla que diu que el mestissatge és clau per a garantir la supervivència d’un poble i de la seva cultura i, per tant, en podem estar ben orgullosos.

Pens que els principis fundacionals de la revista i posteriorment de l’Associació Cultural, no han caducat, són encara vigents i tenen la mateixa força que fa trenta anys.

Per tant, tenim molta feina per endavant, perquè mentre hi hagi una part del poble que no renunciï a les seves arrels, mentre hi hagi persones que, vengudes des de fora, es vulguin sumar al nostre intent de tirar endavant i ens donin el seu impuls, la seva força i la seva alegria, vol dir que encara ens queden moltes coses per fer i molts de moments per viure plegats.

Cap Vermell s’ha convertit en un diari digital i, pel que es veu, en un diari digital d’èxit. No podem abaixar la guàrdia; s’ha de millorar molt encara, però aquest nou camí digital ens ha de fer obrir els ulls per veure que encara hi ha molt de camí per recòrrer que, com deia aquella primera editorial, entre tots hem de fer.

A més, Cap Vermell gairebé sempre ha sobreviscut al marge de les institucions i, per tant, no ens ha d’assustar que aquestes siguin copades per aquells que neguen la nostra realitat i també els nostres sentiments. Cap Vermell no necessita ningú més que els seus lectors i els seus anunciants, i també, és clar, tots aquells que el fan funcionar en el dia a dia.

És vera que aniria bé una certa renovació, un cert relleu generacional, però, m’heu de creure quan dic que pens que la revista sempre ha estat oberta a aquesta opció, i si això no es dóna és més per efecte d’una certa malaltia en el nostre cos social, que a un desig premeditat d’impedir-ho.

Ja el desembre de 1981, l’amo Antoni Solleric deia referint-se a Cap Vermell: “Trob a faltar-hi col·laboracions de tota aquesta joventut universitària nostra”. Bé idò, seguim esperant!

Però mentre arriba aquest relleu, se suposa que tots nosaltres hem de continuar endavant oferint “els millors anys de la nostra vida”, que sempre són els presents, per tal que una certa idea de cultura i de civilització siguin presents en la vida del nostre poble i, a més, això ens permeti fer les aportacions necessàries a la nostra cultura mallorquina i catalana, entesa en el seu sentit més ampli, i, per tant, al món sencer.

I per això, entre altres coses, Cap Vermell no només és digital, també utilitzam el paper i ho farem fins on poguem. Estam preparant el tercer anuari i aquest any hem començat les edicions de llibres, en col·laboració amb altres entitats.

Però això tampoc és cap novetat, perquè les edicions de Cap Vermell vénen de molt més enrera. I també s’ha de tenir present que alguns llibres no publicats directament, sí que han nascut de les seves pàgines o impulsats per alguns dels seus col·laboradors.

De l’amu en Pep de na Maians ja el 1985 es publicà un opuscle sobre la història del Castell; també seu és el llibre del 1991 sobre el patrimoni arqueològic de Capdepera que va néixer de les pàgines de la revista, i també el còmic del Castell és obra de Josep Terrassa, juntament amb Pere Cortada i Paco Galian. Fa poc li devem la publicació d’un llibre molt important d’Antoni Massanet, Vida i costums de Capdepera.

El llibre de poesia El Vent de les Paraules de Jaume Fuster, també va ser inciativa de Cap Vermell.

El primer llibre de Joan Rai, Cards del meu ermàs, el va publicar Cap Vermell el 1989, i el segon, A la recerca d’un poble perdut, igual que el primer, és un recull de la seva obra publicada primer a la revista.

Els Premis Ploma de Ferro que atorga l’Ajuntament també foren publicats en paper per la revista i ara es publiquen en format digital.

Finalment, i segur que me’n deix qualcun altre, vos vull dir que el llibre de Rondaies mallorquines inèdites, de Pere Orpí, fou publicat en part a la nostra revista.

Ara, com deia abans, intentarem publicar un parell de llibres cada any, i hem començat per Senyor Ahir, d’Aurelia Canaan, “prologat de forma brillant” per Llucià Rinyon, jove promesa de les lletres catalanes, i per El Plaer del Boletaire, de Felip Esteva, llibre que demostra que tot és possible i que tot es troba al nostre abast, sempre i quan ho volguem, ho desitgem.

Per tant, pens que a més d’impulsar tots aquestes llibres i molts altres que en vendran, i d’organitzar i atorgar el premi que du el seu nom, Cap Vermell ha de continuar essent un mitjà de comunicació, un mitjà de comunicació que faci visible tot allò que ens uneix, sense per això defugir la polèmica i la confrontació d’idees o de punts de vista; però també un grup d’amics que xerren de les seves curolles mentre sopen, prenen cafè o van d’excursió; i, a més, ha de ser un referent de la cultura gabellina i una contribució a la cultura catalana i universal feta des d’aquest racó de món.

Per tot això que he contat fins ara i pels seus llargs trenta anys d’existència, pens que si qualque dia Cap Vermell ha de morir, ja podem dir que ho farà de vell i potser fins i tot amb les botes posades, la qual cosa és un privilegi del qual no tothom pot gaudir. Aquest, com a mínim, és el meu desig i per això, davant tots els problemes que es presenten i es presentaran, pens, acompanyat per l’amu en Pere de na Gambusina en el seu sermó de la boira de l’any 2000, que “com a bons gabellins, ens pertoca mirar-los amb els ulls i el cor ple d’esperança”.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

18 desembre 2010