Les monedes dels foners

Som aquí per presentar un còmic en format de llibre que ha fet en Miquel Moyà, també conegut per Miquel Fareta, fill d’un altre Miquel Fareta, de la meva quinta i, per tant, gaudidor i patidor del meu mateix món. Es tracta de la seva opera prima i és, per tant, un moment molt important de la seva carrera com a artista, ja que, per primera vegada, podem gaudir d’una obra completa seva, la podem tocar, la podem mirar, la podem llegir i fins i tot ens podem colgar amb ella dins el llit.

I un còmic és, com tots sabeu, una historieta il·lustrada i se’n discuteix el seu origen i la seva definició per tal de poder centrar la seva història, cosa que jo no faré avui.

Un còmic és un gènere, és un art? Bé, alguns el consideren el novè art incorporat a la història de la humanitat en temps relativament recents: a començaments del segle XIX, per ser exactes, quan el suís Rodolph Töpffer va publicar el seu primer àlbum el 1829. Però d’altres consideren que el còmic, és a dir, les historietes il·lustrades són una cosa que ja va néixer amb la mateixa humanitat i que les pintures prehistòriques, les rupestres, que encara ara es troben dins les coves de gairebé tot el món, són el precedent més directe i antic dels còmics, perquè aquests primers humans en realitat el que fan amb el seu art és contar-nos una història il·lustrada, una historieta.

A casa nostra, és a dir, entre noltrus, entre els que ens consideram implicats amb la llengua i la cultura catalanes, tenim dos clars precedents dels còmics actuals: per una banda hi ha les auques, que tendran el seu moment estelar al llarg del denou i, també, la revista En Patufet, publicada entre 1904 i 1938, és a dir fins pràcticament a l’entrada de les tropes nacionalistes espanyoles per la Diagonal de Barcelona, que va desbaratar fins avui el destí de la nostra llengua i de la nostra cultura.

Jo, per la meva part, vos he de confessar, que les meves primeres lectures, foren els còmics, el que llavors anomenàvem TBOs i que comprava el meu germà gran. I des de llavors, en què tenia 6 o 7 anys, no m’he aturat de llegir. Per tant, per mi, els còmics, els TBOs, foren la meva escola, més important encara que l’ensenyament reglat que, en aquella època, no valia gaire cosa, aquesta és la veritat. I per això, per mi, han tengut i tenen una gran importància en la meva formació personal. I no vull oblidar-ho i per això vos ho dic clarament: els còmics varen encaminar la meva vida cap el que és ara: una vida envoltada de llibres i de lectura, que amb la incorporació d’internet i el seu allau informatiu, no sé exactament cap on em durà en el futur, però m’han donat un passat i un present esplendorós, ple de satisfaccions i de descobertes constants, i també ple de sorpreses, la majoria d’elles agradables.

Per això jo no entraré en la pol·lèmica de si els còmics són un art o un subgènere. Per mi ho són, un art, un art complet amb els seus propis gèneres i subgèneres, que, com el cinema, ha arribat a un alt grau de desenvolupament que ha expandit la cultura de masses a vegades amb molta més exigència intel·lectual que altres arts.

I crec que aquest és el cas de Miquel Moyà. Ell ens proposa una lectura moderna de fets que varen ocórrer fa molt de temps. És, per tant, un còmic carregat d’història, una història que bàsicament coneixem a través dels escriptors i historiadors clàssics: és a dir, grecs i llatins.

Els foners balears, protagonistes d’aquesta historieta que avui presentam, tenen una presència important en els textos antics que es conserven. Ara bé, ells, els clàssics, no entenien la història com l’entenem avui en dia. O dit d’una altra manera, el que ells consideraven una experiència històrica per noltrus és una experiència mítica. En resum, en podríem dir una història de rondalla, on la invenció i la llegenda tenen tanta d’importància com els fets reals, fets que no sempre es poden demostrar a través de l’arqueologia perquè, diguem-ho clar, segurament mai no varen passar, mai no varen existir. Però també ens equivocaríem si diguéssim que són mentida: perquè, les rondalles, són mentida? Jo no ho crec pas. Les rondalles són literatura i la literatura sempre és veritat. I la història té un gran component de literatura perquè, al cap i a la fi, és escriptura, combinada amb altres tècniques que ajuden a entendre el passat, a interpretar-lo més que res, però és escriptura.

Per això a Capdepera, concretament a les Tertúlies Orientals i Destarotades amb l’amu Antoni Coix i l’amu en Pep Ruís, batiat per l’As d’Orus, ens hem inventat un nou gènere literari, fet d’història i d’imaginació, que combina realitat i llegenda, documents i fotografies, rumors i xerrameca amb documentació vertadera, que culmina amb escriptura i que hem anomenat, amb l’ajuda de l’amu en Biel Barona, com a Antropologia Poètica i que vol ser una altra de les aportacions gabellines a la cultura catalana i universal, perquè partint d’allò local és la manera més fàcil, el camí més recte, per arribar a allò universal, perquè a vegades la lògica cosmopolita falsament progressista ens du a menjar uns productes culturals que no són ni carn ni peix i, per desgràcia, tampoc no són verdura fresca.

Com deia, són moltes les referències de les Balears i dels foners que provenen de les fonts clàssiques. De totes elles, en vull destacar un parell:

Timeu de Tauromenion, historiador grec de Sicília que, malgrat que el mateix Polibi el posa en qüestió, és un dels primers que xerra de les Balears i dels foners, juntament amb Licòfron, amb un relat que, cert o no, és molt atractiu, perquè ens presenta una societat illenca, amb clares connotacions de barbàrie, però que vista amb ulls d’avui no deixa de tenir el seu què.

En resum, del relat de Timeu, se’ns apareix una societat sense oli (i, per tant, sense pa amb oli), sense vi però amb una gran tendència a beure’n excessivament, un rebuig dels diners, de les monedes i dels metalls preciosos, talment com ara mateix, i una afició sense mesura per les dones: en fi, una mena de hippisme avant la lettre que ens deixa desconcertats i amb ganes de sebre’n més de tot allò, de reviure aquells dies, aquells temps que Costa i Llobera recrea a La Deixa del Geni Grec, amb uns versos que ens acosten personatges certament inventats, però que sens dubte són els nostrus avantpassasts que ens il·luminen les nits d’hivern quan miram passar el temps a la vora del foc, i que Miquel Fareta ens torna al present amb un llenguatge nou, jove i atrevit en forma de còmic, és a dir, en forma d’historieta per tal de refrescar tot això que amb el temps s’ha anat esvaint de la nostra memòria individual i col·lectiva.

També voldria parlar de Licòfron, bibliotecari d’Alexandria i, per tant, col·lega del bibliotecari del Golea, que al seu poema hermètic Alexandra o Cassandra, filla de Príam, rei de Troia, parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren per aquí i anomenaren les nostres illes com Gimnèsies.

I uns altres, després de navegar com crancs fins als esculls marins gimnesis, descalços i sense vestits, viuran coberts de pells, armats amb tres fones fetes amb doble corda. I les mares ensenyaran a llurs fills petits, en dejú, l’art del foner; car ningú no es posarà el pa a la boca que no hagi tocat abans, amb una pedrada precisa, el bocí posat com a fitó sobre una estaca.

Amb la qual cosa arribam a la conclusió que, segons la mitologia grega, som, en part, responsables de la destrucció de Troia i el nostru càstig fou, després de navegar com crancs, arribar fins als roquissars gimnesis i portar-hi una existència miserable, i potser per això per devers Felanitx la somien la nit de Sant Joan, a la ciutat de Troia, talment com els gabellins somiam la ciutat de Paradella. És un somni meravellós que de qualque manera ens permet tornar a casa, descansar i gaudir de tots els plaers físics i mentals per a poder envestir el dia després de Sant Joan, on la realitat de les coses no sempre és meravellosa.

Una altre clàssic grec que parla de les nostres illes i dels nostrus foners és Diodor, que beu de la font de Timeu i Licòfron. Diu Diodor referint-se a les Balears, és a dir a Mallorca i Menorca:

Una i altra tenen un sòl apte per donar fruits i els seus habitants superen els trenta mil. Els productes de la terra basten per viure, però manquen totalment del vi, al qual donada l’escassesa, tots són molt aficionats. També tenen molta manca d’oli. Per això espremen el llentiscle i els mesclen amb greix, i amb això s’unten els cossos. Són més donats a l’amor de les dones que qualsevol altre home i les estimen tant que, quan els pirates hi duen dones que han capturat, entre tres o quatre en redimeixen una. Habiten en cavitats de pedra i viuen en habitacles excavats en els costers de les muntanyes que els serveixen tant d’habitació com de defensa. No usen en absolut monedes de plata o d’or. Fins i tot en prohibeixen la importació. Per justificar-ho diuen que l’arcaic Heracles va fer la guerra de Gerió, fill de Crisaor, perquè tenia gran quantitat de plata i or. Per tant, per mantenir-se lliures de l’avidesa, decidiren no tenir res a veure amb riqueses d’or i plata. En conformitat amb aquesta decisió, quan en altres temps servien a l’exèrcit cartaginès, no duien a la pàtria res del seu estipendi, sinó que el gastaven tot en comprar dones i vi.

Per altra banda, pens que és un deure avui reivindicar un llibre, un llibre que està exhaurit i, per tant, no es troba a l’abast del públic. En aquest llibre es diu el següent:

Un jaciment arqueològic és com un llibre que tot just es llegeix una vegada. Cada capa de terra que forma el sòl del monument, les troballes, les cendres i els carbons, cadascun dels materials que són desenterrats per l’arqueòleg és un full que s’escriu. Quan s’acaba l’excavació també s’acaben les fonts d’informació i el llibre es clou. Si un saquejador desaprensiu destrossa un jaciment ens destrueix, entre altres coses, la possibilitat de conèixer una part de la nostra història.

L’autor és l’amu en Pep de na Maians, també conegut per Josep Terrassa, que va recopilar els articles publicats a Cap Vermell entre el desembre del 1988 i l’abril del 1989, per fer aquest volum que avui vull reivindicar com una obra que va posar els fonaments per al coneixement i la protecció del nostru patrimoni cultural més antic i del qual reclam una reedició urgent per part de l’autoritat competent o de la iniciativa privada, és a dir el Cap Vermell, i també la definitiva protecció dels 30 jaciments, o més, que es troben al nostru terme municipal i que fan de Capdepera un lloc privilegiat per a poder mirar cap enrera sense ira.



Abans ja havíem tengut per aquí l’arqueòloga anglesa miss Dorothy Bate, que va trobar el famós Myotragus a la cova de na Barxa i que aquest passat mes de maig va rebre un homenatge per part de la Societat Arqueològica Gabellina Destarotada, que va culminar amb una menjada multitudinària de carn antiga al cassinu de l’Orient, centre de Capdepera i, per tant, centre de l’univers.

Així mateix, l’amu en Miquel Costa i Llobera, va escriure el grandiós poema La Deixa del Geni Grec, per tal de deixar constància que les nostres contrades, des de ses Païsses fins a les coves de l’Ermita i tota la península de Llevant sencera, foren un centre molt important de la cultura talaiòtica, la cultura que va aixecar el Claper dels Gegants i que va formar els nostrus famosos foners que han donat a xerrar a tanta gent des dels temps antics i que ara mateix s’incorporen al món actual, i diguem-ne modern per dir qualque cosa, de la mà d’un artista gabellí, avui present en aquesta espècie de sessió espiritista, on Nuredduna ens ofereix la seva bellesa i les seves drogues al·lucinògenes o potser avortives i Melesigeni la seva lira, és a dir la música i la poesia, el ritme i la cançó, que presses amb les dosis convenients són encara més al·lucinògenes que les drogues.

L’hivern de 1941 el pagès de Son Favar va trobar unes estatuetes batiades com a Guerrers de Son Favar, més conegudes a Capdepera com a Homenets de Son Favar, i que representen alguna mena de divinitat indígena en actitud de combat i amb els collons ben posats.

També fa pocs dies, he sabut que l’amu en Mateu Morey va trobar amb una rampaina per devers n’Aguiló, una moneda romana que encara no he pogut identificar, però que demostra que la romanització també va arribar a les nostres contrades. I la troballa d’aquesta moneda prova la destrucció d’aquell esperit antimonetari i potser fins i tot anticapitalista, també avant la lettre, que descriuen els clàssics que hem esmentat abans i ens deixa ben clar que totes les civilitzacions un dia o l’altre arriben a la seva fi, moren, desapareixen i deixen escampades un regueró de pedres, grosses i petites, per tal que els historiadors i arqueòlegs es puguin entretenir.

Les troballes d’àmfores romanes o gregues va ser una constant a les costes gabellines, sobre tot per la zona del Carregador i la Font de sa Cala, on l’amu Antoni Coix i jo tenim la dèria que hi va néixer Annibal mentre el seu vaixell carregava aigu d’una de les fonts d’aquests indrets. Perseguim un llibre que en parla i que tenia l’amu Antoni Solleric i esperam que qualque dia el trobarem i aquest dia farem una gran desfilada amb elefants i música de trompetes per tot el poble.

Els foners lluitaren com a mercenaris primer en els exèrcits cartaginesos contra els romans i després amb els romans contra els gals, per exemple, o contra qui sap qui...

Però la cultura talaiòtica, bressol dels foners, també va patir la seva pròpia hecatombe.

I aquí, voldria reivindicar un altre llibre, La romanització de les Illes Balears, d’Antoni Arribas Palau, que va ser professor meu d’Antropologia en temps primer, perquè aquest llibre ens demostra que els historiadors no sempre parlen del passat, sinó que moltes vegades ens descriuen processos que ens estan passant davant els nostrus propis ulls i a vegades noltrus miram cap a una altra banda. Potser ens agrada sebre les barbaritats del passat per a poder-les condemnar, però ens negam a condemnar i a combatre les barbaritats del present i, per tant, deixam repetir constantment allò que ens repugna si va passar fa milers d’anys i deixam continuar aquest cercle infernal de mort i barbàrie, de colonialisme i submissió.

Aquest llibre que parla de fa dos mil anys, però també d’avui mateix, comença així:

El fet que anomenem “Romanització de les Illes Balears” s’ha de comprendre en el sentit d’una autèntica “aculturació”

És a dir que el que ens interessa és comprovar els fenòmens que seran el resultat del contacte directe i continuat de dues cultures diferents. En teoria, considerada així l’aculturació, deuríem considerar-la com un procés doble (bipolar) que afecta els dos grups culturals en contacte; en la pràctica, atesa la gran diferència de les dues cultures i vist que aquest contacte es va produir mitjançant la imposició bèl·lica, el que ens interessa fonamentalment és analitzar els resultats de l’aculturació dels pobles indígenes.

Aquesta aculturació podria expressar-se en tres formes:

Acceptació: prenent la major part de l’altra cultura i assimilant els patrons de comportament i els valors íntims de la cultura superior.

Adaptació: combinant els trets culturals propis i aliens en un conjunt harmònic o mantenint actituds conflictives que deuen reconciliar-se en el comportament quotidià, segons cada situació específica.

Reacció: amb els sorgiment d’una varietat de moviments contraaculturatius.

Ja ho veis, Arribas parla de la romanització, però sona tan nou tot això! tant d’ara mateix!, que fa posar els pèls de punta només de pensar-hi.

Vivim un procés que en antropologia es diu d’etnocidi, un etnocidi perfectament programat i executat des d’un poder polític que es va imposar per la força de les armes, així com ho va fer l’imperi romà.

I els foners actuals han d’escollir entre acceptació, adaptació o reacció, talment com varen haver de fer els indígenes de les nostres illes preromàniques.

Ja sabem que alguns d’ells han anat a combatre amb els exèrcits invasors, ara en forma de mitjans de comunicació de masses, i que no duben ni per un moment en girar-se contra la seva pròpia gent, contra la seva pròpia cultura. Però ara no tornen havent canviat les monedes de d’or o plata per dones i vi, o com els segadors gabellins i/o els arrabassadors de paumes que, alguns d’ells, ho gastaven tot en putes i licors a Marsella. No, ara tornen amb les monedes, per tal d’assemblar-se als seus compradors.

La darrera batalla dels foners antics que descriuen els clàssics va ser lluitant a les ordres de Juli Cèsar en la conquesta de la Gàl·lia, on un dels epicentres de la batalla va ser la ciutat de Bibrax, actualment Beaurieux, cap a l’any 57 a.C. En el llibre De bello gallico, el mateix Juli Cèsar té l’honor de descriure la darrera participació dels foners balears en una batalla i clou 400 anys de documentació grecollatina, que ha deixat constància de la seva preparació i de la seva punteria.

Aquest és precisament el moment històric que descriu Miquel Fareta en la seva historieta i només esperam que aviat surti una versió en la nostra gran llengu catalana per tal de demostrar que els catalans ens estam preparant per tornar entrar per la porta gran a la cultura europea i també per demostrar que la reacció dels foners pot derrotar a tot un gran imperi, un imperi que, com el romà, s’ha anat esmicolant de mica en mica, des de Cuba, des de Puerto Rico, des de Filipines i des del Marroc sense les illes Xafarines, i que aviat, no ho dubteu!, veurà la llibertat de Catalunya.

I per acabar, uns versos de Costa i Llobera, del poema que hem esmentat abans:

Quan el sol roig i enorme de dins la mar guaitava,
davant la comitiva surgí la penya brava
del Cap Vermell, tenyida de púrpura oriental.
Com un alberg titànic, al flanc d’aquell penyal
se veia horrenda arcada que, oberta, pareixia
la gola d’algun monstre que un riu engoliria.

O si de cas, afegiria jo, que d’aquesta gola enorme surti en Toni “Gordo” desfressat de cíclop, per a expulsar els invasors que han embrutat les nostres platges amb ciment, plàstics i llaunes, talment com va fer amb en Simbad quan aquest va escapar de les mil-i-una-nits per a intentar desencantar la seva princesa.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

BIBLIOGRAFIA

• ARRIBAS PALAU, Antoni (1983). La romanització de les Illes Balears. Palma: UIB.
• BLANES I BLANES, Coloma et alt. (1990). Les Illes a les fonts clàssiques. Palma: Miquel Font, Editor.
• DOMÍNGUEZ MONEDERO, Adolfo (2004). “Els baleàrics en les fonts literàries grecoromanes”. A: Història de les Illes Balears, vol I. Barcelona: Edicions 62, p. 247-280.
• LICÒFRON DE ALCIS (1996). Alexandra. Barcelona: Bernat Metge.
• NADAL CAÑELLAS, Joan (2000). Els foners balears. Palma: Grup Serra.
• TERRASSA, Josep (1991). Patrimoni arqueològic del municipi de Capdepera. Ajuntament de Capdepera.