Miracle a sa Plaça des Sitjar
per Jaume Fuster

Estic escrivint aquests comentaris mentre el saxo de Charlie Parker esgrana les notes de Lover Man, i sota l’influx del record encara fresc de la versió que la Big Jazz Band de Capdepera –Marc Forteza com a solista– ens n’havia ofert unes hores enrere. I ara, mentre escric, se’m referma la sensació que vaig experimentar la vetllada del divendres dia 20 d’agost (servau aquesta data en la memòria, per favor), que havia assistit a un miracle musical.

No trob explicacions plausibles, en l’univers de l’experiència humana, per a allò que va passar aquella vetllada memorable. Encara ara no puc entendre que un grup de músics d’aquest poble (sense obviar l’estimable ajuda d’alguns instrumentistes de reforç) assolissin una fita que jo creia reservada als escollits dels déus, i que, de passada, em poguessin transportar a regions de felicitat musical com poques vegades he experimentat.

Permeteu-me que digui que, en ple segle XXI, encara hàgim de descobrir els clàssics del jazz és una mancança imperdonable, un autèntic forat negre de la nostra cultura. I després ens vantam de melòmans. Però, no patiu, perquè aquest és un pecat comès arreu de l’illa i d’Espanya. Per aquí vam botar dels clàssics dels seglex XVIII i XIX a l’embull d’avui sense fer ni una ullada a la gran música de la primera meitat del segle XX. Entendríeu que algú presumís de la seva afició a la música i  no hagués escoltat mai Ravel, per exemple? Idò això és el que fa molta gent que no sap qui són Count Basie o Duke Ellington.

En plena dictadura franquista, les músiques dels afroamericans que el món civilitzat va abraçar amb entusiasme i va assumir com a pròpies, per aquí  lliscaren per damunt la nostra epidermis musical sense a penes deixar-hi empremta. Nosaltres anàvem de “canción espanyola”, de ranxeres mexicanes i de boleros de Jorge Sepúlveda i Antonio Machín. Com a molt, taral·larejàrem les formes més amables del swing de Glenn Miller (i encara gràcies a la pel·lícula que aquí es va estrenar amb el títol de “Música y làgrimas” i al fet de la tràgica desaparició del músic d’Iowa).

Però, mai és tard per a fer-nos perdonar per la nostra ignorància. Afortunadament, en el poble tenim bons músics, i això, un dia o l’altre, s’havia de traduir en la recuperació d’un llegat musical que no ens podíem deixar perdre. Maria Antònia Gomis i Bàrbara Femenies, en els seus concerts de festes, ja fa anys que vénen introduint temes de jazz en el seu repertori: Gerswin, Ellington o Gardner són compositors que han incorporat, tot fent veure als seus seguidors, que som molts, que el jazz no és una música rara, per a gent més encara més estranya, sinó, simplement, una manera d’entendre la música i d’interpretar-la. Una forma musical de la qual n’és deutora quasi tota la música moderna, especialment el rock. Enguany s’hi ha afegit, a aquesta tasca de recuperació, el Centre Cultural Banda de Música, esdevingut per a l’ocasió Big Jazz Band de Capdepera, que ens ha fet una demostració impecable d’aquest estil musical, de com sonaven les grans orquestres dels anys 30 i 40 del segle passat, i de com podrien sonar avui amb major freqüència si no fos per qüestions estrictament econòmiques.

 El fet és que Miquel Gayà, el director, va fer una aposta agosarada, arriscada, i va bastir una formació d’una estructura clàssica, podant aquells instruments que mai no han fet part de les big-bands. D’altra banda, va enllestir un repertori absolutament representatiu –In the Mood (Garland) Take the “A” Train (Ellington), Lover Man (Davis,  Ramirez, Sherman), Fly Me to the Moon (Howard), The Lady is a Tramp ( Rodgers, Hart) Garota de Ipanema (Jobim)…– i ens va oferir quelcom del millor d’un univers musical tan meravellós com poc conegut. I que consti que va ser aquest, però podria haver estat un altre repertori, perquè hi ha molt on triar. Sigui com sigui, el miracle es va produir i, per moments, els ecos de les grans orquestres de Fetcher Henderson, Benny Goodman, Count Bassie o Duke Ellington rebotaren per les parets de la plaça des Sitjar. No vull passar per alt les aportacions d’Esperança Sureda i Felipe Cardiel, perfectament imbuïts en el seu paper i contagiats per l’atmosfera jazzística de la band. Ambdós ens oferiren sengles actuacions amb tot el swing que exigia l’ocasió, i en cap dels dos casos no era senzill.  Pel que fa a Suso Rexach, va ser una altra cosa, és a dir, va fer de Suso Rexach, que també és cosa molt bona.

Aquest home, Miquel Gayà no deixa de sorprendren’s. Ha demostrat, des que es va fer càrrec de la direcció de la Banda, una absoluta capacitat d’assolir allò que es proposa,contagiar  Modest, senzill, proper, sense deixar de tocar de peus a terra, ha assolit de compaginar la vessat més popular de la formació i la seva implicació en totes les manifestacions del poble, quan així ho exigeix el guió, amb cotes de qualitat difícilment superables. I d’això darrer, l’actuació de dia 20 n’és la millor demostració.

El fet és que el camí que ha encetat la Banda de Música és tan engrescador que seria una llàstima que no menàs enlloc. Li ho vaig dir al mateix Miquel Gayà i a alguns músics de la formació, i els vaig emplaçar a repetir, i a ampliar, aquest concert, però en un espai propici per a una audició en condicions –Teatre, Centre Cap Vermell...–, perquè en puguem gaudir sense interferències i sense tots els motius de distracció que genera un sopar a la fresca. D’altra banda, crec que aquest és un projecte perfectament exportable i que podria passejar-se per molts d’escenaris amb la seguretat que dóna fer les coses ben fetes.