Documentació Gabellina Destarotada (11)

La ciutat de Paradela vista des de Capdepera

 Joan Amades. Costumari català: el curs de l’any. Vol. IV, p. 158.

 

PARADELA 
Ciutat de Paradela: nom que el vulgus dóna a un miratge atmosfèric a manera de boira que es veu cada any en la badia de Sa Guya, davant la vila de Capdepera (Mall.), entre les puntes de sa Farola i de Sa Guya; sembla un núvol que pren formes rares en les quals el poble veu siluetes d'edificis, campanars i muralles, i creu que es tracta d'una gran ciutat que va enfonsar-se en la mar i que en certes ocasions es presenta mig emboirada a flor d'aigua. El mateix fenomen s'observa a Ciutadella (Men.), on l'anomenen ciutat de Parella, i a Felanitx (Mall.), on és anomenat ciutat de Troia. (Cf. BDC, xviii, 125).
Diccionari Alcover-Moll

Fou l’amu Antoni Coix a can Patilla qui primer em va parlar de la ciutat de Paradela, que tant pot ser un efecte òptic, un nígul o un somni. Aquesta ciutat s’apareix per cala Agulla el dia de Sant Joan i és una més de les llegendes mundials que tenen també un referent local, gabellí.

Al Diccionari Alcover-Moll hi surt la referència que podeu llegir més amunt i que ens dóna una informació de primera mà, ja que l’informador principal per fer aquesta entrada del diccionari fou ni més ni menys que Joan Alzina i Melis. Aquest personatge és, sens dubte, un dels gabellins més importants que han exisitit mai al nostru poble i, per tant, qualque dia se n’haurà de parlar extensament i crec que puc dir que hi estic fent feina per tal que això sigui realitat el més aviat possible.

Bé idò, a la correspondència de mossèn Antoni M. Alcover (Perea, Maria Pilar (2008). Epistolari d’Antoni M. Alcover (1880-1931). Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Balears [cd-rom]), hi surt la carta que li fou enviada per Joan Alzina i que podeu llegir a continuació, en la qual li conta el que ha pogut arreplegar sobre aquesta mítica ciutat de Paradela, Paradella o Parella.

 

Aquesta carta no està datada, però per la informació que dóna sobre la Comissió organitzadora del Congrès, es pot deduir que és del 1905 o 1906, ja que es refereix al Primer Congrès Internacional de la Llengua Catalana impulsat per Alcover i molts altres, entre els quals hi havia Alzina i Melis, que es va celebrar el 1906 i que, evidentment, va comptar amb alguns congressistes gabellins: el mateix Alzina, el metge Gabriel Melis, Antoni Vaquer i Moll del carrer Fondu, Antoni Bauzà i Terrassa, i potser algun més.

També estaria bé seguir la pista de l’Oració de Tallar Fiblons, que el 1906 ja estava gairebé perduda, i que “just se pot ensenyar el dissabte de Sant Joan a les 12 de la nit”. Me té intrigat, molt intrigat!

Això de Sant Joan dóna molt de si! Perquè, a més, per Sant Joan el Sol també balla, i sol ballar damunt l’aigu de la mar. A Capdepera, Sant Joan era un dia molt important. Jo encara ho he vist, però supòs que no en tot el seu esplendor. Però quan era nin, Sant Joan encara era una gran festa i, a més de menjar albercocs i cireres, es feien moltes coses: encendre foc en una revetla, per exemple... i una carrera de cintes on hi jugàvem tots els al·lots amb les nostres bicicletes.

Però tornant a la ciutat de Paradela, s’ha de dir que aquesta llegenda no és exclusiva del nostru gran poble; també a Ciutadella la veuen, i per Felanitx. El primers li diuen Parella, i els segons, sempre més originals que ningú, li diuen ciutat de Troia.

He trobat les següents referències que en parlen.

 

• Bernat de l’Almudaina. “Crònica i llegendes de Parella: recull i proposta d’interpretació” (Edicions Jamma, 1913).

Aquest és un llibre publicat a Menorca i que encara no he pogut consultar. Però sembla prou interessant com per fer l’esforç de trobar-lo, perquè “Bernat de l’Almudaina va ser pràcticament l’únic investigador que va centrar els seus estudis en la desapareguda ciutat de Parella”. És a dir, tenim un homu que no fa ver res més que investigar una ciutat que no existeix. Meravellós!

• Article d’Alexandre Ballestar al dBalears.

• Bloc de Guillem Benejam.

• Bloc de Francesc Sintes.

Per tant, fins ara semblava que aquest tema només interessava a menorquins tocats per la Tramuntana, però a Capdepera, a vegades, la Tramuntana també hi pega fort i un personatge tan “científic” com Joan Alzina hi va dedicar també alguns esforços i fins i tot es queixa que la gent “no creu en fades, ni encantaments, ni ciutats submergides: llegeix diaris i parla de lo positiu”. Traduït a llenguatge d’avui, allò positiu seria refer la platja de Cala Agulla amb grues i tractors i sembrar-la d’arena portada déu sap d’on, com ja varen fer l’any 1987, amb les desgraciades conseqüències que tots coneixem.

Però noltrus, els encantats, ens estimam més pensar que Cala Agulla, amb arena o sense, amb turistes o sense, és la porta d’entrada de la Ciutat de Paradela, un lloc on hi conflueixen tots els nostrus somnis gabellins, una ciutat edificada en els racons més creatius del nostru subconscient, una ciutat feta per viure-hi i per somiar-hi, una ciutat on la llibertat no depèn de cap Tribunal, sigui aquest Constitucional o no, una ciutat feta d’amor i d’al·lucinacions, una ciutat on queda completament exclosa de la “realitat” la pardaleria capitalista i realista de guanys i pèrdues segons uns paràmetres tramposus i criminals, una ciutat on el volum de negoci és el plaer de conversar, una ciutat on les paelles són sempre cegues i, a més, es diuen “arròs sec”, una ciutat on la ginebra és anglesa i es beu amb llimona natural, una ciutat on no importa dir el meu nom perquè tothom em coneix i em saluda i em convida a prendre cafè o te, perquè a la Ciutat de Paradela tots som únics i importants, tots tallam el bacallà i tots tenim entrada lliure al Paradís, que és una sala de festes que mai no tanca les seves portes i ens anima a continuar visquent amb orquestra de jazz i cambrers que no aturen de preparar gin-fizz.

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Post Sriptum

M’ha vengut al cap mentre escrivia aquest article un escrit que vaig fer el 2006 sobre les illes mòbils, perquè trob que aquestes illes i la ciutat de Paradela tenen coses en comú. A Tenerife, i a totes les Canàries, tenen la llegenda de San Borondón, que és una illa que va i ve, que apareix i desapareix, i que jo, un dia ja molt llunyà, vaig veure des de dalt d’una muntanya.

És la crua realitat! I si no ho creis, basta que llegiu aquest article que ve a continuació i ja em direu el què!

 

Les illes mòbils

 De como estás en mi

Te me vas escapando poco a poco
de mi cielo, isla. Más isla y sola
al tic tac con que ahora te desnudo.
Hasta yo mismo que jugué contigo
a ser explorador por las dos niñas
de mis ojos, aprendiendo vertientes
donde se me caían las miradas,
me voy tornando como tú, una isla,
que hiela sus nostalgias con delfines
y derrumba los valles del latido,
emigrando de mí para encontrarme
en la desnuda soledad que pueblas.

Pedro García Cabrera. La rodilla en el agua, (1934-1935)

En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud.

Llorenç Riber. “Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos” Dins Els camins del paradís perdut (1920)

Quan a començaments dels vuitanta vaig anar a parar a Axinec, ni se m’havia passat pel cap que la meva vida s’arribaria a complicar tant en qüestió d’illes. Perquè jo, que era d’un país una part del qual està fet d’illes, em trobava en un altre que també eren illes, moltes illes. En realitat no en sabia la quantitat exacte. Just just havia mirat un mapa de la seva situació. I no, no estaven davall de les illes Balears, tal com ens les presentaven els mapes meteorològics de la TVE, sinó que es trobaven a l’Atlàntic, ben al costat del continent africà.

Fixau-vos si anava despistat, que el primer matí que em vaig despertar allà, quan vàrem sortir del magatzem on dormíem vaig veure, cap a Llevant, una massa enorme de terra que sortia imponent de la mar i es dibuixava en el cel encara mig fosc, i ens posàrem a discutir entre els companys meam quina illa devia ser aquella. Uns varen dir que era Gomera, perquè era la que estava més a prop, uns altres que era Heró i encara uns altres, crec que jo entre ells, que era Benahoare. Bé, idò, ningú va endevinar, perquè va resultar que era Tamaran, la impressionant Tamaran vista des d’Hoya Fría en un matí molt clar de primavera i, mentre discutíem de geografia, el sol va fer la seva feina i es va posar a ballar davant nosaltres que, ja sense paraules, contemplàrem l’espectacle.

Vaig decidir que m’havia de comprar un mapa i un llibre de geografia totd’una que pogués. I així ho vaig fer. I vaig estudiar geografia. Una nova geografia. I les illes eren set, però no ho eren, perquè en realitat n’hi havia més de set. Més enllà de Tamaran, cap a Llevant, hi havia Mahoh i Titeroigatra, entre aquestes dues hi havia l’illa de Lobos, i al nord de Titeroigatra hi havia una illa petita que es deia Graciosa, i més al nord encara Montaña Clara i Alegranza. Així que ja en teníem com a mínim onze. Perquè cap a Ponent hi havia les que ja he nomenat abans: Gomera, Heró i Benahoare. Uf, la vida dels arxipièlags, que n’és de complicada!

Però és que, a més, a Tamaran hi ha una península que es diu La Isleta, perquè és això, gairebé una illa unida a la resta per un fil molt prim de terra.

  

I també hi ha illes que creixen, com Benahoare, que entre l’octubre i el novembre de 1971 ho va fer pel sud amb l’explosió del volcà Teneguia, a prop de Fuencaliente. La lava va soterrar una platja i en va crear una de nova: Playa Nueva, una platja on no hi ha arena, sinó pedra tosca i en la qual jo m’hi he banyat sentint aquella sensació de vèrtic que donen els volcans quan els sents vius sota els teus peus.

I també hi ha una illa a Amèrica, perquè diuen que Veneçuela és la vuitena illa de tants emigrants que hi van anar per fugir de la misèria i de la fam.

Semblava que s’havia acabat, però no; perquè entre Axinec i Tamaran hi ha un volcà que està fent néixer una illa nova que encara no hem vist però que algun dia veurem, el volcà d’En Medio. És curiós, perquè per allà diuen que quan neixi hi podran fer la capital, perquè, com sempre passa en els nostres països insulars, les illes es barallen entre elles per a espectacle dels seus colonitzadors. Tamaran i Axinec es duen a matar, es discuteixen constantment i tracten d’aconseguir els favors dels seus amos. Una illa nova entre elles dues, diuen, podria ser la solució. Encara que jo, i molts, sabem que la solució és una altra: no haver de tenir ningú a qui caure bé per obligació.

Bé, ja tenia el mapa completat i totes les peces del trencaclosques insular al seu lloc. Illes de totes mides i colors eren la meva nova pàtria. Estava satisfet perquè coneixia els seus límits i els meus. Era meravellós i durant un temps vaig gaudir dels fruits del coneixement. O això creia

Però una nit que estava tot sol i melangiós, vaig decidir que l’endemà aniria a voltar pel món: Bé, el que s’entén per món quan vius en una illa. I així va anar, la cosa! Vaig llogar un Vespino i vaig anar cap al nord i cap a ponent. M’havien dit que per les muntanyes de Teno hi havia un Tagoror que encara no havia estat sistemàticament espoliat. Estava molt enfora, a l’altra punta de l’illa, però sabia que hi havia d’anar.

Quan hi vaig arribar, vaig demanar en una venta les senyes de les pedres mil·lenàries i me n’hi vaig anar escapat, amb una botella d’aigua, un poc de pa amb formatge i la meva catximba. El lloc estava desolat i me vaig seure en mig del Tagoror i vaig tractar d’endevinar el que deien les seves pedres tatuades amb signes amasiks. D’entrada, evidentment, no vaig entendre res. Potser, en el fons, només era un estranger carregat de culpa. Però a mesura que anava passant el dia, el meu cap va donar moltes voltes i el que se’m feia estrany, llavors, era tot el que passava més avall d’aquelles muntanyes i més lluny d’aquelles illes. No era un estranger, era una persona envoltada d’altres persones. Callàvem, però ho dèiem tot. No hi havia secrets entre nosaltres. Sentia els tambors que sonaven i el ritme era el ritme de la terra.

Va passar gairebé tot el dia, i vaig pensar que era el moment de pujar en un dels cims, encendre la catximba i veure com es pon el sol per darrera Benahoare assegut en una roca. I just asseure’m vaig tenir la visió d’una illa, però em va semblar que era massa a prop per ser Benahoare. “Deu ser Heró?”, vaig pesar, “que estrany!”. En aquell instant vaig veure un mago que anava muntanya amunt amb el seu ramat de cabres i li vaig fer una senya perquè s’acostàs.

– Què em podria dir si aquesta illa que tenim al davant és Heró o Benahoare?, –li vaig demanar quan se va haver assegut al meu costat.

– No és ni una ni l’altra, és San Borondón –va dir amb aquella cantarella típica que també tenen els amasiks continentals.

Jo no me’n sabia avenir. “Una altra illa no, per favor!”, vaig pensar sense dir res.

Llavors em vaig presentar i li vaig demanar quin era el seu nom.

– Tothom em diu Mencei, i tu també ho pots fer –va ser la seva contesta.

– I com pot ser que aquesta illa no surti als mapes? No n’havia sentit xerrar mai.

– És que aquesta illa no es troba mai al mateix lloc i per això no surt als vostres mapes. La gent com tu necessita tenir-ho tot ben fixat i per això no estau preparats per visitar les illes mòbils.

– Com pot ser que no estigui al mateix lloc?

– No, es mou per la mar com si fos un peix. Però és un peix que ningú mai no pot pescar. Molts pocs han posat els seus peus en aquesta illa que tu i jo ara véim. Mira-la bé, perquè potser no la tornaràs a veure mai més.

Vaig preparar una altra catximba, la vaig passar al Mencei i estàrem asseguts en aquella roca fins que la fosca ens va envoltar completament.

– No et preocupis. Jo t’acompanyaré fins al camí.

Quan arribàrem al Vespino, em va donar un tros de formatge de cabra per sopar i ens vàrem acomiadar.

Pel camí, quan tornava a la civilització, vaig pensar que era una persona afortunada en unes illes també molt afortunades. Un país d’illes mòbils que naveguen pel teu pensament. Qui ho havia de dir!

Ja vos podeu imaginar que els dies següents vaig haver de cercar tot el que pogués trobar sobre aquestes illes mòbils, fins llavors tan inversemblants.

I els mites són confusos i clars a la vegada. Per una banda, em trobava a Tigzirin Tikanariyin, un dels mites més fabulosos de les nostres ments d’infants (Illes Purpurines, Illes Afortunades, Jardí de les Hespèrides, Camps Elisis, que tots els savis –Horaci, Virgili, Plini– havien col·locat al ponent de l’Àfrica), fins que el mallorquí Angelí Dulcert les va dibuixar, efectivament, a l’oest africà en el seu Portulà de 1339, més de seixanta anys abans de l’arribada dels bàrbars (1402-1496).

I, per l’altra, és normal que d’un mite es vagi a un altre, que l’intent d’assassinat d’un mite, en faci néixer un altre. Les illes s’havien trobat, s’havien dibuixat, s’havien conquerit. La Història havia fet la seva feina i es disposava a enterrar tot el que restàs dels temps antics. Però existia el Mag Mell, el país de l’eternitat dels celtes, i els imm-raga (viatges) de Condlé, Maelduin i Brainn, que després, amb el cristianisme usurpador, es convertirien en els viatges de Sant Brandan, del quals el nostre (més tard -Aquí Estamos- passat a l’enemic) Llorenç Riber en va ser un dels qui en va escriure en català a començament del vint. I en aquests viatges, es trobaven amb les illes mòbils que anaven d’una banda a l’altra de l’oceà en cerca de persones amb ganes veure-hi. Una d’aquestes illes era el Peix Jasó, on els viatgers s’hi aturaven per fer el dinar però no el podien acabar de fer perquè l’illa s’emprenyava amb aquell foc i es fotia a córrer cap a una altra banda. També hi havia l’illa Aprositus o Inaccessible dels clàssics, l’illa Non Trubada i l’Encoberta, totes elles illes mòbils que podrien ser la mateixa, o no.

 

 

 

A més d’aquests mites clàssics i celtes, n’hi havia d’altres d’orientals, com l’illa dels Xots de les Mil-i-una-nits i en Simbad (però no el bar, eh!), i també coneixements i “creences” de l’Occident, com l’illa Antília, l’illa de les Set Ciutats, l’illa Perduda, l’illa Encisada... En fi, tot un món d’illes per cercar i per imaginar.

I a Tigzirin Tikanariyin tot aquest cercar i no trobar es va concretar en l’illa de San Borondón, el nom de la qual és una derivació de Brandan, deformació cristiana i colonial, que ha aparegut nombroses vegades en els nostres horitzons oceànics i que molts amasiks insulars hem vist amb els nostres propis ulls.

Segons Eloy Benito Ruano es van organitzar fins a quatre expedicions per trobar la nostra illa Non Trubada, la primera de 1570 i la darrera de 1721. Era superstició? Era esoterisme barat? Hi ha opinions per a tots els gusts, però el cert és que noliejaren naus i prepararen homes per fer expedicions en cerca d’una certesa, perquè molts dels qui partien havien vist la Non Trubada i estaven segurs que qualque dia la trobarien. No ho feren mai.

Finalment, un anglès, Edward Harvey, també va patir d’aquest mal, i al llarg dels seus viatges exploradors per l’oest africà es va capficar que ell havia de trobar aquesta illa Non Trubada. Va organitzar una expedició que va partir de Benahoare i, no només la va trobar, sinó que hi va desembarcar i la va explorar entre el 14 i el 21 de gener de 1865. Ah, i també la va fotografiar! Així que ja tenim mapes i fotos d’una de les illes mòbils que més maldecaps han donat. En Harvey, però, va embogir per unes febres africanes i mai no va poder explicar el seu descobriment a la Royal Society de Londres. Així que el misteri ha continuat fins ara.

 

 

 

Jo, per la meva part, sempre havia estat un escèptic en tot, però aquell dia que vaig veure l’illa mòbil des de Teno, se’m va despertar un cuquet quimèric que tenia amagat a qualque lloc del pensament. Vaig embogir com Harvey? Vaig confondre els paràmetres mentals que separen la raó de la follia? Vaig imaginar, com molts altres desgraciats, que era un "escollit"? Vaig voler “creure” perquè ho necessitava per a tornar a néixer? Vaig confondre una illa amb un nigul? Vaig patir un miratge degut als efectes de la catximba i a l’emoció del moment? Em vaig “equivocar” per tal que aquesta “equivocació” em portàs directament a la “veritat”?

No ho sé. Però de llavors ençà aquesta és la meva feina amb el Golea: trobar aquestes illes mòbils que viatgen incansablement per la mar, o, potser, que aquestes em trobin a mi.

 

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea
juny 2006

· Eloy Benito Ruano. La leyenda de San Borondón: la octava isla canaria. Universidad de Valladolid, 1978.

· San Borondon: La isla descubierta.

 
Taburiente. "La isla de los sueños", Astral, 1990.