Economia... ben aplicada?

 per Biel Mir




Donades les interessants aportacions, i aprofitant-me del títol del text d’en Jaume Fuster, obro un parèntesi en el debat. Algú potser es pregunta encara d’on surto, si el que plantejo és d’interès o si m’estic posant en un tema que no em pertoca. Legítima pregunta i també legítim dubte.
 
No sóc més economista que qualsevol altra persona que miri de mantenir la seva economia domèstica el més sanejada possible. Des de fa uns anys, quan l’euro va entrar a ca nostra, els equilibris per assolir aquesta fita van ser més difícils. Donat que sempre hem estat partidaris d’un sistema econòmic domèstic tendint a la contenció de despeses més que a la rauxa malbaratada, les preguntes van començar a omplir les converses familiars. “Com és possible, si abans...? Per què no... si fins ara...?” I les orelles van augmentar el radi d’acció per recollir tota mena d’informació relacionada amb els canvis econòmics que estaven envoltant-nos. Algunes dades van activar les meves alertes personals i, per alguns companys de feina i/o altres amics, les opinions que aportava apuntaven tendències molt pessimistes. Però:
 
1-     Es detectava ja en aquella època, si no abans, una clara tendència a “deslocalitzar” (que vol dir, simplement, tancar en un lloc i obrir en un altre) fàbriques i indústries, i portar-les a països amb ma d’obra barata. Que farien els nous aturats? Qui pagaria els imposts que ells pagaven?
2-     Les importacions de material descaradament més barat, d’Àsia especialment, ens van llençar a canviar uns hàbits de consum fins al punt fer que la població es cregués més rica que abans.
3-     Vaig tenir la sort i la desgràcia de conèixer i viure directament els problemes de gent que havia estat molt ben situada econòmicament i que, per qüestions particulars, havien de pidolar, literalment, per no passar a accions més dràstiques. (Sí, literalment. Qui vulgui pot consultar la fundació Acció Solidària Contra l’Atur, que porta més de 25 anys treballant per ajudar a crear auto-ocupació a Catalunya). Les dades d’aquesta fundació em van posar la pell de gallina, especialment, el fet que molta gent necessita amagar la seva tragèdia per mantenir un status social! i no caure en misèries pitjors. No parlàvem d’immigrants, sinó de catalans de tota la vida, amb estudis, educació i intel·ligència.
4-     Es va poder copsar un increment escandalós d’indigència, molta entre gent gran i també de joves.
 
Els humans, com els eriçons, podem fer una bola, tancar el cap dins ca nostra i treure les pues per defensar-nos. Però el sistema social on vivim compleix una sèrie de requisits que, tan si volem acceptar-ho com si no, més tard o més d’hora, ens faran treure el cap per la finestra o per la porta i no podrem aguantar la bafarada que ens caurà damunt.
 
Tanco el parèntesi i segueixo amb temes pel debat.
 
1-     Les propostes a llarg termini són molt interessants i necessàries.
 
2-     Les propostes a curt termini, ara mateix, les trobo molt més necessàries per evitar mals majors, i que les fetes a llarg termini tinguin més força.
 
3-     Les empentes de projectes són tant imprescindibles com qualsevol objecció, sempre que les objeccions vagin encaminades a frenar l’ímpetu i no a aturar la creació de solucions (tret de les que condueixin a la catàstrofe, evidentment).
 
4-     Donada l’era de la comunicació que vivim, i per la part que em toca més de prop, trobo necessari i imprescindible crear una línia:
- coherent per a totes (o per la majoria de) les petites accions que es duguin a terme;
- que sigui comercialment i empresarialment possible,
- que es pugui posar en funcionament a petita escala amb vistes a un creixement determinat;
- que perduri en el temps;
- que tingui un caràcter propi fort per fer-se memorable i, per tant, publicitàriament factible;
- que admeti alteracions.
 
5-     Les accions han de comportar un intercanvi. Els sistemes basats en l’especulació només crearan supervivència per a uns, pobresa per a la majoria.
 
6-     S’ha de comptar amb tots els treballadors i industrials que estiguin disposats a participar positivament, doncs fan falta diferents tipus d’ofertes.
 
7-     No podem dependre dels polítics per a definir les qüestions d’aquest debat. Estan emmarcats en un ecosistema concret amb moltes limitacions; això no vol dir que se’ls hagi de tancar portes sinó que, al meu parer, l’empenta ha de venir de la gent de carrer, i no s’ha de polititzar en termes partidistes. Fa falta força i que provingui de totes bandes, amb direcció i sentit comuns.
 
A mitjans i finals d’estiu vaig fer una proposta, anomenada CAPDEPERA, VIU I SOMRIU, que no va transcendir més enllà dels empresaris hotelers i del batlle, doncs es van donar afers polítics que tots coneixeu i altres detalls, que van posar algunes pedres a intentar mirar més endavant.
 
Si algú està interessat podem passar-la en viu per aportar les explicacions orals pertinents que no estan escrites a les diapositives; així també posaríem el debat al carrer i li començaríem a donar empenta per trobar alguna línia de treball. Tenim l’estiu damunt i passa ràpid.
 
Salutacions cordials a tots. Gràcies.
Biel Mir