Carl Schmitt, alemany, filòsof de la teologia política, jurista del dret i de les relacions internacionals, autor d’obres cabdals com Romanticisme polític, La Dictadura, El concepte de lo polític, El “nomos” de la terra, etc. en las quals desenvolupa els seus conceptes de “decisionisme”, “hostis”, “el liberalisme com a no-política”, “democràcia plebiscitària” o “nomos”, que li asseguren un lloc entre els pensadors de la política del segle XX, traspassà la frontera de l’àmbit acadèmic de manera espectacular quan, poc després de la nit de les ganivetes llargues, vespre del 30 al 31 de juny de 1934, en què Hitler assassinà un milenar d’homes per a fer-se definitivament amb les regnes del NSDAP i després de l’Estat, a l’assemblea de juristes de Berlín de l’1 d’agost, pronuncià la frase: “El Führer protegeix el Dret”. Es pot dir, per ventura, més alt; però no més clar: tota una lliçó pràctica de “decisionisme”.
De l’obra que glossarem es diu que és “la més bella de les que escrigué”, fent fortuna el qualificatiu de Nicolau Sombart. Terra i mar, una reflexió sobre la ’història universal fou escrita mentre Berlín era bombardejada per l’aviació aliada, a l’hivern del 1942, quan l’autor passava per una crisi existencial, havia caigut en desgràcia i havia patit un esglai per part de les SS. Estant dedicada a la seva filla Anima Louise, d’11 anys, està escrita en un llenguatge molt planer i entenedor. Però, alerta! Schmitt és un una serp verinosa i el lector un pobre ocellet que, fàcilment hipnotitzat, és víctima de les seves urpes; si no estau en possessió d’una virtut moral de ferro i no dueu les eines intel·lectuals ben esmolades, la intel·ligència luciferina d’Schmitt vos enlluernarà, quan el darrer que voleu és donar per bons els arguments del gran intel·lectual orgànic del nazisme.
Terra i mar és la primera obra moderna que tracta de la globalització, de la qual, darrerament, qui menys en sap més hi diu, fins que un acaba convençut que el vertader mal és el discurs que en tracta. Enmig de tanta xerrameca, és refrescant gaudir d’una opuscle, 61 pàgines, d’alta volada, que posa ordre sobre l’actualitat més rabiosa.
Els mites de què se serveix l’autor per a bastir una comprensió de la història universal són els quatre elements (terra, aigua, aire i foc), la lluita titànica entre les potències terrestres i marítimes, i el “nomos”, entés, breument, com l’acte originari de presa de posició de la terra, el seu repartiment i la seva explotació, que fonamenta la constitució d’un poble i les revolucions espacials.
Amb el descobriment de les Índies es destruí un “nomos” primitiu en el qual predominaven les potències terrestres, que fou substituït per la primacia de la mar. Aquesta, la mar, acabà en mans de l’imperi anglès. La revolució espacial que tingué lloc modificà les proporcions i dimensions de tot el conegut, de tal manera que fins i tot trastocà la mateixa idea d’espai, amb tot el que significa. Per exemple, la transmutació del Leviatan de peix a màquina i l’esgotament de l’era marítima fent aparició el foc, símbol de l’energia que fa rodar les màquines.
Amb el domini de l’aire, té lloc una nova revolució espacial que duu a la instauració d’un nou “nomos”, obrint-se pas tres possibles repartiments de la terra. Segons Schmitt, serien que Estats Units quedi com a únic protagonista de la història, la d’un equilibri entre EEUU i URSS (no oblidem la data del llibre i que l’autor morí al 1985), o la d’un equilibri entre diversos grans espais.
“Un nou nomos del nostre planeta sorgeix incontenible i inevitable… Molts només hi veuran destrucció i mort. Alguns creuran arribada la fi del món. En realitat, vivim únicament la fi de la relació entre terra i mar que ha regit fins al present”
Compleix, Terra i mar, la dita gracianesca que diu “si breve, dos veces bueno”.
“¿Nosotros? Hace cincuenta años nuestros progresistas abuelos decían: dentro de cincuenta años volaremos. Evidentemente, hoy se vuela. Pero ni nuestros abuelos, ahora ya difuntos, ni nosotros, los nietos podemos volar. Son otros los que vuelan. Este nosotros de nuestros progresistas abuelos era algo enternecedor. Se basó en una identificación ingenua con los dueños del mundo que dentro de cincuenta años se servirían de la técnica, y cuyos deseos se cumplirían gracias a las fuerzas productoras desenfrenadas. Todos los mitos de progreso se basan en identificaciones semejantes, es decir, en el supuesto infantil de formar parte de los dioses del paraíso futuro”.
Correspon aquesta parrafada a “Sabiduría de la cel.la”, un dels set escrits, després publicats amb el títol d’“Ex captivitate salus”, que sortiren d’amagatotis dels camps d’internament americans en què se’l confinà durant el procés de desnazificació. I és més actual que tots el articles d’opinió que apareixeran als diaris al llarg dels propers dotze mesos. Per cert, els progressistes, una vegada superada la crisi econòmica actual, estau segurs de volar?
Carl Schmitt. Tierra y mar. Editorial Trotta. 2007.
Ex captivitate salus. Editorial Trotta. 2010.
