Joan Flaquer i Maria Lliteres, els meus altres padrins rojos

Per a Miquel i Sira, tot esperant que no s’aturi la roda del temps.

Per a Maria Flaquer Lliteres “Rigus”, que ha estat i és el meu millor llibre d’història.

Maria Lliteres Garau i Joan Flaquer Juan.

Fou l’amu en Pep de na Maians, també conegut per Josep Terrassa, qui primer va parlar seriosament dels matrimonis civils a Capdepera al llarg dels vuitanta del segle passat, en un estudi que va publicar a Cap Vermell en una sèrie d’articles. Però també fou ell qui primer va fer referència a aquests matrimonis civils a l’època anterior a la guerra civil. En aquest article de 1986 diu que el primer matrimoni civil celebrat a Capdepera fou l’any 1881 entre Bartomeu Alou i Isabel Oleo. Alou, recordem-ho, fou el fundador a Capdepera de l’església metodista.

També diu l’amu en Pep que no fou fins a l’any 1912 que no es va celebrar el primer matrimoni civil sense connotacions religioses i que, fins i tot la premsa de Palma, se’n va fer ressò i en va parlar, no gaire bé, per cert.

Jo, per la meva part, sabia per tradició oral que els meus padrins, Joan Flaquer i Maria Lliteres, s’havien casat civilment i que durant la guerra les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, havien tractat de fer-los casar per l’església i que la meva padrina havia rebutjat l’oferta dient: “Jo ja estic casada i no me vull tornar a casar”.

I no en sabia gairebé res més.

Però fa pocs dies, remenant papers vells que tant ens agraden i ens informen, vaig trobar la crònica del matrimoni dels meus padrins, publicada a El Obrero Balear el 16 de novembre de 1917. No cal dir que em vaig emocionar força perquè me’n vaig adonar que els meus altres padrins també eren unes bones peces! No només en Miquel Llull sènior era roig; també ho eren els padrins del Recreo.

I, a més, la cosa venia d’enfora, perquè, segons consta a la mateixa crònica que podeu llegir a continuació, la meva repadrina, Francisca Garau Rigo, que va encetar la saga dels Rigus i les Rigus, va ser una de les fundadores del Grup Femení Socialista el 1913 i en va ser presidenta, segons consta a El Obrero Balear del 3 de juny de 1916, amb Magdalena Coll Alou com a vice-secretària.

A més, tant la meva padrina Maria com la meva repadrina Francisca, pertanyien a l’església metodista, la qual cosa ens assenyala, com ja vaig dir a l’article anterior, que la connexió entre metodisme i socialisme era molt fluïda i productiva, perquè molts dels metodistes també formaven part de les organitzacions de l’esquerra gabellina. Tan Francisca Garau com Maria Lliteres en són una prova més.

I, dit de passada, em va cridar l’atenció que l’altre dia, a la presentació del llibre sobre el protestantisme a les illes Balears escrit per Carme Capó, no hi hagués representació dels rojos gabellins actuals –si és que en queda algun–, la qual cosa demostra que si encara en queden, han patit un atac d’amnèsia profunda i han oblidat les seves arrels, ja que una de les branques de la rojor gabellina és, sens dubte, el metodisme i aquest bé que es mereixia i es mereix un reconeixement per part d’aquells que es declaren hereus de les organitzacions polítiques i sindicals que foren brutalment espapçades per la força militar el juliol de 1936.

Bé, en tot cas jo no ho oblid, i per això vos oferesc, com un homenatge als meus padrins, però també a tots els que assistiren a les seves noces celebrades al domicili de la meva padrina, carrer Baptista núm. 12, el 8 de novembre de 1917, la crònica que es va publicar a la premsa obrera i que, sens dubte, és un dels documents, juntament amb el consell de guerra al meu padrí Miquel Llull, més emocionants que m’he trobat al llarg de les meves investigacions del nostru passat gabellí, català i universal.

No puc llevar-me del cap la valentia dels meus padrins; sobretot de la meva padrina Maria, a la qual just just vaig conèixer, perquè era un ninet quan va morir. Gairebé només record la camilla on seia i les cortines amb dibuixos de carruatges que hi tenia a les finestres que donaven al pati –on hi havia una prunera– i al carrer. És per això que ara i per sempre més, la recordaré guapa i jove com el dia que es va casar, en què la seva imatge no devia diferir gaire de la de la fotografia que he posat més amunt. Aquestes fotos, així com la dels meus repadrins, sempre m’han acompanyat, però mai havien tengut tant de sentit com ara, perquè ara puc dir que els conec i que realment són amb mi i aquesta vegada per sempre més.

I, finalment, vos he de dir que el “menyspreu a totes les cerimònies de la gent negra” que ells varen practicar tan olímpicament, és el mateix que practic jo, només que les circumstàncies han canviat i ara la “gent negra” no fa les seves cerimònies vestits amb sotana i des de les trones de les esglésies; ara ho fan des de les trones dels mitjans de comunicació, dominats aclaparadorament per la dreta i l’extrema dreta, i des de les estructures de l’Estat, amb la monarquia i el poder judicial al front, en una mena de Missa Negra que pretén ensorrar l’estat de dret i les poques estructures democràtiques que es conqueriren al llarg de la falsa Transició.

Talment com va fer Maria Lliteres, hem de rompre les cadenes, però, i aquest és el vertader missatge, ho hem de fer amb alegria i ho hem de celebrar amb una festa on hi hagi menjar, begudes i banda de música. Ah, i que la festa duri fins a la sortida del sol !!!!!

Que així sigui!

El Obrero Balear, 16 novembre 1917, p. 4.

Francisca Garau Rigo, presidenta del Grup Femení Socialista el 1916, i Antoni Lliteres Fiol, els meus repadrins rojos.

Miquel Llull [Blai, Cataiol, Rigus i del Recreo]

Bibliotecari del Golea i estudiant