"Aquesta sensació verda que ens protegeix de la destrucció
i de la mort, es diu senzillament Esperança"



(text de la presentació del nostre Anuari 2009,
a càrrec de Miquel Llull - Teatre Municipal, 6 de març de 2010)

Sembla que m’ha tocat a mi tornar a presentar per segon any consecutiu aquest conjunt aleatori d'articles que hem convingut d'anomenar Anuari Cap Vermell, perquè, diuen les males llengus, que tot això ha estat idea meva i que, per tant, he de pagar-ne les conseqüències. Bé, no discutirem ara si és vera o no és vera que tot això és un invent meu. El cert i segur és que som aquí dalt per parlar-ne una estona. I jo pensava que estava tot dit i no tenia ni punyetera idea del què podia dir de nou. El meu camarada Flaquer, que també es fa dir l’amu en Miquel del Recreo, m’ha aconsellat ja moltes vegades que no xerri tant i, sobretot, que no sigui tan exagerat. Però no li faré gaire cas i diré quatre coses sobre tot això de l’anuari, que tant ens preocupa i ens sorprèn a la vegada.

En primer lloc que, seguint amb la iniciativa anticapitalista que encetàrem l’any passat, no només no hem apujat el preu, sinó que l’hem abaixat a la meitat en una demostració clara que la llei de l’oferta i la demanda és una quimera com a mínim tan gran com ho pugui ser la igualtat entre tots els homus i, és clar, també entre totes les dones.

En segon lloc, que hem seguit l’estela que vàrem començar i que no ha variat el disseny ni la maquetació, i que hem apostat per a il·lustrar la coberta, i també part de l’interior, amb les obres de pintors i pintores de Capdepera i de Cala Rajada. Si l’any passat ho férem amb en Mateu Estarellas, enguany ho hem fet amb na Margalida Morey.

I, finalment, vos he de dir que la primera cosa que em va venir al cap quan em varen “convidar” a parlar avui aquí va ser dir que si l’any passat vos vaig proposar una reflexió sobre el poble a partir de la lectura tranquil·la i pausada de l’anuari, jo, amb aquesta lectura, havia arribat a la conclusió que a través de Cap Vermell parlàvem d’un poble que no existeix, que ens l’havíem inventat, o que havia mort i noltrus l’havíem ressuscitat i el féiem caminar com un zombi que s’arrossega pels carrers.

Evidentment, això era una més de les meves exageracions de les quals parlava abans.

I ara crec que tot això és una exageració perquè dilluns passat, en una d’aquestes excursions transcendentals que faig amb l’amu en Sebastià Xerafí, vaig arribar a unes conclusions completament oposades. A vegades no sabem si hem de dir que el tassó està mig buit o està mig ple. I jo no el veia mig buit, el veia buit del tot, aquesta és la veritat. I per això, quan he pensat en la cara que posaria l’amu en Miquel del Recreo quan sentís aquestes paraules, mentre caminava cap a les coves de l’Ermita, o de l’Ermità com voldria que ho diguéssim l’amu en Xiscu Llissa, he vist clarament que el tassó està mig ple.

Aquest poble no és mort! Però, i n’hauríem de ser ben conscients, això és un miracle!

I és un miracle perquè amb tot el que ens ha caigut al damunt, que no cal ara enumerar perquè tots ho tenim ben present, encara som aquí i fins i tot pot ser que tenguem corda per estona o que, en tot cas, el nostru naufragi sigui tan triomfal i profitós com ho va ser el del Golea.

És per això que també en aquesta excursió transcendental, em vaig proposar escriure un dia qualque cosa sobre aquest miracle, una cosa que encara no sé quin format tendrà, ni si serà poesia o serà prosa; l’únic que sé és el títol, i aquest és i serà: HOMENATGE A CAPDEPERA. I quan dic Capdepera també dic Cala Rajada perquè, i esper que ho entengueu, jo també som calarajader i la meva vida, talment com la del meu heroi de la infantesa, en Tonyico Barruà, no té cap sentit sense Cala Rajada.

A Capdepera i a Cala Rajada tenim una sensació de color verd, que ens fa anar endavant i ens protegeix de les bèsties i de les màquines que tenen uns altres plans per a noltrus.

Aquesta sensació gabellina i verda és la mateixa que ha fet sobreviure la nostra llengua catalana i la nostra cultura a través de segles negres i tempestuosos i ens ha deixat arribar fins a aquesta Era Digital on tot és i serà possible, sobretot la nostra llibertat.

I aquesta sensació verda que ens protegeix de la destrucció i de la mort, es diu senzillament Esperança.



http://www.youtube.com/watch?v=o5Vtr80JRZU