LA IMAGINACIÓ AL PODER
Sempre m’ha admirat aquella persona que té el coratge de sortir a la palestra, enmig del públic, amb la responsabilitat de governar, de dirigir o d’actuar. Pel que respecta als polítics, tal i com ho definia Marx –Groucho Marx–, “la política és l’art de cercar els problemes, trobrar-los, fent el més adequat en el moment de solucionar-los, el més precís, i si es diu qualque mentida ha de semblar la veritat: l’important és que et creguin”. Per això, les dosis d’imaginació són necessàries en política. Jo no crec que ningú hi estigui per gust en aixó de la política. Ni que existesqui mala voluntat. Tenen vocació de servici a la comunitat i prou…
Aquesta asseveració la puc fer amb coneixement de causa i no perquè hagi exercit de polític, no. Record aquell batle que vivia molt a prop l’Ajuntament, que en certa ocasió en què vaig publicar a “ Diario de Mallorca” que a Canyamel es queixaven que notaven a faltar la presència de la policia municipal –corria l’any 1968– em va fer comparèixer a l’alcaldia i em digué que jo no sabia si hi havia policia o no a Canyamel. Li vaig haver de contestar que els veïns d’aquella zona ens havien manifestat la manca del servei. El batle ens va contestar (al fotògraf i a mi): “I voltros què sabeu, els policies poden estar amagats darrera una mata …” Vaig haver-li de contestar que considerava “una mata” un lloc poc adequat per a situar-se els agents. La veritat és que, una setmana més tard, una parella de policies patrullava per Canyamel. És una de tantes anècdotes de les moltes que es poden trobar al nostre arxiu , però que denota la imaginació d’aquell batle per fer creïble la seva versió del fet.
Vaig ser durant una temporada una “rara avis” de funcionari, que va conviure amb aquesta altre espècie que són els polítics. I no era fàcil, no. Bé, per a ells no ho sé. Per a mi, va ser depriment treballar a la Sala. Just dir-vos que tenc el privilegi de ser, pràcticament, l’únic funcionari que s’ha autoacomiadat (vull dir, voluntàriament) en quasi tota la història de 30 anys cap enrere de l’Ajuntament de Capdepera.
Precisament, s’han complit aquestes setmanes 20 anys del meu “autoacomiadament”. Mai no agrairé a bastament a Antoni Alcover, Joan Pascual, Xisco Terrasa (Q.E.P.D.) i algú més, que m’ajudassin a alliberar-me d’aquella feixuga càrrega. I mira que ho eren reticents a l’hora de deixar-me partir. Varen haver d’aixoplugar, dintre seu, molta imaginació per a fer creïble el meu cessament a la Sala.
Sens dubte, fou la decisió més encertada de la meva vida. I, com deia el metge Caimari: “Són portes que es tanquen i d’altres que s’obren”. I aquestes darreres s’obriren de pinte en ample, oferint-me tot un ventall d’oportunitats, que feren possible retornar a la meva antiga feina i, a més, poder dedicar-me, entre d’altres, a les dues grans passions de la meva vida: periodisme i cinema. Aquí sí que es trobava, a gavadals, la imaginació.
Però no vull desviar-me del tema. Disculpau que m’hagi permès aquesta llicència. Vos parlava d’imaginació per a ostentar el poder. I crec, realment, que això és el que no hauria de mancar a les noves fornades de la “res pública” per a afrontar els reptes que s’hauran d’obrir a continuació de l’escombrada a nivell insular. Per això és que atracant-nos cap a ca nostra, els polítics casolans estan demostrant que compten amb aquesta imaginació que permet tantes innovacions, millores i realitzacions locals: posem per cas l’esplèndid carrer del Port i adjacents (qui ho havia somiat mai?), l’artístic empedrat o l’embelliment de les vies i escales del voltant 
del casc antic (l’enveja, ben segur, d’altres indrets que compten amb un Castell!), la descentralització de la Casa Consistorial, entre Ca’n Creu d’Inca i el nou Centre “Cap Vermell” de Cala Rajada…
Per cert que, parlant amb persones que s’han implicat amb aquest projecte del multiusos de l’antic S’Auba, ens adonam que a més de la corporació municipal hi han participat membres de diversos col·lectius del municipi. Un bon gruix de gent que, pel que sembla, ha unit els seus esforços investigant, elucubrant i debatent per tal de trobar la denominació més adient, més correcta, capaç de resumir el sentiment dels gabellins i dels cala-rajaders, i l’han trobada amb aquest nom tan bell, tan nostrat, i que ningú mai s’ho hagués pogut imaginar: “Cap Vermell”. Ara restarà, únicament, en el proper mes d’abril, assistir a la inauguració. Ben segur que, pel que conten els que han pogut veure el seu interior, que ens deixarà bocabadats…
I es el que dèiem sobre la imaginació en l’art de governar, la imaginació dintre els estaments del poder. Déu els la conservi. Enhorabona i que no demanqui.
Bartomeu Melis
