La Biblioteca del Golea



2008, USA, Alemanya, 124 min.

De bon començament és una història d’amor, una gran història d’amor. En Michael té 15 anys i un dia que no es troba bé pel carrer, és ajudat per la Hanna, una dona molt més gran que ell. Bé, la cosa és que ell s’enamora perdudament (així com ha de ser) i ella no ho sabem. El cas és que s’emboliquen i, abans o després de fer l’amor, la Hanna el fa llegir tota mena de llibres. Michael es converteix en el seu amant i en el seu lector al llarg del tot l’estiu del 1958.

En aquest punt sembla que la trama girarà al voltant d’aquests amors clandestins, de sexe i lectura entre un adolescent i una dona madura, sobre els seus avantatges i els seus inconvenients, sobre si és lícit que l’amor sobrevoli per damunt l’edat, per damunt la diferència d’edat concretament, o si és millor deixar-ho anar i prendre-ho com un miratge que es romprà a la més mínima dificultat. Bé, supòs que tothom té la seva pròpia opinió i, alguns, fins i tot la seva pròpia experiència, així que no li donaré més voltes...

I no li donaré més voltes perquè en aquest punt la pel·lícula dóna una volta molt sorprenent.

Un bon dia ella desapareix sense dir res. I a ell se li romp el cor. L’estima de debò i se sent molt malament.

Però la vida continua; passen els anys, se’n va a estudiar dret a la universitat, assisteix en pràctiques a veure judicis, i en un d’aquests judicis es troba que la Hanna és l’acusada principal per uns fets que passaren a Auschwitz, més concretament en una de les “Marxes de la Mort”.

Podrà l’amor sobreviure a aquesta situació? Idò sí. Sobreviu. Perquè ell no l’ha oblidada mai.

I aquí m’atur de contar l’argument perquè no li vull xafar a ningú el plaer de descobrir el final.

Però en aquesta segona part de la pel·lícula apareixen uns altres interrogants que van molt més enllà de l’amor i les seves conseqüències. Aquests interrogants són sobre la culpa individual i la culpa col·lectiva en una situació com la que es va viure a l’Alemanya nazi a mitjans del segle passat.

La Hanna, va complir tan sols amb la seva obligació? Se la pot condemnar per executar ordres? En un moment precís un personatge diu: “Hi havia milers de camps i tothom ho sabia”. Si era així: és tot culpa del poble alemany sencer?
Ja fa mil·lennis que la humanitat es dedica a la matança, però en aquest cas es descriu com es matava industrialment. Imposa això una diferència?

I els qui ho sabien (que ja hem dit que eren tots) i callaven, mereixen també un judici?

Una cosa està clara, quan la maquinària es posa en marxa és molt difícil aturar-la, tothom té por i tothom té excuses per fer això o per fer allò; per callar, en definitiva.

A la nostra guerra civil va passar una cosa semblant: tothom sabia que es matava, però molts pocs aixecaren la veu per aturar-ho. Som tots culpables perquè callàrem? Som culpables de no haver portat a judici als assassins?

No vaig poder dormir perquè realment tot això em va colpir i em va deixar el cap fet un nyap. Pensava amb Hanna i també pensava amb Michael. I amb l’amor. I amb les cambres de gas. I també pensava amb la puta història que, com deia James Joyce, és un malson del qual tract de despertar. Però mai no ho aconseguesc del tot. Sempre ve qualcú i me recorda que totes aquestes coses han passat realment, que és un somni ben real que hem somiat en la llarga nit de la humanitat. I voldria dir que tot això no va amb jo, però sé que no és vera, perquè ni jo estic per damunt del bé i del mal.

Potser l’amor ens redimeix de totes aquestes barbaritats? Fa uns anys potser hauria dit que sí. Ara no ho sé. Però qualque vegada a la vida tots hauríem d’estimar com ho va fer en Michael. Sí, crec que s’ha de provar, que val la pena fer-ho, encara que al final hi hagi un túnel llarg i fosc per on forçosament ens hem d’endinsar en cerca de no se sap ben bé què...