Ni discreció

  ni prudència

  per Jaume Fuster

La discreció i la prudència són virtuts a la baixa. Són temps d’aparador, en què hom s’exposa públicament, i fins i tot ven la pròpia imatge sense cap pudor. Tots opinam de tot, amb coneixement de causa o sense, i tots ens sentim autoritzats a formular teories sobre qualsevol matèria.

Però, clar, les teories, i més les científiques, en tant que models per a l’enteniment de fets empírics, s’han de poder verificar, i és en aquest camp que, potser, reprimim els nostres impulsos, ja que ens solen mancar coneixements sobre els quals sustentar les nostres proposicions. Però com que una teoria també es pot formular  en relació a qualsevol camp acadèmic, inclosa la filosofia, la literatura o les ciències socials, en aquests casos sembla que ens sentim com a més legitimats a dir-hi la nostra,  sense miraments. No és el mateix discutir amb Stephen Hawking sobre forats negres –vius a no ficar la gamba! –, que llançar-se a proposar una nova gramàtica (catalana, evidentment).

Tota aquesta xerrameca inicial ve a tomb d’un fulletó que una ànima caritativa m’ha fet arribar, tot sabent com de feliç em fan aquestes coses. En realitat es tracta de la carta de presentació d’una oficina de venda de viatges de Cala Rajada (el nom de la qual, per ara, em reservaré), que en la seva versió en català fa empegueir. La primera ullada que hi vaig fer, em va semblar una burla (“allò” no podia ser seriós); després, cap al final, en llegir que havia estat “escrit segons sa Gramàtica normativa d’es Baléà, publicada per s’Acadèmi de sa LLengo Baleà-2006”, em va semblar clar que, a més d’una befa era una qüestió d'ignorància.

I aquí em teniu.

Cadascú és molt lliure de manejar el seu negoci com li sembli millor, però per aquesta terra, en parlar de doblers, sí que se sol cercar refugi en aquelles virtuts a què em referia al principi –discreció i prudència. «Doblers en bossa i mel en boca», diu el refrany. Allò que no ens reporta beneficis, segurament acabarà provocant-nos perjudicis. De manera que ficar-se en embolics lingüístics, sense venir a tomb, és córrer un risc innecessari, com ha fet aqueta agència de viatges, que de moment m’ha tancat les portes com a client en potència.

El fet és que aquesta ínclita agència s’han enquadrat, ells sabran per què, en les files d’un dels grups més ridículs de la història de les Illes Balears. Anem a veure, els de s’Acadèmi, qui són? Ningú. Exactament ningú: quatre gats i un moix que no miula, i, si miula, ningú se l’escolta. Qui representen, es de s’Acadèmi? Ningú, tampoc. I això per què? Perquè cap institució acadèmica de veres (universitats dels Països Catalans ni de cap altre indret, Institut Ramon Llull, Institut d’Estudis Baleàrics, Institut d’Estudis Catalans...) ni cap organització social ni autoritat política, ni ningú amb dos dits de front, no els ha donat crèdit. Mai. Perquè no en tenen. Només algun mitjà de comunicació les inclinacions del qual s’adrecen sistemàticament a atacar el català, els ha donat aixopluc: Divide et impera. Les formulacions de s’Acadèmi no s’aguanten ni amb crosses, són disbarats sense to ni so, sense cap argument científic, només amb l'objectiu de negar l’evidència de la nostra catalanitat cultural. La fantasmagòrica “gramàtica” que s’han empescat no lliga ni amb pega amb la tradició lingüística i literària d’aquesta terra, i no es pot invocar cap dels prohoms de la nostra cultura (des de Ramon Llull a Guillem Frontera, passant per mossèn Alcover o per Rosselló Pòrcel) per a justificar ni una sola de les barbaritats que s’Acadèmi ens proposa. Ni tan sols l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (entitat que s’Acadèmi sol prendre per mostra i referent) gosa dir altra cosa que “el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”.

Ja dic, cadascú sap on li estreny la sabata i com ha de dur el seu negoci. Els ciutadans rasos, en canvi, només ens podem  defensar d’aquests negociants amb una arma: donant-los l’esquena. A altres forns, pasten.  Jo, per ara, ho tenc clar: no fiaré l’organització dels meus viatges a qui no sap ni escriure. Per què hauria de creure que la seva capacitat de gestió és superior a la seva ignorància lingüística?