El turisme massiu ha transformat les Illes Balears en un punt d’atracció per a milions de visitants, i ha provocat, de retruc, un daltabaix demogràfic que ha capgirat, en poques dècades, el nostre teixit social. Les xifres espanten: si la tendència es manté, podríem acabar l’any amb més de 19 milions de turistes. Sortim a gairebé 15 turistes per habitant i any. Si extrapolam aquesta proporció a l’Estat espanyol, per igualar el rècord de les Illes Balears, hi haurien d’arribar, anualment, més de 700 milions de turistes, això és, quasi nou vegades més dels que hi acudeixen actualment, i això que es tracta del segon estat més visitat del món. Si en comparam la superfície, l’Estat, per empatar-nos, hauria de rebre cada any entre una quarta i una cinquena part de la població mundial. Fa feredat.

L’increment demogràfic, provocat per aquesta activitat turística frenètica, també s’ha disparat fora de tota mesura: desenes de milers de treballadors amb les seves famílies, procedents de zones desafavorides d’arreu del món en cerca d’un futur millor; emprenedors i aventurers arribats dels quatre punts cardinals per fer negoci en una terra que sembla concebuda com un botí destinat al saqueig; persones d’alt poder adquisitiu que decideixen fer del nostre país el seu lloc de residència, etc. Comptat i debatut, en quatre dècades, a les Illes Balears pràcticament hem duplicat la població, fins arribar a 1.243.047 habitants en dades d’octubre d’enguany i amb un creixement tres vegades superior al de la resta de l’Estat. La previsió és que l’any 2037 assolirem el milió i mig de persones; mentre, els índexs de pressió humana, entre turistes i residents, baten rècords un any darrere l’altre. 

Les conseqüències negatives d’aquest model de creixement sense límits, de la massificació turística, i de la superpoblació que l’acompanya i que ens aboca al col·lapse, són a bastament conegudes: escassedat d’uns recursos sobreexplotats, pressió sobre el territori, desbordament de la xarxa viària, saturació de persones a l’espai públic, precarietat social i laboral, tensionament dels serveis públics o crisi de l’habitatge, però també, i molt acusadament, reculada en l’ús de la nostra llengua i cultura i esvaïment de la nostra identitat com a poble, i, per tant, manca de cohesió i desestructuració social. D’això, l’allau migratòria incessant (únicament un 53% dels habitants de les Illes Balears hi són nascuts) i una manca de polítiques decidides d’inclusió dels nouvinguts en la nostra llengua i cultura en són les causes principals.

Si volem construir un país sostenible, és peremptori frenar i posar límits a aquest model de creixement forassenyat, però també, i aquesta és la perspectiva que correspon posar damunt la taula a l’OCB en el debat encetat, deixar ben palès que sense sostenibilitat lingüística i cultural no hi ha sostenibilitat possible. Ens referim a la justa i necessària conservació i a l’ús en plenitud de la llengua catalana i de la cultura que s’hi expressa en tots els àmbits de la vida social i registres comunicatius en el territori que li és propi. Per assolir aquest objectiu, és imprescindible assegurar les actuacions necessàries per garantir la vitalitat i la continuïtat futura de la llengua catalana i la cultura pròpies de les Illes Balears, a hores d’ara en declivi i en un estat evident de progressiva minorització.

Per aquest motiu, aquests dies l’OCB ha proposat al grup de treball de patrimoni cultural de la Mesa per a la sostenibilitat, però sobretot a la societat, perquè es tracta d’un debat que ens interpel·la a tots, un conjunt de 50 mesures que tenen com a objectiu minimitzar l’impacte negatiu que el procés descrit ha comportat. Es tracta d’unes propostes d’actuació immediata que intenten reequilibrar la presència social de la nostra llengua i cultura i que estan principalment vinculades a impulsar el català a l’activitat turística i de serveis i a l’espai públic, i a assegurar la formació i la integració dels nouvinguts a la llengua i cultura del país. 

En definitiva, la sostenibilitat lingüística i cultural no es pot deixar en mans del temps o la inèrcia; requereix un compromís ferm dels poders públics (que en tenen l’obligació estatutària), d’empreses, de sindicats, de tots els agents socials i de la ciutadania de les Illes Balears, sigui quin sigui l’origen i la llengua inicial, de tots plegats, perquè és patrimoni de tots. Ens hi jugam molt, ens ho jugam tot.


Antoni Llabrés, president de l'OCB