"El tren de Llevant no es farà mai". La gola profunda de Mobilitat ha parlat.

Tot va començar amb un suposat robatori. El 17 de juny de 1972 cinc homes van entrar de matinada a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata, ubicat al complex d'edificis Watergate a Washington DC. En aquell lloc se centralitzava la campanya del partit, que aspirava a derrotar Nixon a les eleccions del novembre d'aquell any. El conserge de l'edifici va sospitar d'aquella gent i va trucar a la policia, que va detenir els cinc individus. L'endemà, The Washington Post, un dels principals diaris del país, va reportar el fet amb algunes dades que van començar a aixecar sospites. Carl Bernstein i Bob Woodward, dos joves reporters del Post, van començar a investigar el cas. Per això va ser crucial "gola profunda" («garganta profunda» en castellà, «deep throat» en anglès), una font anònima que els hi anava enviant informació. Amb la seva ajuda, els periodistes van capgirar la trama: van començar a trobar connexions entre el suposat robatori i la Casa Blanca. Nixon guanya les eleccions. Dos anys després, dimiteix.

Gola profunda és també una pel·lícula pornogràfica nord-americana estrenada l'any 1972 que va estar al capdavant de l'edat d'or del porno (1969-1984). Va ser exhibida en tota mena de sales cinematogràfiques (no només sales X) i és probablement la pel·lícula pornogràfica més reeixida i influent de tots els temps, distribuïda i produïda per Columbia Pictures. És una de les pel·lícules més rendibles de la història del cinema, considerant el seu pressupost de producció (USA 47.000 $) i la seva recaptació, estimada de 30-50 milions de dòlars.

Serveixi aquesta llarga introducció per donar a conèixer als més joves d'on surt aquesta terminologia i perquè s'ha fet tan famosa tot i que sempre hi ha hagut goles profundes.

Accidentalment, com sovint sol passar, un tècnic de mobilitat en una conversa intranscendent sobre el tren de Llucmajor, on mostrava els seus coneixements manifestava que d'aquesta obra sols hi havia un vídeo de 30 segons (no un PowerPoint de na Francina) però que no hi havia res fet. Res! I que dubtava dels terminis anunciats per la seva «jefa» donada la complexitat de l'obra.

Tangencialment, sortí el tema del tren de Llevant i digué amb la convicció i coneixement de la causa que fins ara havia mostrat «El tren fins a Artà no es farà mai».

Ja tenim la nostra "gola profunda".

En aquest moment, un dels interlocutors mostrà certa sorpresa i confessà que vivia a la comarca. A continuació, esdevingué un silenci tronador de quatre o cinc segons que es feren eterns. Rialles forçades, cares de decepció que demanaven el perquè sense cap paraula. Es va veure forçada, la gola, a afegir: «Tant de bo es fes; però no hi ha hagut, ni abans ni ara, cap intenció de què es faci aquest tren»

Tímides respostes, arguments de sempre: que si també és necessari, que si hi ha un col·lectiu que ho demana fa molts d'anys, que si ja està mig fet...

Resposta: «Ja ho sé, però això és el que vos puc dir. A mi també em sap greu»

Temps al temps. I així acabà la conversa.

Dissortadament, aquest no és un article de 'ficciopinió', com els que de manera brillant escriu Miquel Piris.

Aleshores podem plegar. No en parlem pus!

Això és el que molts voldrien. De moment, una consideració final:

Si la gola profunda de Mobilitat ha arribat fins al forat del moix, és de suposar que aquesta informació, tot i no ser pública ni publicada fins ara, la sap altra gent.

Gent, polítics i tècnics, que fins ara ens han enganat. O no han dit tota la veritat.

Hi ha gent de MÉS dins aquest col·lectiu? O realment són uns polítics que no s'adonen del que passa més enllà de dos pams de la seva vista?

Hi ha gent del PSOE dins aquest col·lectiu? Ben segur. Han comandat vuit anys aquesta Conselleria. Han coincidit sis partides pressupostàries amb Pedro Sánchez a Madrid. Saben el que hi ha dins els calaixos de la Conselleria. Mai diran que no, però saben que no es farà. Fins i tot n'hi ha que ho saben i s'apunten a manifestacions sense cap escrúpol ni mal de consciència. Francina Armengol, Marc Pons, Jaume Mateu, Rafel Fernández, Manolo Galán... haurien d'estar empegueïts. Han jugat amb la Plataforma pel tren de Llevant com quan en Cosme Bonet els suplicà (en una reunió al teatre d'Artà) que el tren fos l'eina de desgast de Biel Company, l'única mèl·lera blanca que llavors li quedava al PP.

Hi ha gent del PP dins aquest col·lectiu? També. Ho saben. Però està a l'argumentari secret que no es negui la possibilitat que es reprenguin les obres quan s'acabin les prioritàries. Ells saben més que ningú, qui hi ha i qui comanda rere les parcel·les i xalets per on passa el tren. De fet, a algú se li va escapar l'any 2015 que li havien promès que el tren no es faria. N'Orta i na Maria Lorena del Valle tenen clar i saben qui és qui al «deep state» llevantí.

El transport públic diu molt d'una societat. Les seves mancances, també.

En nom de la Plataforma, sense cap autorització i sense que serveixi de precedent, maleïm a tots aquells que conscientment ens han enganat i a tots aquells altres que sabent-ho han callat. Així tinguessin un insomni permanent amb els ulls ben badats i un pensament obsessiu que els repeteixi sense aturar "i tu què hi has guanyat en tot això?

L’edifici comença a tenir esquerdes. No es torbarà molt a ensorrar-se.Començam a saber «coses». I el que arribarem a saber...Seguirem parlant-ne sols que sia per avergonyir-vos. 

Fa més de vint-i-sis anys que esperam el tren! Idò això.