Aquest estudi de Raquel Aranda, publicat l'any passat, és també fruit del treball col·lectiu on hi participaren directament 50 familiars directes de manera totalment voluntaria. A l'estudi, també es recullen desenes de cartes escrites pels familiars d'ara i dirigides als seus avantpassats. També hi és la carta que na Magdalena va escriure a la seva mare, na Maria Vaquer. La participació directe del col·lectiu de víctimes a nivell institucional va ser una de les pràctiques avalades pel mateix relator especial de la ONU.
Nosaltres publicam aquesta Unitat didàctica de 315 pàgines i que a les pàgines 184, 185 i 186 hi trobareu la carta escrita per Magdalena Nebot a sa mare, tancada a la presó.
Clicau damunt per accedir al document (10 mg)
Aquests recursos haurien d'estar a l'abast de professores i professores doncs va ser la voluntat dels familiars que hi participaren, com és el cas de na Magdalena. Per això ho publicam.
Com ens diu en Walter Benjamin, la informació està sotmesa a la immediatesa, a la caducitat, en canvi, la narració és la vida humana, l’experiència viscuda. Per això mateix mai acaba, mai s’entrega. Precisament, la manera com s’ha anat configurant el relat històric, polític i jurídic del nostre passat recent és el del discurs de la pretesa objectivitat que s’assoleix en el tractament de la informació. Però les experiències de les víctimes, dels vençuts, no poden quedar suprimides, no podem eliminar la narració de les víctimes oprimides en el procés de reconstrucció de la història. Són elles les que l’han viscuda, elles coneixen els fets que cal contrastar amb el discurs construït des del poder, i, en el cas de la nostra història que ha patit el silenci forçat, on a més també n’és víctima tota la societat, necessitem del seu relat per curar l’amnèsia col·lectiva que s’ha instaurant en el nostre poble.
És també una qüestió de justícia cap a les mateixes víctimes, elles tenen el dret de relatar els fets que han viscut i el dret a ser escoltades. Perquè l’únic criteri de veritat per recuperar la història és fer justícia a l’experiència del testimoni que no ho ha pogut ser.
