Estimada família, benvolguts amics, apreciats conciutadans, distingides autoritats.

Tot va començar amb la illa de la calma, aquell paradís que en Santiago Rusiñol va descriure a principis del segle passat

Així vaig començar l’any 2016, ara fa vuit anys, el pregó de les festes de Sant Roc. Malgrat celebrar-se d’una manera menys solemne, va ser un honor per jo poder dirigir-me als calarajaders per obrir les no-festes de Sant Roc. I avui som aquí per dirigir-me una altra vegada als calarajaders des de la solemnitat que la data requereix en aquest escenari, per pregonar les vivències i la trajectòria que al llarg dels meus 67 anys he pogut adquirir i gaudir. Com no pot ser d’una altra manera, avui m’omple de goig i satisfacció i és un honor molt gran ser aquí amb tot voltros i agraesc a la associació festes del Carme que, en un dia tan assenyalat, hagin pensat en jo per donar el sus a aquestes festes del Carme de l’any 2024.

Supòs que la majoria dels aquí presents me coneixeu bé però, com és tradició, me presentaré: som en Felip Esteva, de Can Blancus. Record que de nin (i no tant nin), quan m’havia de donar a conèixer a persones majors, sempre deia que era “el fill den Tomeu Blancus”, així tothom sabia d'on sortia, fins i tot la gent que no era del poble.

Després de tota una vida de cuiner, ara ja me toca estar jubilat. Estic casat amb na Margalida Nicolau, Cirera o Butigueta, i tenc tres fills i un net. Som fill, net, besnet i rebesnet de Cala Rajaders d’origen valldemossí, que vingueren a parar aquí, primer a cercar corall vermell i després a la pesca de la llagosta, com ho feren els avantpassats d’algunes altres famílies que encara avui continuen entre noltros. Vaig néixer l’any 56, s’any de la neu: jo no la vaig veure, ja que vaig néixer l’octubre i la gran nevada va ser pel febrer. Aquella Cala Rajada, encara no massificada, la podríem considerar com a idíl·lica. Les fotografies que sovint ens mostra en Toni Coix així ens ho demostren, per la bellesa i la tranquil·litat que desprenen. En aquells anys Cala Rajada encara era aquell poblet que havia nascut del Mediterrani, com sorgint de les seves aigües, i que a poc a poc havia crescut, primer amb les cases dels primers estiuejants, després amb les dels mariners i pescadors que, des de finals del segle XIX, van escollir aquest lloc no per la seva bellesa sinó per la seva riquesa marina. Ja més endavant alguns agosarats s’atreviren a construir el primer hotel.

A partir d’aquí la meva vida comença a caminar per aquesta Cala Rajada idíl·lica fins a la cala rajada actual, una mica caòtica, impersonal i germanitzada. He viscut la transformació d’aquest racó meravellós i he de confessar que, encara que no m’agrada gens el que hi ha i el que vindrà, em sembla un lloc que transmet un encant, un flaire mediterrani que ens té aglapits i enamorats.

Dels tres germans, fills d’en Tomeu i na Ramona, tal vegada jo sigui els menys mariner: ho vaig intentar i vaig estudiar nàutica perquè volia ser capità de la marina mercant; però el cap d’un jovenet de 21 anys a vegades no pensa amb claredat i vaig abandonar els estudis quan em quedava molt poc per ser capità de iot. És que no tinc ni el titulin! Però així és la vida, i me vaig haver de conformar en sortir a pescar de volantí i palangre amb el padrí, pràcticament a diari, amb una barqueta que es deia la Francisca, que per no tenir no tenia ni marxa enrere. I ho férem, amb grans esforços per part meva, fins que el seus cos va aguantar. Desprès la meva vida com a mariner/pescador se va acabar. Els altres dos germans, en canvi, sempre han estat més lligats a la mar, a la pesca i a les embarcacions: un, en Miquel Àngel com a mariner i pescador aficionat i l’altre, en Joan Ramón, com a professional, ha seguit les passes dels nostres avantpassats. És patró del Nou Picasseu, durant un temps va ser patró major i sempre ha estat molt vinculat a les festes del Carme i a la seva organització. Però pel que veig amb la descendència dels tres germans, la vena marinera dels Blancus s’acabarà aquí: sembla que cap fill tiri cap a la mar.

Encara parlam de la Cala Rajada idíl·lica i encantadora, la de la meva infantesa a l’escola de Ca Ses Monges, amb aquell dimoni que li deien sor Trinidad i que desgraciadament ha deixat petjada en alguns dels seus maltractats alumnes. Per sort els al·lots se n’havien d’anar de Ca Ses Monges de ben jovenets, després de fer la primera comunió, com era preceptiu en el règim de “Cara al sol” en què vivíem; i ho fèiem per anar a la “Escuela Nacional de Orientación Maritima i Pesquera” amb Don Vicenç Nadal, que segur que descansa en pau perquè tot ell era pau i benvolença. Era una escola i era un museu i vos puc ben assegurar que el que sortia d’aquella escola ho feia sobradament preparat, ah! i sabent tots els noms de les barques de bou, que en aquells temps eren moltes (devers 13). Quasi totes duien els motors de la mateixa marca, el Volund, que feia un fumer i que, amb el seu renou característic, molt sovint ens despertava a les tres de la matinada. La mateixa hora en què també s’aixecava el meu pare, amb la llum d’una espelma  (ja que la electricitat se tallava durant tota la nit), per anar a dur el peix a vendre a la llotja de Palma. En  aquell temps conduïa el camió l’amo en Joan Ciutadellenc, personatge entranyable però a vegades malhumorat i que ajudava el camió a les costes, empenyent des del seu seient.

Però tornem a la meva infantesa, molt lligada als meus padrins i a la tieta. Uns palmesanos i els altres calarajaders. Amb els de Palma sempre acabàvem anant al cine i amb els de Cala Rajada, amb el padrí Blancus fent de cangur, sempre acabàvem (el meu germà i jo) al moll, on aprofitava per arreglar els bous. Això ho fèiem  pràcticament a diari i jo, a diari també, queia a la mar i el padrí, és clar, m’havia de dur a casa tot remull i enrabiat i a més havia d’aguantar la repolsa de ma mare. Però ell, que ja podeu suposar que era molt al·loter, no desistia i continuava anant a ca nostra a cercar-me; el resultat és que jo als tres anys ja sabia nedar. I així passaven els anys, amb el moll com epicentre de la nostres vides: a l’estiu tot el dia dins l’aigua, descalç i voltant entre la piscina natural de Miramar, a la punta del moll (on ara hi ha la gasolinera), la platgeta i les barques de bou del pare i del padrí. A mi m’agradava molt ajudar (o molestar) als pares amb les coses que tenien a veure amb la mar: fer net els caixons de peix amb un fregall d’espart, arreglar-los, anar a fer gel a sa Central (veure baixar aquelles barres de gel per la rampa que posaven entre la finestra i el camió me fascinava), picar el gel amb aquella massota de fusta que pesava mes que jo, dins la barca o a la peixateria que tenien els meus pares, anar a fer llagostes al viver  (al de terra o al de la mar) i els dies més calorosos de l’estiu anar a remenar l’aigua del viver perquè no es morissin tantes llagostes; i quan venien els Pomes, que eren una família de pescadors de llagosta de Menorca, carregats d’aquests animalons, també era una festa anar a tirar-les al viver i a la nit fer un pa amb oli amb un tros d’aquell formatge que ens duien cada vegada que venien. Poques vegades anàvem a jugar al Campet, que era on ara hi ha el centre Cap Vermell, perquè allò ja era fora vila llunyana i quasi sempre hi anàvem fora permís dels pares. Els diumenges carregàvem el camió amb mitja casa i molt menjar i cap a Cala Agulla s’ha dit, a passar el dia als Pins de ses Vegues. En aquell temps no hi havia barrera i hi podíem passar; pràcticament només hi havia gent del poble i ens coneixíem tots.

Així amb aquestes vivències de la infantesa i adolescència varen passar els anys i la Cala rajada idíl·lica s’anava diluint i transformant, el moll perdia protagonisme, anaven desapareixent barques de bou, la fesomia es transformava, la Platgeta es convertí en el varador, l’altra Platgeta i la piscina de Miramar es convertiren en el port esportiu i el carrer major ja començava a fer olor a turista: el Cortijo, el Tampico, el Son Moll,... pensionetes familiars, com la dels meus pares mateix. La transformació dels anys 60, el boom turístic que convertí tots els que no eren els hereus principals (els que només havien heretat els trossos de davant la mar, on tot era roca i pedra i totalment improductius) en els rics de les famílies. Ja hi érem, llavors va ser la panacea: tothom es podia fer ric fent un poc de feina i molts ho aprofitaren.

Però tornem al petit poble, a la seva gent, als seus personatges, a les seves famílies. No hem d’oblidar la gent i les famílies que vingueren de fora per fer més poble, per ajudar-nos i de pas viure millor que al seus llocs d’origen: molts dels murcians que van arribar per construir el moll quedaren entre noltros i els seus descendents, nascuts aquí, son calarajaders de soca-rel. I també vull fer una menció especial als garrutxers, gent marinera que vingueren a treballar a la mar i que també ens ensenyaren sistemes de pesca que aquí desconeixíem: la pesca del marrajo, del peix espasa, i d’alguns altres taurons amb els palangres de superfície que el meu padrí els va fer armar per provar aquesta pesca. Fou molt productiva, ja que n’hi havia molta, però era poc comercial encara a Mallorca, era difícil de vendre i, si es feia, era a molt baix preu; i això ho sé perquè li va tocar al meu pare anar a peregrinar pels hotels per intentar vendre aquells animalots de dents esmolades i grans espases. Res, que el pare i el padrí desistiren i tornaren a l’arrossegament i els garrutxers s’adaptaren a un sistema de pesca que gairebé desconeixien. Alguns d’ells, com en Frasquito, van arribar a ser grans patrons d’arrossegament.

D’aquells anys tots recordam personatges com ses germanes Massot, en Sebastià Pasteles, en Geroni Caliment, en Walter Block, el vicari Gomila Peu Grossos, l’esmentada sor Trinidad, en Tomeu de los Pinos, en Paco es Malagueño, en Casimiro, en Martínez i tants d’altres que no me surten del cap, però que van conformar el poble.  D’algunes altres famílies tampoc ens hem d’oblidar: Els Cubanos, els Villiguer, els Liessegang, ses Carboneres, els Pebres, els Coixos, els Corem, els Riñón, els Cireres, els Nadal, els Niños, els Pois, els Climents, els Putjos, els Barruà, els Serapio, els Cinto, els Bombu, els Murta, els Perandreus, els Castus, els Blancus,.. Totes elles (i altres que no he dit) van construir els fonaments d’una Cala Rajada que, potser, no sigui la que tenim ara, però que mai havia perdut els seus referents mediterranis, tot i que algunes d’aquestes famílies ja apostaren des d’un principi pel sector turístic més proper, més familiar i que, amb els anys i amb l’entrada de les grans companyies i els tours operadors, han convertit cala rajada en el que és.

I de la confraria que puc dir que no sapiguem ja, precisament enguany que ha complit el centenari i s’ha celebrat amb un festa com pertoca, amb llibre inclòs on podem gaudir de la lectura de la seva història i trajectòria. Encara que ja s’ha contat tot, vull fer èmfasi en la grandíssima contribució de la confraria i els seus associats en la creació de la Reserva Marina. Rercordau que en un principi no va ser benvolguda per tothom: com sempre els hotelers intentaven posar obstacles, ja que creien que afectaria negativament al sector turístic (també s’havien oposat a la no urbanització de Cala Agulla!). Al final, però, s’han hagut de rendir a l’evidencia perquè no només és un atractiu i reclam turístic més, sinó que també és un santuari per algunes espècies marines que estaven especialment amenaçades i que ara enriqueixen les seves aigües i les que l’envolten. Aquesta es la nostra  gran contribució per tornar una petita part del deute que tenim amb el Mediterrani, que no és poca cosa. Trob a faltar un centre d’interpretació de la Reserva Marina, que s’havia parlat d’ubicar a l’edifici del far, i també la creació d’un museu marítim-pesquer. Dos projectes que sens dubte han de ser promoguts per la confraria, tot i que sé que són complicats de tirar endavant, però que serien d’un gran valor informatiu, científic i, sens dubte, també turístic; tal vegada, podria ajudar a la a la millora de la qualitat turística, que tanta falta ens fa.

I vull fer una darrera proposta a la confraria, que pentura trobareu estrambòtica, però que jo ja fa anys que la remen dins el cap. Crec que és una injustícia que un pescador que tota la vida ha menjat peix de franc, quan es jubili hagi de deixar-ho de fer; és a dir, que si vol menjar peix o l’ha de pescar amb la seva barqueta (si en té, és clar) o l’ha de comprar. Crec que no seria un sacrifici molt gran que la confraria cada setmana repartís un ranxo de peix gratuït entre els jubilats de la mar (que tampoc n’hi ha tants).      

L’any 77 del segle passat, quan encara patíem la gran ressaca de dictadura, hi va haver un esdeveniment que, sens dubte, va canviar una idea que veníem arrossegant de molt de temps enrere: i és que alguns encara es pensaven que podien fer els que els sortís dels nassos (per dir-ho amb bones paraules), sobretot les promotores i companyies urbanitzadores. Em referesc a l’ocupació de la Dragonera per part de un grup de gent jove que volia canviar el mon, desafiant la dinàmica franquista que encara dominava tots els poders de l’estat (militar, judicial, polític i econòmic). Cala Rajada va ser còmplice d’aquesta efemèride i la seva tradició marinera fou la que la va representar: l’embarcació que es va emprar per traslladar els ocupants de sa Dragonera era de Cala Rajada!. De l’èxit de la acció i de la molt bona resposta de la població van sorgir grups de caire ecologista que batallaven per protegir cada redol de Mallorca (just ara). Un d’aquests grups es va conformar al nostre municipi: un grapat de joves lluitadors a favor del medi ambient i la terra i que amb la seva empenta foren capaços de aturar la urbanització de Cala Agulla, molt amenaçada pels hotelers i especuladors en general, que volien incloure-la com a urbanitzable dins les normes subsidiàries que s’havien de començar a redactar. Així i tot, mos feren qualque gol, com el de la Preduscada o els solars urbanitzables fins pràcticament al far. Per això ara, al segle XXI, encara hem de patir i lluitar, segurament amb molts doblers per enmig. Sembla que la lliçó de la preservació de la Dragonera o de la mateixa Cala Agulla, que tants beneficis ha donat al turisme no els va servir de res. El nostre gran valor és la preservació dels espais naturals, la desmassificació i la protecció del patrimoni públic i privat. Es una vergonya que al temps que correm, encara avui en dia hàgim de sortir al carrer a dir que Mallorca no es ven. El turisme sostenible ha estat una fal·làcia, i els que hi creiem ens vam equivocar.

Malgrat tot, els sentimentals com jo encara gaudim de racons on, tot i la seva degeneració i degradació, hi podem trobar una mica de sentit a les petites vivències que ens diferencien de la gran barbàrie planetària. La màgia del lloc, les aromes de la mar,  la sal dins els cocons, l’alga putrefacta de les platges exageradament massificades durant 4 mesos, els passejos durant dues hores per la vora del mar sense trobar-te cap cotxe, els boscos de Cala Agulla, ara convertits en parc natural, Son Jaumell, el sistema dunar de Cala Mesquida, també parc natural, la malmesa zona humida de Canyamel,... encara mantenen encesa l’espurna de l’esperança. Una esperança on també hi tenen cabuda les festes del Carme, patrona dels mariners, que amb els anys han sabut omplir durant quasi un mes el nostre sentiment de pertinença a un poble, ens han fet veure que, tot i el desgavell en què es converteix Cala Rajada durant l’estiu, encara som un poble, que viure no només és estar vius, que viure és la actitud d’omplir la vida. I durant aquest mes de juliol això és el que fan: ens omplen la vida. Aquesta és ara la gran contribució de les festes del Carme: festa i sentiment. Ens queda un mes per endavant per gaudir de valent: que l’alegria i la bauxa s’apoderi de tots nosaltres.

VISCA CALA RAJADA I VISCA LES FESTES DEL CARME!!!!!