Per Miquel Piris
En Jose va arribar de Múrcia als vuitanta, entrà de cambrer a un hotel i s’enamorà d’una mallorquina. S’enamorà d’ella i de tot el que l’envoltava. Tant, que li començà a dir paraules en mallorquí. Els mots donaren pas a pensaments i en congrià un de ben atrevit: matricular-se a filologia catalana. A la primavera, guiris, sagnia i paelles. A la tardor, carretera de Valldemossa, km 7,5.
A tercer, ja li escrivia poemes a s’enamorada amb paraules com ‘estels’, ‘tresor’ o ‘infinit’. Tengueren dos fills i en Jose es convertí en professor d’un institut on organitzava jocs florals i convidava els alumnes a llegir Mort de dama sense èxit.
Passaren els anys i descobrí que ja no podia parlar mallorquí amb deix murcià amb tanta llibertat. Al poble un metge li havia entaferrat un «en castellano». I a Palma sovint no el volien entendre quan demanava «un aigo» dins d’un bar.
La setmana passada, en Jose va llegir que havien agredit a dues dones. A una, per demanar un full de reclamació en català a Son Espases. A l’altre, per pujar a un bus del TIB expressant-se en la llengua de Llull. Per un instant, imaginà als neofranquistes tornant a prohibir el català després d’uns anys de segregació. I se’n recordà de Farenheit 451, la novel·la de Bradbury on els ciutadans salvaven els llibres que cremaven els feixistes aprenent-los de memòria. Els 451 graus farenheit són 233 celsius, la temperatura a la que crema el paper. A les Balears, el 24 és l'any que torna cremar a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre poble. En Jose imagina als illencs catalanoparlants repartint-se les 150.963 entrades de l’Alcover Moll per a conservar-les. A ell li ha tocat ‘Llogaret’. Hauria preferit ‘Tondre’, ‘Calàpat’ o ‘Llibertat’, però s’ha de conformar amb la que li ha assignat la resistència. En dates assenyalades, els guardians de les paraules queden en secret al cim de les muntanyes. Allà, sense el perill que comporta fer servir el català en públic, lluny dels Akâdémìcs Reyals de sá Llêngö, les comparteixen en veu alta amb un sentiment d’alliberament i tristesa alhora.
En tornar de la distopia, recorda amb nostàlgia els dies en què festejava en una llengua que aprendria a estimar tant com la materna i li ve al cap un refrany del pare: «La vaca no es de donde nace, sinó de donde pace». En Jose s’ha apuntat amb tota la família a un curs de judo enfocat a l’autodefensa, per si de cas.
------------------------------
Una de les persones que inspiraren aquest article és Paco Galián. En parlàrem a Ona Mediterrània al minut 00:42 d'aquest audio. Uns minuts abans podeu escoltar el testimoni d'una dona agredida per parlar mallorquí dins un bus del TIB:
https://www.onamediterrania.
