Intervenció de Joan Cabalgante el dia de la presentació.
La meva memòria democràtica comença amb la infància, a prop de son Moll; hi ha una dona de nom Margalida, de la que tu no saps més que la seva rialla i el seu parlar alegre, mentre conversa amb la teva àvia. No en saps res del seu passat, que tan bé cantà Joan Isaac amb bandera negra al cor.
Fa uns quants anys, en el curs d’escriptura creativa Wow! De la Fundació Mallorca literària, encapçalat per la inquieta divulgadora Marta Zhein vàrem poder visitar el xalet de s’Almadrava que hi ha a cala Gat, un dia plujós, allà una hospitalària senyora ens donà aixopluc i ens contà una anècdota curiosa: quan els seus fills eren més joves, al mateix carrer polsós encara no asfaltat que apunta cap al far jugaven a futbol amb Joan Manel Serrat, aquell que s’estimava més el faroner de Capdepera que el vigia d’Occident. Deu ser que Capdepera té tirada de cantautors.
D’altra banda, anys més tard, encara tinc record de la signatura que em va dedicar Isaac devora Joan Manresa en acabar el seu concert a l’auditori del centre Cap Vermell, vaig ser feliçment infeliç, una persona que es declarava innocent quan li digueren «Vindràs» al concert d’improvís amb aquell tren de mitjanit mentre volen estels pel cel de Kabul. També record veure’l brindar amb una colla d’amics a recer de La Fragua, amb somriure amable del que sap que té el vol tallat de la falzia. Reconciliat amb els morts de l’any 40 ha vengut al paradís de Capdepera i de Cala Rajada tot sabent que un dia partirà.
A diferència de la publicació d’Intimíssimi, aquest llibre recull també fotografies de prestigiosos fotògrafs com Colita o Morales, quan al poemari anterior hi exposa imatges de collita pròpia. Aquestes 101 cançons presenten tota la força creativa de Joan Isaac, tant en el camp de la cançó com en la literatura. Perquè la poesia, amics, parla de sentiments, també en el llibre de Joan es tenen present les seves inquietuds, anhels, pors i combats, però el que és més important, vivències i temes que ha cantat durant tota la seva trajectòria, primer amb grup i després en solitari. L’acompanyen els amics més celebrats: Aute, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, productors, periodistes i un llarg, etc. de personatges que agombolen la seva carrera artística. Les seccions del llibre presenten tot tipus de temes: de l’amistat, del mar, de la solitud, de la vida...en ells i apareixen les seves quatre llunes, de la cinquena no se’n sap res, és la lluna dels seus secrets, talment el cinquè cel d’en Jaume Sisa. 
Però com que el temps passa i l’hem de fer passar, permeteu-me que vos en faci de mostra un botó per acabar la meva presentació:
El bar, l'escola, aquell pati,
fogueres, la lluna minvant,
diumenges de cromos i Barça,
pentina't, abriga't Joan.
La mare planxant-me la bata,
la ràdio del pare sonant,
cinema, petons, diligències
i els tigres del "Circo Mundial".
Les trenes i els seus mitjons malves,
moria si la veia passar,
primer patiment (quan hi penso,
aquí dins el pit em fa mal).
Les festes de colzes indòmits,
sonava "Eloisse" al pick-up,
la Birkin segueix excitant-se:
"Je t'aime, moi non plus mon amant".
Camina la vida tranquil·la,
més tard vaig saber que a París
allò que al meu cap em bullia
algú ja ho havia previst.
No sé on ets Margalida,
ahir van matar a en Puig Antich,
la ràbia, l'esclat socialista,
el somnis no estaven prohibits.
Temples al cor que s'enfonsen
a mi no em podia passar,
llàgrimes, plors i mentides,
Urruti et segueixo estimant.
Orfe de vents favorables
no trobo els meus horitzons,
si algú va partir més del compte,
avui li demano perdó.
I a la foscor del naufragi
pel meu camí et vas creuar,
et vaig mostrar els meus diables,
més d'un l'has foragitat.
Les filles, la febre no baixa,
la ràdio del pare ha callat,
ahir van trucar de Girona (Capdepera):
algú vol que torni a cantar.
Comença de nou el viatge:
només han passat cinquanta anys.
Moltíssimes gràcies!
Joan Cabalgante i Guasp
