Per Josep Terrassa Flaquer

El fet que el Govern Balear es plantegi la derogació de la Llei de memòria i reconeixement democràtic de Balears de 2018 em sembla una decisió política perversa i sense sentit. Una llei autonòmica no pot suprimir uns drets que et concedeix una llei estatal i que compta amb el suport de Nacions Unides i el Consell Europeu. És perversa perquè amb un discurs a favor de la concòrdia i la reconciliació promou el silenci i l'oblit. Una societat democràtica no pot emparar la desmemòria; la democràcia va néixer alhora que s'imprimien els primers diaris. Sense informació, esperit crític i memòria la democràcia no pot arrelar. 

A la democràcia la bastim entre tots, però sembla que els conservadors espanyols no ho entenen així. La Llei de memòria democràtica fou aprovada per una majoria parlamentària en el Congrés de Diputats l'any 2022, amb l'oposició del conservadorisme polític nacional. La dreta illenca, després de recuperar el poder autonòmic a les eleccions de maig de l'any passat, ha presentat una proposta legislativa que no disposa d'un preàmbul que la justifiqui i que no preveu millorar res sinó esmenar la llei estatal; tiren pel dret. Això sí que divideix i tensiona; tot el contrari del que diuen promoure.

Des del conservadorisme s'argumenta que s'ha romput el consens i l'esperit constructiu que va presidir el període de la Transició, una etapa que consideren especialment exitosa i durant la qual es va renunciar a passar comptes amb el franquisme obtant pel silenci i l'oblit, cosa que, així ho interpreten, va ser la clau de l'èxit. Ara volen repetir la jugada. L'argumentació, com he dit, és fraudulenta i revela una manipuladora desmemòria. Això que ens diuen que la Transició fou modèlica és un mite; la veritat és que provocà nombrosos morts amb la finalitat d'atemorir la ciutadania. Mentrestant el franquisme anava imposant les seves condicions. 

L'any 1977, poc abans de les primeres eleccions democràtiques, el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, passà l'ordre als governadors civils de destruir els arxius del Movimiento Nacional i de Falange Española, cosa que compliren diligentment. A Capdepera l'encarregat d'empaquetar dita documentació i enviar-la a governació fou Jaume Tous Jato, del qual conserv molts bons records, i un company seu. Durant 40 anys Falange fou el braç executor del franquisme, destruint la informació que generà s'obstaculitzava el coneixement del passat.

Aquell mateix any el Congrés franquista aprovava una Llei d'Amnistia amb tan sols dos vots negatius i devuit abstencions, una unanimitat gairebé absoluta. Sense amnistia el procés democratitzador s'encallava; fou, clarament, una imposició del franquisme. Els antifranquistes amnistiats ho eren per defensar drets plenament democràtics: dret de vaga, de reunió o d'associació; com era el cas dels condemnats en el judici 1001 celebrat a Burgos l'any 1971, on es jutjà Marcelino Camacho, Julian Ariza i Nicolás Sartorius, entre altres. Els funcionaris policials, en canvi, aquells que havien torturat, empresonat amb falses acusacions i perseguit impunement no foren ni molestats. Era una magnífica ocasió per investigar l'aparell represiu però també s'hi va haver de renunciar.

La societat que emergia del franquisme estava culturalment desinformada, desorganitzada, amb els seus referents culturals i polítics dimonitzats; necessitava temps per a redreçar-se i per això mateix la Transició està farcida de renúncies.

A finals dels anys setanta començà a parlar-se de Memòria Històrica i es recuperaren llibres editats a l'exili, testimonis dels vençuts, treballs memorialístics i altres de qualitat universitària. Aquella tasca ingent i voluntarista, impulsada per la necesitat de recuperar i netejar la memòria de tanta gent   que no comptava amb suport institucional es va veure compensada amb l'aprovació de la Llei de memòria històrica. Era l'any 2008 i presidia el govern de la nació José Luís Rodriguez Zapatero. Aquell suport legal i institucional obrí les portes dels arxius militars, es desenvoluparen programes d'investigació i d'obertura de fosses que comptaren amb finançament estatal, i alhora era una manera d'oferir escalf als vells republicans, era dir-los que el seu patiment era reconegut i valorat i que la Democràcia tenia un deute amb ells.
 

No tothom comparteix la mateixa Memòria pel fet que s'ha viscuda des de posicions diferents i, fins i tot, oposades. Les Memòries, com les ideologies, són plurals però la democràcia té prou recursos com per fer-les compatibles; per això resulta incomprensible una llei de "reconciliació i concordia", un eufemisme per amagar el silenci i oblit que persegueix. Si es creen conflictes i tensions no és a causa de la Memòria sinó de mancances en la nostra democràcia, per una falta de respecte cap a l'adversari, com veim tant sovint que passa en el debat parlamentari i que es va traslladant al carrer.

La tasca que desenvolupa Memòria Democràtica és complexa; assumeix l'existència de conflicte entre les diferents Memòries i els relats respectius, per això reclama una política pública que ofereixi garanties que totes les víctimes seran tractades justament i reparades. Cal recordar que la cruel repressió que es donà a la part revoltada estava organitzada i dirigida des del poder, era una arma de guerra i en aquest sentit utilitzada. Per tant, és de justícia que sigui el poder estatal el assumesqui la reparació del mal fet.
 

He deixat de creure en els efectes pedagògics de la tasca memorialística. L'actual conflicte a Gaza em demostra que aquest territori és talment un camp de concentració nazi, on es mata impunament, on el dia a dia dels palestins és inhumà, on escasseja el menjar, l'aigua i es malmet la salut perquè els han bombardejat els hospitals i negat les medicines: un horror insuportable. Era l'any 1905 quan George Santayana va afirmar allò que "els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo". Des de llavors la Humanitat ha patit holocausts, bombes nuclears llançades sobre ciutats i exterminis de poblacions. I seguim allà mateix.

Història i Memòria comparteixen la responsabilitat d'analitzar el passat. Des de fa dècades les víctimes dels conflictes armats són objecte d'estudi. Tant és així que en un conflicte com el de Gaza l'atenció pública i el suport humanitari està del costat de les víctimes. En aquest sentit, podem dir que Israel ha perdut la guerra. Les víctimes han passat de l'oblit a tenir uns drets; no tot està permès; en qualsevol moment i circumstància s'ha de preservar la dignitat de les persones. Quan es treballa per fer surar la veritat, per dignificar les víctimes o per reparar el dany patit aleshores enfortim una ètica pública que ens enriqueix i humanitza. Aquest és l'objectiu de la tasca de Memòria Democràtica.

Josep Terrassa Flaquer