Intervenció de Miquell Llull a la presentació del llibre "L'ombra de Torquemada" de Karl Otten.


(28-03-3034)

"En algun moment, a Cala Rajada s’ajuntaren alguns dels grans de la literatura alemanya del moment, creadors, estudiosos, assagistes...: Franz Blei, Karl Otten, Walter Pollatschek, Arthur Seehof, i Walter Benjamin, aquest darrer encara que només fos de passada...  a més d’alguns artistes importants com Arthur Segal o Rudolph Levy.

I la baula que unirà tots aquests autors serà en Kraschutzki..."

D’aquesta novel·la gairebé no en sabíem res a Capdepera fins que l’amu Antoni Coix, com ja he dit altres vegades, ens en va mostrar el primer exemplar.

Només havíem llegit els texts que Josep Massot i Muntaner havia escrit a les seves obres: un primer tast el 1990 a Els escriptors i la guerra civil a les illes Balears i, en més profunditat el 1997, a Guerra Civil i repressió a Mallorca, en les quals no deixava gaire bé la novel·la.

Sense dubte l’opinió de Massot i Muntaner era molt important per mi i això va marcar una primera etapa en la valoració del text d’Otten.

Després, parlant amb en Pere Siurell, aquesta primera opinió va quedar del tot matisada per una nova lectura i un altre punt de vista. I va ser quan vàrem pensar que era necessari publicar-la en català. Era el 2010, i fins ara...

Efectivament, de bon començament gairebé tots estàvem convençuts que la novel·la era sobretot això, una obra de ficció i que com passava, i passa encara, els alemanys, exiliats llavors i residents ara, vivien completament al marge de la realitat gabellina i mallorquina.

Però no és el cas d’Otten.

A mesura que vaig anar trescant dins la novel·la, me n’adonava que el que contava Otten s’acostava sorprenentment a la realitat que jo mateix havia investigat i encara investigava, especialment sobre l’evolució del socialisme gabellí, i, per tant, que moltes de les situacions narrades eren o haurien pogut ser de veres.

Que la majoria de personatges –com ja va apuntar Francisca Roca Aranyó en la seva tesi doctoral– eren un retrat a vegades només físic i a vegades també moral, de persones reals i existents.

Algunes surten amb el seu nom real, com Joan March o el conte Rossi o el general Goded, d’altres, la majoria, amb un nom fictici, com el batle de Capdepera Miquel Caldentey Creu o el primer president de la Comissió Gestora després de les eleccions de febrer del 36, Miquel Julià Pruna o en Pere Antoni Marin o Marí, amu de la taverna indígena de davant l’Hotel Castellet.

També la geografia és perfectament identificable i per això, allà on Otten posava Poble noltrus hem posat Cala Rajada, on posava Cabra hem posat Capdepera i on posava Esglésies hem posat Artà.

I Heinz Kraschutzki, com es pot llegir en la seva autobiografia prologada per David Ginard, va ser un personatge important des d’aquest punt de vista, i també en molts altres, com hem comprovat fent tota aquesta feina.

En algun moment, a Cala Rajada s’ajuntaren alguns dels grans de la literatura alemanya del moment, creadors, estudiosos, assagistes...: Franz Blei, Karl Otten, Walter Pollatschek, Arthur Seehof, i Walter Benjamin, aquest darrer encara que només fos de passada...  a més d’alguns artistes importants com Arthur Segal o Rudolph Levy.

I la baula que unirà tots aquests autors serà en Kraschutzki, el qual, per diverses circumstàncies, es va integrar en la vida social de Capdepera i Cala Rajada i va fer que tots ells coneguessin de primera mà i entenguessin el funcionament d’una petita societat, com ho era la nostra en aquell moment, i la sabessin incardinar dins tot el gran moviment que fou la república: els seus reptes, el seus defectes i els seus grans i poderosus enemics.

Per això Otten sap dibuixar l’entramat societari de l’esquerra gabellina, amb socialistes i republicans, i també sap descriure tots aquests grans enemics que, presidits per l’ombra sempre allargada, de Joan March, que Otten posa, com va ser en la realitat, en el centre de la conspiració antidemocràtica.

Així ens trobam que l’esquema de dominació que fa Otten és del tot versemblant i coincident amb allò que puguin dir els historiadors d’ara.

Serveixi d’exemple un petit fragment en què fa referència als metodistes i als xuetes:

«Com els protestants allà dalt, a Capdepera. Te’n recordes, Pep, de com vivia aquesta gent? Ben igual que els jueus. Durant les processons o la missa ni tan sols els era permès de mirar al carrer, no ja d’anar-hi, ni de guaitar-hi!»

Però és una referència que evidencia que l’autor estava ben assabentat de les persecucions que al llarg dels anys, des de 1879, patiren els sempre perillosos metodistes amb les seves escoles i les seves noves maneres d’encarar el món del treball i de les dones. Persecució compartida amb els espiritistes, per altra banda. I també la situació dels xuetes, jueus conversos, que el degué sorprendre venint de l’Alemanya nazi, com també ho va fer a Marte Brill.

Però també és important assenyalar que el seu coneixement de la problemàtica local gabellina, està perfectament complementat amb un coneixement de la situació general de la República i de l’inici de la guerra. Això me va fer pensar que coneixia alguns dels llibres publicats encara durant el conflicte armat i per això pot fer conjectures possibles, encara que algunes siguin inexactes o exagerades o inflades per la propaganda de guerra.

El primer llibre és del Manuel Pérez, Cuatro meses de barbarie: Mallorca bajo el terror fascista, publicat a València a començaments del 1937, tot d’una es va fer una versió alemanya i una altra de francesa.

El segon és el de George Bernanos, Les grands cimitières sour la lune, publicat el 1938, amb una versió anglesa gairebé immediata i també publicitat amb petits fragments a la premsa menorquina.

El mateix 1938 la duquessa d’Atholl, diputada conservadora anglesa però favorable a la República, va publicar Searchlight on Spain. A més, a través de Massot i Muntaner, sabem que Otten i la duquessa varen intercanviar informacions i varen tenir, per tant, una relació personal tot just arribar Otten a Londres a continuar el seu exili que, com podreu comprovar en el meu text final del llibre, va ser molt mogut i molt productiu.

També del 1938 és el gran llibre Homage to Catalonia de George Orwell. Otten i Orwell coincidiren en l’espai el temps, i també amb una certa evolució ideològica. No sé si s’arribaren a conèixer en persona, però he pensat que Otten si més no coneixia els articles d’Orwell.

Finalment cal ressenyar a Franz Borkenau i el seu treballat llibre The Spanish Cockpit. Publicat el 1937, és una crònica lúcida de la primera part de la guerra, on demostra un gran coneixement sobre els antecedents de la guerra, les seves causes i, com deia, el seu desenvolupament primer. En el cas de Borkenau, Otten no només coneixia el seu llibre, sinó que es coneixien personalment perquè varen conviure, si més no unes setmanes, en una casa de Londres.

Vull acabar amb una qüestió més personal, meva: aquest llibre m’ha acostat més a Capdepera i, curiosament, també molt més a Alemanya. I, a més, crec que amb aquest llibre, com també amb Hotel Laguna, es demostra que no tots els alemanys vivien o viuen d’esquena a la realitat mallorquina. Karl Otten no ho va fer, i això és veu perfectament en la seva novel·la que avui presentam. Coneixia bé Capdepera, coneixia el caciquisme, l’antixuetisme i coneixia perfectament a Joan March i que significava en la cruel vida mallorquina del moment.

I també vull acabar, com a homenatge a tots els exiliats, amb uns versos d’un dels autors més importants de la literatura alemanya, ell mateix també exiliat. Em referesc a Heinrich Heine, que en versió catalana de Feliu Formosa, diu així:

Vaig tenir en altre temps una bonica pàtria.
El roure
hi creixia tan alt, les violetes, manses, s’inclinaven.
Era un somni.
En alemany em besaven, en alemany
(costa de creure
que em sonés tan bé) em deien «t’estimo!»
Era un somni.

Heinrich Heine, Lluny de la pàtria.
Versió catalana de Feliu Formosa