Durant el segle XIX els pescadors foren uns exclosos del desenvolupament econòmic i social; el fet que el peix sigui un aliment peremptori feia que els pescadors allunyats de les ciutats no poguessin, per raons de conservació, comercialitzar-ho. Era el cas de Cala Rajada, on unes famílies dedicades a la pesca malvivien perquè no tenien accés al mercat alimentari.

La primera vegada que uns pescadors fixaren la seva residència durant tot l'any a Cala Rajada fou el 1898; segons el Padró de població eren 31 i atribuesc el fet a l'inici de la pesca de la llagosta. Any rere any dita pesca anà consolidant-se i el 1914 ja eren 109 les persones residents al llogaret que vivien bàsicament de la captura i exportació de dit crustaci.

A l'estiu els pescadors convivien amb els estiuejants, però sense compartir interessos ni activitats a causa de les diferències culturals. Entre aquests residents temporals cal destacar la família March. Donya Elionor era filla del comerciant i contrabandista gabellí Bartomeu Servera Gili el qual tenia la casa d'estiueig al costat de la d'Epifani Fàbregues; per tant, Elionor hauria jugat entre les barques dels pescadors i des de ben petita sentia dit espai com a propi.

El matrimoni entre Elionor Servera i Joan March fou molt inestable; el marit era poc per casa i quan residia a Madrid rebia la visita de prostitutes de luxe; la dona patia molta solitud i, segurament, era coneixedora dels menyspreus que rebia. Mentrestant Elionor va mantenir relacions sentimentals amb Rafel Garau, també margalidà, soci del marit i contabandista; però l'any 1916 Rafel fou assassinat a València, cosa que escandalitzà l'opinió pública i provocà l'obertura de judici per aclarir les circumstàncies de la mort i identificar els assassins. 

Aquell afer alterà les relacions entre ambdós personatges i fou aleshores quan començà la construcció del palau de la Torre Cega; Elionor tornava a l'indret on havia passat part de la infantesa i alhora donava un nou fill al matrimoni, l'any 1917 neixia Bartomeu, sempre molt lligat amb Cala Rajada. 

El febrer de 1917 l'Ajuntament rebia l'encàrrec de millorar la carretera entre Capdepera i Cala Rajada, per a la qual cosa rebria unes ajudes de l'Administració pública. El projecte engegat per un enginyer superava la capacitat econòmica, tècnica i administrativa del nostre consistori i, en conseqüència, per unes obres que havien de durar dos anys se'n necessitaren sis. Els March es traslladaven amb automòbil i també els seus convidats, per tant necessitaven una carretera amb condicions.

No fou l'única millora. El juliol s'inaugurava la primera central elèctrica de Cala Rajada cosa que va permetre abastir de corrent la Torre Cega i les cases benestants. El mes següent s'iniciava la construcció de la capella del futur convent, el nou temple de Cala Rajada. Ambdós serveis foren finançats amb doblers privats; donya Elionor hi tendria molt a veure. 

Els estiuejants benefactors de Cala Rajada actuaven en benefici propi; bastiren unes millores que els permetia disposar de les mateixes comoditats de les quals gaudien en el seu lloc de residència. Per altra part, sabien prou bé que l'Ajuntament no disposava dels recursos econòmics necessaris per atendre les seves demandes i prengueren algunes iniciatives per modernitzar Cala Rajada. 

Mentrestant el contraban agafà volada enmig d'una creixent crisi social i alimentària. Allò que entrava il·legament eren, bàsicament, aliments que ja podien ser transportats fins a Palma en camió i després exportats a Barcelona amb la Companyia Transmediterrànea, propietat de Joan March. 

Els pescadors i alhora contrabandistes aprofitarien aquella avinentesa per exportar les tonyines i llagostes que pescaven amb el camió del contraban. La festivitat de Sant Roc de 1919 fou més animada que mai. A la dècada de 1920 la població de Cala Rajada passà de 127 residents a 246. A la fi se superava el secular aïllament que els havia mantingut en la misèria.

L'agost de 1921 es beneï el convent de les monges franciscanes, el qual disposava d'un local on escolaritzar les nines; tot era molt precari; les monges vivien de la caritat i no hi havia asignat un pressupost per a l'escoleta ni disposaven de material escolar. 

El 18 de gener de 1922 l'inspector de Marina Juan Delgado visitava Capdepera per a conèixer les condicions de vida dels pescadors locals i les seves necessitats. Eren les primeres gestions per a la creació del Pòsit, cosa que comptava amb la comprensió del Consistori.

El Pòsit pretenia millorar les condicions de vida dels pescadors i els oferia recursos: un local social, accés a ajudes econòmiques i una escola dotada de material escolar i un mestre; unes despeses que anaven a càrrec de la Caja Central de Crédito Marítimo. El Pòsit posa en mans dels pescadors unes eines perquè fossin ells qui marcassin el rumb a seguir i es creava en un moment en què s'obrien nous horitzonts per a la pesca. 

Una prova de l'oportunitat i de la necessitat que hi havia en aquells moments de crear el Pòsit, posteriorment transformat en Confraria, és que avui podem celebrar el seu centenari. Molts d'anys.

Josep Terrassa Flaquer