"...he adreçat la meva col·laboració a posar en relleu els éssers humans, les persones que, al llarg de cent anys, han teixit aquesta història. Perquè aquesta és una història plena d'humanitat, és a dir, plena de gent que, com diu el subtítol del llibre, ha viscut cent anys oberta a la mar i ha fet del medi marítim la seva raó de ser i viure".

Quan, mesos enrere, en Pep Uceda i en Jeroni Ferrer em parlaren de la celebració del centenari de la Confraria, m'exposaren algunes idees que tenien per commemorar una fita tan important dins la història d'aquesta entitat; idees de les quals en tenguérem una bona mostra dissabte de la setmana passada, en un acte que tots els que hi vàrem assistir guardarem per sempre en el fons del nostre cor. Crec que Cala Rajada se n'ha de sentir orgullosa.

Jo, per la meva part, quan en Pep i en Jeroni em parlaren del seu projecte, vaig sentir immediatament que aquesta celebració em concernia i que, si em necessitaven per res, havien de comptar amb mi. No debades vaig ser secretari de la Confraria durant quinze anys, mon pare n'havia estat patró major, i, el més important, d'ençà del meu repadrí Pere Andreu Fuster, jo pertanc a una nissaga de pescadors, a gent del nostre moll, a una estirp de gent de la mar. I ningú es pot imaginar com me'n sent d'orgullós i com trec pit per aquest fet, per ser d'on som. Cap precedent més noble podria triar. Però els meus avantpassats no són exclusivament els Pereandreu. Jo sempre dic a qui em vulgui escoltar que soc membre de la família de dones i homes que varen donar a llum un projecte de poble i el feren créixer, no sense dificultats, segons un caràcter i un temperament que no són fàcils de trobar lluny de la mar, d'acord a valors que imposa la mateixa naturalesa d'uns treballs moltes vegades al límit de les forces i la seguretat: la germanor i la solidaritat. Aquests són els valors.

Bé, crec que estic divagant. Tornem al solc. He dit que en Pep i en Jeroni em parlaren de les seves idees per celebrar aquest esdeveniment i a continuació em digueren que, entre els seus plans, havien pensat que estaria bé recollir en un llibre la història d'aquests cent anys, i que havien pensat en mi per tirar endavant aquest projecte. Jo, naturalment, vaig dir que sí, immediatament, des de la inconsciència que em caracteritza. Però aquesta va ser una reacció puntual, sense pensar-ne les conseqüències. Tot seguit, i amb una mica més de calma, em vaig dir això mateix, que no soc gens reflexiu i que jo no tan sols no som historiador, sinó que no tenc la paciència imprecindible per envestir una tasca d'investigació mínimament rigorosa. A favor meu, vaig posar dins la balança l'estima que tenc pel nostre moll, per la seva gent i per la Confraria en concret, hi vaig posar la meva experiència personal i, com no, l'amistat que m'uneix a tota la gent d'aquesta entitat, començant pels dos patrons majors, entrant i sortint -en Pep Uceda i en Tomeu Garau-, i pel seu secretari, l'entranyable Jeroni Ferrer.

Fet el balanç de pros i contres, vaig arribar a la conclusió que no me'n sortiria, o que, en tot cas, el resultat final seria molt millorable. Afortunadament, aquí se'm va encendre aquella bombeta que els il·lustradors dibuixen damunt el cap dels que tenen una bona pensada. I la bombeta em va il·luminar la figura del meu amic Pep Terrassa. Era la meva taula de salvació. D'en Pep ara no en faré una apologia totalment innecessària. Només diré que és, sens dubte, la persona que més ha aportat en la tasca de recerca i exhumació de la història del nostre poble. Perquè ell sí que és un historiador amb majúscules, capaç de passar hores i més hores a l'Arxiu Municipal només per trobar una dada concreta que justifiqui o complementi algun dels seus treballs d'investigació. Record amb admiració aquells col·laboracions seves a la revista “Cap Vermell”, amb el títol de “Materials per a la nostra història”, articles que ens posaren davant els ulls aspectes inèdits del nostre passat i que ens ajudaren a entendre millor d'on venim i qui som com a poble. Dels llibres que ha publicat dins el gènere historiogràfic, en podeu llegir una referència a la mateixa solapa del llibre que presentam avui, per fer-vos una idea de la importància del seu treball. Senzillament admirable. Per a sort meva i per a sort del projecte de llibre de la Confraria, en Pep, des de la generositat que el caractertitza, va pujar al carro d'aquest treball i s'hi va implicar des del primer dia. I d'aleshores ençà, tots dos, cadascun des del vessant d'on  podia oferir una major i millor aportació, hem anat fent, fins a agombolar un volum que no és més que el pàl·lid reflex d'una història que fa cent anys que dura. De la mateixa manera, vull posar en relleu la fonamental col·laboració de l'amic Antoni Flaquer “Coix”, igualment generós, que posà a la nostra disposició el seu extraordinari arxiu fotogràfic, una mostra del qual ha estat exposada aquí mateix les darreres setmanes. En el cas de l'obra que ara arriba a les vostres mans, sí que es pot dir amb total seguretat que una imatge val més que mil paraules, fotografies que expliquen per si mateixes la peripècia vital d'aquests cent anys, retrats d'un temps i una gent de la qual volem ser dignes hereus. Moltes gràcies, Toni “Coix”.

Per la part que a mi em toca, sense capacitat per dotar aquest treball del rigor exigible, i a banda de dedicar-hi la millor voluntat, he adreçat la meva col·laboració a posar en relleu els éssers humans, les persones que, al llarg de cent anys, han teixit aquesta història. Perquè aquesta és una història plena d'humanitat, és a dir, plena de gent que, com diu el subtítol del llibre, ha viscut cent anys oberta a la mar i ha fet del medi marítim la seva raó de ser i viure. Aquells pioners posaren els fonaments d'un poble que, en els seus orígens, no era més que una celebració permanent de la mar, un petit món sense acabar de domar per les forces de l'ordre, sotmés en tot cas a la naturalesa, un embrió de societat enmig d’un entorn tampoc sotmès encara per poders purament especulatius.

La platja, Cala Rajada en els seus orígens, abans que un propòsit de moll començàs a prendre forma, era, això sí, una família nombrosa, i així es va anar fent gran fins a ben entrada la segona meitat del segle XX, i ara mateix és una família potser no tan nombrosa però sí molt més diversa. El moll, a hores d'ara, reprodueix, a petita escala, la pluralitat de la societat on s'agombola, amb tot de llengües, creences, races, costums..., una amalgama que ens hauria d'enriquir a tots, com estic convençut que serà: als qui no ens hem mogut mai d'aquest racó, als qui han anat venint d'ençà de més de seixanta anys, i als qui acaben d'arribar de qualsevol altre racó del mapa. El mar, la mar, ens uneix, i tots plegats hem de fer possible que l'esperit dels primers pobladors de Cala Rajada, l'ànima dels mariners que posaren les primeres pedres del poble, impregni el quefer d'un present i d'un futur desgraciadament incert. Desig, confii i esper que Castus, Pereandreus, Climents, Blancus..., nissagues que han trepitjat aquesta vorera sense solució de continuïtat fins al dia d'avui, en comunió amb els nouvinguts, faran possible la supervivència de la pesca com a valor econòmic, però també social, de Cala Rajada. Sense negar el que el turisme ha significat i significa, que ningú oblidi que aquest poble ha estat sempre, i així voldria que continuàs, molt més que una destinació turística. Cala Rajada és un port de pescadors i aquest és el seu caràcter essencial. Res més trist hi podria haver que, un dia, l'activitat de la pesca desaparegués d'aquest indret.

Anem acabant. Insistesc que aquest llibre que avui presentam està ple de llacunes, ple de buits, bàsicament com a  fruit de la imperícia de qui vos parla. No ens ho tengueu en compte i, en canvi, mirau de trobar-hi aquella estimació de què vos he parlat, i no només cap als pescadors i mariners d'aquest poble, sinó també cap a les seves dones, d'ahir i d'avui, perquè elles foren i són un element vital, sense el qual no s'entendria la nostra història. És evident que, a hores d'ara, les condicions laborals i socials de la gent de la mar i de les seves famílies són més confortables, però mai hem d'obviar la duresa de la feina d'un pescador. En aquest context, vull concloure aquesta intervenció amb la recordança d'aquelles famílies de les primeres dècades del segle passat, amb un paràgraf extret del mateix llibre que presentam. Diu així: Les primeres famílies de pescadors que decidiren establir-se en aquest racó de Mallorca tenien molt de coratge. I molta necessitat, segurament. No és que no hi hagués port, és que no hi havia ni poble, i les condicions de vida eren absolutament precàries. Els pescadors, en tot cas, tenien un objectiu clar: pescar. Les dones, en canvi, anaven a parar a un indret que poc tenia per a oferir-los. Però, aquelles dones i totes les dones de la gent de la mar que sojornaren a Cala Rajada fins a l’eclosió del turisme de masses, cap als anys seixanta, van esdevenir un autèntic puntal on els nostres pescadors es recolzaren en la seva peripècia vital. No n’esmentarem cap, perquè totes elles mereixen el nostre reconeixement. La majoria provenien de famílies treballadores, sovint escasses de recursos, moltes vegades sense alfabetitzar, condicionades per una societat patriarcal en què l’objectiu primordial de la dona era parir fills i tenir cura de la família i de la casa. Però pescar, aleshores, era passar moltes hores a la mar i la societat que quedava en terra en realitat era un matriarcat. Les dones dels pescadors, efectivament, assumien la responsabilitat de tirar endavant les seves famílies, moltes vegades nombroses, i a més se cercaven qualsevol possibilitat d’ingrés econòmic que ajudàs a fer surar l’economia domèstica, des de l’obra de palma a anar a vendre peix a Capdepera o a netejar les cases dels primers estrangers que també descobriren Cala Rajada. Les dones es preocupaven de l’educació dels fills, tenien cura dels seus majors (a manca de res semblant a la Seguretat Social, els “vells” solien acabar la vida a casa dels fills), feien el menjar,  apedaçaven la roba, emblanquinaven la casa, feien obra de palma, mantenien un galliner o una conillera o totes dues coses, embotellaven tomàtiga, anaven a vendre peix, duien els al·lots al metge... Certament, era el govern de les dones. Mentrestant, els homes anaven a pescar, i amb això ja hi havia un bon quefer. 

Bé, aquí ho deix. Llegiu el llibre, si vos ve de gust. Jo, de gust, n'he passat escrivint-ne la meva part. Gràcies Pep Uceda, gràcies Tomeu Garau, gràcies Jeroni Ferrer, gràcies a tota la gent de la Confraria, d'ahir i d'avui, i gràcies tots vosaltres i a tota la família del moll de Cala Rajada. Llarga vida a la Confraria de Pescadors!