Possiblement, molta gent de Capdepera no és aliena a la història d’aquestes figuretes l’importància transcendental pel municipi, principalment les persones nascudes abans de l’esclat de la Guerra Civil o en els anys immediatament posteriors, i les quals segurament seran coneixedores dels esdeveniments que varen capgirar la vila gabellina la dècada dels quaranta del passat segle XX, però les generacions gabellines més joves, pot ser que no n’hagin sentit parlar mai.

A mi personalment, m’havia arribat el primer ressò de les estatuetes, per una narració oral de la meva padrina Bet “Veguera”, que a mi em semblava un conte infantil, i coneixia d’enfora la importància, que en molts aspectes, va suposar el descobriment d’aquestes estatuetes, però els meus coneixements eren molt superficials i en la meva ignorància dels fets, associava la història a una pura anècdota local. Per tot això, i aprofitant l’oportunitat com a estudiant del Màster en Técnicas Avanzadas de Investigación Histórica, Artística y Geogràfica, en l’itinerari de Prehistoria y Arqueológia, i amb l’ajuda i assessorament del meu tutor i professor de la UNED, el Doctor Martí Mas Cornellà, vaig decidir dedicar el meu treball de final de màster a aprofundir en el seu coneixement.

El meu treball va consistir principalment a estudiar en profunditat una gran part de la literatura científica publicada sobre el tema i treure’n unes conclusions que poguessin justificar la troballa d’aquest “guerrers” en el terme municipal de Capdepera. A més, la meva investigació em va oferir la possibilitat de reunir conjuntament i en un únic catàleg, les estatuetes trobades fins ara a Mallorca i a Menorca, i de les quals se’n té coneixement. Vaig llegir moltíssims articles publicats en revistes acadèmiques, tant d’autors reconeguts per la comunitat científica, com ara Antonio García Bellido, el qual va excavar el talaiot utilitzant per primer cop mètodes científics, o Guillem Rosselló Bordoy, director del Museu de Mallorca fins fa uns anys, com també d’autors locals i més propers com Josep Terrassa o Javier Aramburu.

El primer que vaig fer va ser anar a documentar fotogràficament el talaiot. En aquest punt vaig rebre l’ajuda inestimable d’en Pere Font, nebot de l’amo en Xesc “de Son Favar”, descobridor casual de la primera estatueta, i de la seva dona n’Eva Ferrer, que em varen mostrar el talaiot, i als quals estic molt agraïda, perquè tot i que jo sabia on era Son Favar, desconeixia la ubicació exacta del talaiot. El que vaig trobar va ser una construcció ciclòpia completament abandonada, deteriorada i en un lamentable estat de conservació, tota envoltada de romeguers, aritges i ullastres que ens varen dificultar molt poder-nos-hi apropar.

Per fer-ne cinc cèntims dels fets, va ser l’any 1941 quan Francesc Gayà Ferrer, conegut al poble com l’amo en Xesc “de Son Favar”, en el transcurs d’unes tasques agrícoles dedicades a sembrar un ametller i efectuades conjuntament amb el seu germà Antoni i el seu pare d’Andreu Gayà Gomila, que en aquell any era el pagès de la finca, va trobar una figureta de bronze que aparentment, representava un guerrer. En aquell moment, cap dels tres li va donar gaire importància a la troballa, perquè el que transcendia era sembrar l’arbre.

Quatre anys després de la troballa i gràcies al patrocini del Museu d’Artà, capdavanter en aquells anys en qüestions arqueològiques, es va començar a excavar el talaiot, seguint els criteris del mètode científic. Les excavacions donaren un resultats sorprenents, perquè es varen descobrir, en nivells estratigràfics, tres estatuetes més, anomenades Mars Balearicus per García Bellido juntament amb altres peces d’aixovar, entre elles una fíbula de bronze o quatre ungüentaris de pasta de vidre. També es va trobar material biològic com ara una banya de cabra o uns fragments d’ullal de porc senglar. Els directors de les excavacions varen ser Lluís Amorós Amorós, aleshores conservador del Museu d’Artà i Antonio Garcia Bellido, historiador de l’art, Catedràtic d’Aqueologia Clàssica de la Universitat de Madrid i membre de la Real Academia de la Historia.

El descobriment de les estatuetes va marcar un abans i un després en molts aspectes, perquè des de llavors, es va fer evident la importància de l’aplicació del mètode científic en qualsevol intervenció arqueològica feta en territori mallorquí, i també perquè, a partir del moment i a escala mediàtica, moltes publicacions es varen fer ressò de tan important succés esdeveningut en terres gabellines, i varen col·locar el poble de Capdepera, en primera plana de la premsa local i regional.

En la meva investigació particular, em vaig assabentar que, en l’actualitat i vuit dècades després de la primera troballa, el significat de les estatuetes encara crea controvèrsia en els cercles acadèmics, perquè avui en dia no hi ha unanimitat sobre el seu origen i significat, encara ara difícil d’interpretar.

En relació amb el seu marc cronològic, les estatuetes s’associen a la cultura post talaiòtica (des del 500 a.C. fins a l’any 123 a.C., quan les Balears són conquerides per Cecili Metel i incorporades l’Imperi romà), moment en què les illes estaven sotmeses a fortes influències externes, la qual cosa donà lloc a l’aparició d’una estructura arquitectònica d’importància singular adossada al talaiot: el santuari. Pel que fa a la seva dispersió geogràfica, s’han trobat fins ara, un total de 21 estatuetes, 14 a Mallorca i 7 a Menorca.

El “Guerrers de son Favar”, com se’ls coneix des de llavors, formen part d’una tipologia única i componen un grup estilístic molt uniforme, destacant l’exemplar de 47 cm d’alçada, el més gran que s’ha trobat fins ara a totes les Balears. Representen una figura masculina nua, coberta amb un casc i calçada amb sandàlies o botes, i en actitud bèl·lica d’atac, agafant un venable amb la mà dreta i amb el braç alçat, que en la majoria dels exemplars ha desaparegut, al mateix temps que es protegeix amb un escut en la mà esquerra. Concretament, la que va trobar l’amo en Xesc, porta un casc de tipologia “pylos”, d’origen sud itàlic sense decoració i amb una visera marcada en tota la seva circumferència. Presenta unes bones proporcions anatòmiques, amb una musculatura cuidada i destacada, però el seu rostre és inexpressiu i la seva actitud corporal molt rígida.

Aquesta postura és la mateixa en totes les figuretes, però la seva talla difereix molt d’un exemplar a altre, fent pensar que varen ser fabricades per artesans diferents. També presenten una expressió severa i freda, que no deixa entreveure cap sentiment, i que no es correspon amb el fet bèl·lic que estan executant. Les semblances tipològiques i corporals són uniformes i comunes i representen un model idealitzat de Mart, deu de la guerra, amb els atributs que l’identifiquen, tot i que a la vegada, altres aspectes morfològics les separen, individualitzant cada figura i fent-la única respecte de les altres.

Per poder treure unes conclusions precises que poguessin avalar la meva investigació, i poder justificar la presència d’aquestes estatuetes en territori gabellí, vaig aprofundir en el coneixement de la cultura talaiòtica, destacant els seus aspectes socials, polítics i econòmics i vaig descobrir una societat agrícola i ramadera, amb una economia de subsistència dedicada a la cria de cabres i ovelles en ramats, i a un cultiu de varietats cerealistes de secà. Aquesta societat, amb uns trets inicials heretats de l’anterior cultura de les navetes, aniria evolucionant políticament, fins a tornar-se altament jerarquitzada i amb moltes desigualtats socials, aspectes que es veurien reflectits en la construcció del talaiot com a arquitectura representativa d’un poder de lideratge.

També vaig estudiar les influències externes que varen rebre les societats del talaiòtic final, i això em va dur relacionar-les amb dos fets primordials: per una banda, amb la cultura púnico-fenícia assentada a Eivissa, a través d’uns intercanvis comercials que afavoririen una transformació dels seus usos i costums i una gradual pèrdua de la seva indepèndencia econòmica, i per altra amb els foners, reclutats forçosament pels fenicis, per participar com a mercenaris en els conflictes bèl·lics esdevinguts a la Mediterrània central entre els segles V i III a.C. i possibles portadors i introductors de les figuretes a les illes des del seu lloc d’origen a la Magna Grècia (sud d’Itàlia). Vaig considerar fonamentals aquests dos aspectes per poder establir una relació amb les figuretes i el lloc de la troballa.

Finalment, vaig estudiar les teories publicades fins ara per altres autors, totes elles diferents però amb certs punts en comú, i vaig arribar a unes conclusions, algunes de les quals són les següents:

1. A les Illes Balears hi va haver un contacte entre les societats nadiues i altres cultures mediterrànies, que varen anar en augment a partir dels segles VI-V a.C., la qual cosa va provocar transformacions en l’arquitectura local, relacionades amb un canvi de mentalitat i amb les noves creences religioses dels indígenes.
2. Aquests nous canvis arquitectònics donen pas als santuaris de planta quadrada o absidal, i és en ells on les excavacions arqueològiques varen treure a la llum moltes figuretes del model Mars Balearicus abans esmentat, al qual pertanyen els guerrers de Son Favar.
3. El descobriment d’aquests bronzes, fan pensar que la Balear Major i també la Balear Menor, conegudes com les Illes Gimnèsies, foren un territori important en els contactes comercials marítims durant el període de les colonitzacions. Les fonts consultades confirmen sense cap dubte, la relació amb dues cultures, la grega sud itàlica a través dels foners, i la púnico-fenícia, amb relació al comerç.
4. Des del punt de vista formal, les figuretes formen un grup homogeni escàs i limitat, perquè només s’han trobat a Mallorca i Menorca, illes on es va desenvolupar la cultura talaiòtica, descartant Eivissa, on no va arrelar aquesta cultura. Per això es pot sospitar que va ser un producte que intentava donar resposta a certes necessitats dels integrants de l’elit dominant talaiòtica.
5. Queden encara molts interrogants per resoldre, com per exemple a on o per qui varen ser fabricades, a qui anaven dirigides o quin era el seu significat.
6. Pel que fa als seus trets morfològics i estilístics, les figuretes adopten les característiques de certs models escultòrics grecs del sud d’Itàlia relacionats amb la iconografia del déu Mart.
7. El seu significa és incert encara avui en dia, però la hipòtesi de la majoria de les fonts consultades és que el Mars Balearicus era un deu protector de la guerra al seu lloc d’origen i que amb la seva introducció a les illes, va canviar el seu significat i va esdevenir una petita deïtat local relacionada amb el culte als morts.

Podem afegir també que la presència de les figuretes als santuaris, introduïdes pels foners com a botí de guerra, segons les hipòtesis d’Antonio García Bellido i la posterior reinterpretació del seu significat per part de les comunitats tribals, vendrien a reforçar un sentiment de pertinença de l’indígena balear a una col·lectivitat, els trets singulars de la qual estaven en decadència i es dirigien cap a una lenta però inexorable desaparició, provocada en part, pels contactes establerts amb la cultura púnico-fenícia i les transaccions comercials efectuades entre les dues civilitzacions.


Ungüentaris trobats a Son Favar

Per acabar, i en relació amb el municipi de Capdepera i amb l’aparició de les quatre estatuetes en els terrenys de Son Favar, dos fets justificarien la presència púnico-fenícia en el seu territori amb objectius comercials o de reclutament de mercenaris: primer, la seva situació geo estratègica en el canal de Menorca i la naturalesa de la seva costa, amb cales d’aigües tranquil·les que podien oferir recer segur als vaixells, com ara Cala Gat o Es Carregador, i segon, la presència d’uns ungüentaris d’origen púnic a l’aixovar trobat per Garcia Bellido l’any 1945, dipositats actualment al Museu de Mallorca.

Aina Nadal
Graduada en Història de l’Art


Els guerrers de Son Favar: