Amb el verb haver-hi, tot són maldecaps, tant per als qui comencen a aprendre la llengua (la conjugació irregular pot fer caure d’esquena) com per als qui tenen el català com a llengua inicial: de vegades ens oblidam del pronom hi, d’altres hi posam el pronom en tot i que no faci falta i molts dubten si s’ha de fer la concordança o no. Com que tampoc volem atabalar el personal, avui parlarem d’aquest darrer tema i deixarem la resta per a més endavant.
Tots sabem que el verb concorda amb el subjecte i que el subjecte (entre altres coses) sol anar abans del verb i no es pot substituir per un pronom feble. En el cas del verb haver-hi, el complement no compleix cap dels punts anteriors, però hi ha certa tendència a fer la concordança, segurament per influència del anomenats verbs inacusatius (desaparèixer, arribar, sobrar…). Solem pensar que, si deim Falten molts doblers, també hauríem de dir *No hi han doblers, no? La diferència és que el verb haver-hi és impersonal i, per tant, no necessita cap subjecte.
Per això, d’acord amb l’ús normatiu, en els contextos formals es recomana que s’eviti la concordança, tant si el verb està en present com si està en qualsevol altre temps. Ara bé, en contextos poc formals, la concordança s’admet. Per tant, es recomana dir Hi ha molts catalanoparlants a les Illes (i no *Hi han molts catalanoparlants), Hi comença a haver manifestacions arreu en defensa de la llengua (i no *Hi comencen a haver manifestacions) o Si s’hagués promocionat més la versió en català de la pel·lícula, potser hi hauria hagut més persones a l’estrena de Barbie (i no *hi haurien hagut més persones).
Un darrer consell: no poseu el pilot automàtic, perquè quan el verb haver fa d’auxiliar (haver + participi) i coincideix amb el pronom hi, sempre s’ha de fer la concordança. Per exemple: Els lectors hi han coincidit: a partir d’ara no es tornaran equivocar amb el verb haver-hi
