Per Carlos Capó
Des d'aquest punt, mentre el sol es torna clement i la temperatura amable, veig sa xicranda. La miro de dalt a baix. Potser s'ho mereix, després de tants anys de passar a la vora, capficat, inquiet, fent parèntesis incerts de feines i ocupacions, incapaç d'aturar-me i senzillament mirar. Ara, la miro, amb sa mirada dels ulls i amb sa del cor també. Ses dues a l'hora. Sa primera capta observa, envia cap endins formes, colors i moviments. Sa segona ressona des del fons, envia sensacions, evoca històries, recrea vells instants, bocins de vida.
M'adono que la xicranda ha crescut. Des que l'any 1971 ens hi acostarem per primer cop, ha vist passar, néixer i créixer quatre generacions. Dues ja no hi són. Ella es manté, ara majestuosa i a l'hora fràgil. Ha conegut unes quantes tempestes amb ventades prou fortes per arrencar-li branques, algunes de les més grosses. Ella resisteix: flexible, resilient, salvada. No com sa sivina al seu costat. Un any la vam trobar desarrelada i ajaguda. Havia dit prou. La vam haver de tallar. En un parell d'hiverns, tronc i branques, foc a terra i escalfor, fum i cendres. Encara en queda la soca. Multitud d'insectes l'han colonitzada. A poc a poc es desfà. La natura té la seva ciència atàvica. No hi ha res d'irrellevant. Cada moviment s'integra dins d'una trama biològica infinita. La ciència de l'infinitament petit m'obre els ulls i el cor també a l'infinitament gran. Res no mor. Tot es renova quan es deixa fer, i l'humà depredador és lluny. Aquest, saberut, inventa, tecnifica, es pensa que ja ho sap tot. Quanta estupidesa envoltada i disfressada de llibres quan la ciència i la tècnica tanquen els ulls, i el cor també, a l'experiència regenerant del Vivent, immens, infinit, inexplicable i cert. Davant d'ell m'autoritzo el silenci. És l'única manera que tinc per a no enfilar-me massa i seguir de peus en terra. D'on vinc.
La xicranda, mentre ses tórtores s'hi gronxen, em parla de s'àvia Magdalena. A ella li agradava molt. Ella parlava de "la jacaranda". Per ella també el català era súbdit del castellà. I s'àvia s'estimava ses tórtores. Li agradava contemplar aquella parella que cada any visitava el jardí. Anaven i venien. Aquest any n'he comptades fins a set parelles. Amb més raó penso amb els ulls i el cor de s'àvia. M'hi reconec. Li hauria agradat més veure l'augment de la seva població, que l'altre, avui proporcional, dels turistes. Aviat s'haurà de reservar dia i hora per anar a "prendre es baños".
S'àvia havia deixat Capdepera a setze anys per anar a estudiar magisteri. Pens que sempre va portar a dins sa mirada i el cor de l'infant que neix i creix a pagès i vora mar, en simbiosi amb sa natura. Un dia, l'any 1879, havien arribat uns predicadors, van revolucionar el poble i uns quants cors i unes quantes ments també. Les esquerres a favor, les forces ultramuntanes, amb el capellà al cap d'amunt en contra. El conflicte social va estar servit. Però els botiguers no s'hi van ficar. Que ses pessetes no hi entenen de les coses de Déu. Aleshores els besavis es van fer protestants. I a s'àvia els predicadors la van veure prou llesta per enviar-la a Barcelona a estudiar i a fer de mestra. Va passar per sa guerra, va conèixer sa gana, sa incertesa, es dol, sa retirada a França, l'exili. Va resistir. Portava penes i patiments, però, encara més, força, determinació, obstinació. Amb ses seves llàgrimes regalimaven fe i confiança, amor a la vida, a Déu, a la Paraula, i a la seva terra. Eren les seves arrels. Va resistir. Potser per això li agradava tant la jacaranda.
Carles Capó, Cala Rajada, 7 de setembre de 2023
