L’illa ha callat tots els mals que patia.
Damià Huguet

«El sol era erm. L’objectiu era cobrir-lo amb una catifa de verdor».
Wangari Maathai

Diuen que la Unió Europea aturarà la desforestació si frena el mercat del cacau, el cafè i la carn vermella. L’Eurocambra creu que aquestes matèries han provocat la desforestació de 420 hectàrees de bosc durant els darrers 20 anys. La revista Science comenta que aquesta destrossa es produeix amb un 60% a l’Amèrica llatina i un 30% a l’Àsia.

Ara que ja no hi són, que els han llevat, penso en el corralet menut de la casa de Damià Huguet, que surt al documental Ca meva amb arbres, bellament presentat per Sebastià Alzamora, i en la vida d’artista incomprès que degué dur Damià per no ser prou valorat al seu poble (ara sí, crec); en el treball, la seva família explica la personalitat del poeta, la seva afició per la fotografia, per l’escriptura i la pintura de call vermell. I estic convençut que Damià estimava els arbres.

Primerament, la tempesta Juliette va fer estralls i hagueren de tallar molts de pins, alguns ja no va ser necessari. «Era un mal inevitable», me comentà en castellà un membre de la brigada de les moto-serres, allò que cantava un grup heavy: «Necessary evil». Però és que el mal ja fa mal, com ho ha fet amb els pulmons verds de Capdepera i Cala Rajada. Aquest mal ha fet que el nombre d’arbres es veiés reduït dràsticament. Jean Giono va escriure «L’home que plantava arbres», serien necessaris moltes de dones i d’homes per replantar el que el temps, el mal temps i les normes subsidiàries s’han emportat: Sa Pedruscada, Font de sa Cala, Els Pelats, El Far (que ara té ben a prop en el contorn de l’horitzó una immensa grua), tales desproporcionades, faltes d’espais verds a l’Orient, al Sitjar...i tants de llocs emblemàtics de la nostra geografia. De dones que planten plàntules en parla el llibre Wangari i els arbres de la pau, un llibre de Jeanette Winter; de mostra un botó, amb el que va dir després de plantar una figuera als peus del Mont Kenya en agraïment del seu guardó del Premi Nobel. En el seu discurs d’acceptació va dir:

«Hem d’ajudar la Terra a curar-se de les seves ferides i,
durant el procés, curar també les nostres,
per tal de rebre amb els braços oberts tota la creació
amb tota la seva diversitat,
bellesa i meravelles»

Seguidament, mentre el Parc de Llevant sí que s’assembla a la Terra Mitjana de Tolkien i ens protegeix (el protegim) del desastre, encara recordo la plaça dels Mariners, com la placeta del Diamant de Rodoreda, amb garballó i molta vegetació central, on encara hi havia ombres. Com bé diu Pau Riba en el seu comiat final: «no puc entendre qui no distingeixi entre un pollancre i un om». De fet, «arbre» és una paraula massa genèrica i no permet el matís, com l’esquimal sap diferenciar entre diferents tipus de neu, perquè l’ha vista i la coneix des de ben petit, car forma part del seu entorn. En aquest sentit, un gabellí normal hauria de saber distingir entre un batzer i un lledoner, un ullastre i una pita, un pi ver d’una alzina, però és clar, ja no queden arbres. «Els mallorquins cercam l’ombra», com bé va indicar a una de les seves rutes culturals la guia petrera Imma Sastre. D’aquí a pensar que si ja no queden arbres, ben aviat no quedaran mallorquins. En una excursió per la serra de Son Jordi es va poder veure l’impacte terrible d’un hotel a Canyamel que gairebé ha mossegat tota la muntanya i ha causat així una destrossa estètica i natural notablement considerable, el tallat damunt la roca és vertiginós i els nostres arbres, tallats.

Posteriorment, algun dia hom escriurà una glosa sobre el que passa amb la natura a les nostres illes, com les que varen glosar a Sant Llorenç des Cardassar, a l’espai 36 en motiu del concurs de Sant Antoni en el que intervingueren afamats glosadors com Maribel Servera, Mateu Xurí i el glosador algaidí Jaume Joan, «Toledo». . El premi infantil se l’emportà Ariana Bromea de tercer de primària, el tercer premi a la millor quarteta a la categoria general va ser per a Antoni Gomila Bauçà Botó, el segon el guanyà Lise Dufour Manacor, i el primer a la millor quarteta en categoria general va ser per a Miquel Servera Maimó de Felanitx, i el primer premi a la millor composició va ser per a Alícia Olivares de Manacor, premiada amb un lot de llibres a més d’entrades per anar al teatre. I com bé canta l’ecopoeta irlandès resident a Toronto Holmes Hooke, qui vaig conèixer a Kingston en motiu del Canadian guitar festival:

So I went out and bought a tree
And they gave me a twelve-month guarantee
So I dug a hole and got on my knees
To plant a tree
Plant a tree

Finalment, si es parla de teatre, no es pot deixar passar per alt Reis del món, amb una excel·lent interpretació d’Antoni Gomila entre d’altres, basada en la novel·la homònima de Sebastià Alzamora, retrata la vida de Joan March i Joan Mascaró. El gran home de negocis tenia a la Torre Cega el seu palau, que el 2001 va patir les conseqüències d’un temporal devastador, que va deixar casa seva sense arbres, i un land art de brutor desfilà per la plaça de les Àncores. En aquest pas s’haurà de muntar el «Front d’Alliberació Nacional de Cala Gat». L’obra es va representar a Manacor com també es va fer amb El discurs del rei, amb participació gabellina de Biel Bisquerra, que per cert representà la figura del rei George d’Anglaterra extraordinàriament bé, sobretot en els moments de quedar sense poder articular paraula, fet que també li succeiria si ves casa seva sense arbres, i això que tenen tot un Hyde Park per esbravar-se. D’altra banda, mentre contemplo com mecànicament la grua introdueix el «metro», és a dir, el pi tallat a metro, si fa no fa, com temps enrere feien a Capdepera, em demano què serà de Cala Rajada sense pulmó verd, la Plaça dels pins sense pins, ja no es podrà dir plaça dels pins, sinó Plaça del ciment. I tot perquè uns desanimats pensin que s’engreixaran les butxaques mentre ens parcel·len la vida i després se’n van a viure a un paradís perdut de l’estranger. Com diu una amiga meva: «Capdepera i Cala Rajada necessiten mà de metge». Vergonya, cavalleresses, vergonya!

Joan Cabalgante i Guasp

A Marta Aspachs i Xesca Pasqual