"La majoria d’aquells joves hem tirat la tovallola. No hi ha res a fer. L’Estat ens dona l’esquena, els polítics d’aquí no representen ni representaran mai res a Madrid i la societat illenca està desmotivada i aigualida per la massa de gent que ha vengut a viure a Mallorca en aquests vint i cinc anys. Res és com era fa un quart de segle, però hi ha coses que continuen sense canviar".
Miquel Piris
Fa un quart de segle, un grup de joves vàrem iniciar una sèrie de manifestacions per reclamar el retorn del tren a Llevant. Amb el suport del GOB, ens vàrem presentar als mitjans amb fotos de Maria del Mar Bonet, Miquel Barceló, Miquel Àngel Nadal o Tomeu Penya duguent la camiseta reivindicativa de la marxa del dia 12 de setembre de 1998. La manifestació va tenir tant d’èxit que tots els partits polítics (TOTS) varen posar la promoció del tren als seus programes electorals a les següents eleccions. El pacte de progrés comandat per Antich va ser conseqüent amb les seves promeses i va fer tornar el tren a Manacor l’any 2003. Cinc anys després de la primera marxa, ja teníem la meitat del trajecte gràcies a l’empenta d’un munt de gent d’arreu de Mallorca, però en especial de Petra, Manacor, Sant Llorenç, Son Carrió, Son Servera, Artà, Capdepera i Cala Rajada.
L’any 2008 el govern espanyol presidit per Zapatero va aprovar un conveni ferroviari de prop de 500 milions d’euros, però només en varen arribar 53. Les obres per acabar el tren de Llevant van quedar a mitges i el govern de Bauzá va decidir posar terra damunt les noves vies per convertir el camí propietat de Serveis Ferroviaris de Mallorca. La futura presidenta, Francina Armengol, va participar en la vuitena i darrera marxa pel tren l’any 2011 i explicava als mitjans que, aconseguit el conveni ferroviari, “de cap manera entenem aquesta decisió del PP d’aturar aquesta infraestructura del tren de Llevant per motius exclusivament ideològics”. Dos anys després, Armengol signava un manifest pel retorn del tren i anunciava que el 2015 el PSIB es presentaria a les eleccions proposant la finalització de les obres. En vuit anys va ser incapaç de fer un centímetre de vies i abans de ser derrotada per Prohens va tornar a fer el mateix que havia fet durant una dècada: prometre el retorn del tren tan “necessari i reivindicat”. 
A Prohens ni tan sols se l’espera en aquest tema. Els joves que vàrem reactivar la lluita pel tren de Llevant ara en tenim més de cinquanta i ja mos ho miram amb cert cinisme. Reivindicàvem el tren perquè era el mitjà de transport més ecològic, econòmic i segur. El temps passat ens ha donat encara més la raó: la saturació automobilística ha anat a pitjor amb les artèries de Mallorca més embossades que mai; hi ha tants de cotxes que cada pic és més difícil aparcar als pobles de Llevant, especialment a l’estiu. Advertíem que havíem d’actuar localment per aturar el canvi climàtic, i en els darrers anys ens hem acostumat a conviure amb onades de calor, incendis i temporals com el Juliette. Reivindicàvem el tren perquè també era econòmic per les butxaques dels ciutadans, i en aquest quart de segle els mallorquins han perdut una part important del seu poder adquisitiu: tenim un dels preus de l’habitatge més cars de tot l’Estat, però els serveis continuen sent tan lamentables com fa 25 anys.
La majoria d’aquells joves hem tirat la tovallola. No hi ha res a fer. L’Estat ens dona l’esquena, els polítics d’aquí no representen ni representaran mai res a Madrid i la societat illenca està desmotivada i aigualida per la massa de gent que ha vengut a viure a Mallorca en aquests vint i cinc anys. Res és com era fa un quart de segle, però hi ha coses que continuen sense canviar.
Miquel Piris
