Marinesca

Com un estol de gavines
llisquen las veles llatines
amarades de blancor;
allunyant-se de la costa
quan el sol se’n va a la posta
tenyint el cel de rojor.

És a la misteriosa hora
que l’home al bon Déu implora
la gràcia de la besllum,
i els grills amb llur cantarella
la vesprada fan més bella
impregnada de perfum.

Acaronats per la brisa
ens corprèn el crit de: –¡0h, brisa.
coratjos del mariner,
qui, dret al peu d’una antena
del lleuger llagut que emmena
veu, del sol, el raig darrer.

La nit impassible avança;
i l’estol amb l’esperança 
es perd enllà l’horitzó
mentre la lluna ens envia
amb sa faç de melangia
l’encís del fèrvid petó
que a la platja encar ressona 
empès per la espumosa ona
al ruixar-la dia i nit
i encuriosit la contempla
com de grandesa, l’exempleextàtic mon esperit!!

Salvador Borrut i Soler
Cala Rajada, agost de 1923

Publicat a: Borrut i Soler, Salvador. «Marinesca». Revista del Centre de Lectura de Reus, 1923, Núm. 85, p. 194, https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/191449.
A la Biblioteca de Catalunya s’hi troben tres llibres d’aquest autor: Limalla: ratllas curtas (1887), Esplais de l’ànima (1920) i Del meu camí: rimes humils (1924).