Sa meva padrina. Aquesta rialla tan fresca que tan poques vegades li vaig veure fer, (aquest dia érem a Palma, després de dinar tota la família el dia que ella complia 80 anys), retrata el seu temperament de pedra viva quan deixa que les ones li passin per damunt sense immutar-se.

No sabia llegir ni escriure, tampoc li feia massa falta, sumava i restava de cap i ben de pressa. Al final li sabia greu no haver acceptat la meva oferta de ensenyar-li lletra.

La seva vida no tengué res de fàcil. Quatre fills, dues parelles, tots quatre ben condrets i treballadors en plena joventut durant la llarga postguerra; ella cuidant els seus pares en casa, la seva mare baldada, embrinant palmes amb sa boca i una mà, onze anys en un balancí. Fou la primera dona de Capdepera que anava a peu a jornal cada dia de sol a sol a Cala Rajada i cobrava 1 pesseta.

Magre i seca com un canyís, quasi mai la vérem beure, fins que un dia un digué:” sa padrina beu”, i tothom se aturà fent silenci per no perdre l’espectacle; begué de un cop un tassó gran d’aigua. Tenia 75 anys i deia “ no duc vint i cinc cèntims de medicina dins el meu cos”.

En tenia una setantena quan anà a Palma per primera vegada a ca el seu fill Pere Antoni.

La postguerra la va fer patir molt, com no se pot dir. Don Antoni Morey, a les hores rector de Capdepera, fou per tota nostra família un enviat del cel. A mi me donà la primera comunió i jo el vaig visità en el seu final quan se retirà a Orient, jubilat de capellà militar. Don Toni a tots els empresonats del poble, o tots un per un, anava al Governador i pogué alliberar-los de la presó. Me contà coses molt interessants dels anys de la guerra a Capdepera i Cala Rajada, on se refugiaren un bon grup de alemanys que fugiren de la persecució de Hitler.

Sa padrina no anava a missa. Mai he sabut en clar el motiu. Record un dia del Corpus quan passà la processó davant ca nostra en el carrer de la mar, ella se agenollà i feu la senyal de la creu. Una vegada li vaig sentir dir de memòria els pecats capitals del catecisme amb les set virtuts contràries. Se en reia de aquelles que perden tant de temps en el confessionari. Un dia me digué: “Saps que m’ha dit el sen Pons? Que es predicar és de bades, que si al cel no hi van es lladres, Cristo estarà tot sol”. Un dilluns de Pasqua, gràcies a Sor Esperança, la monja franciscana encarregada dels malalts, dugueren la comunió en processó al seu marit, el padrí Tomeu que estava a les darreres. Ella visqué en cara un grapat d’anys. Al cel sia sa padrina “Saletes”. No dubt que el té ben guanyat.