Actualment, el gran es menja el gros.

En català hi ha dos mots, gran i gros, que només tenen un equivalent en castellà, grande. Sovint, en aquests casos, el mot menys semblant al castellà tendeix a desaparèixer a causa de la interferència de la llengua dominant. Així, trobem que, a poc a poc, gran va ocupant més espais, mentre que gros recula.

Per a aquells quatre o cinc (esperem) que no ho saben: en què es diferencien un adjectiu de l’altre? Segons el diccionari, una cosa grossa és una cosa ‘ que té un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari’. Aquí la paraula clau és volum. Els objectes o animals amb «un volum considerable» són grossos: per això parlem del dit gros o d’un ca gros. En canvi, gran és un adjectiu que es relaciona obretot amb la capacitat, és a dir, que una cosa gran és, segons el diccionari, ‘de dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual’. Per això parlam de grans magatzems o diem que alguna cosa és gran com una catedral: ambdós tipus d’edifici tenen una gran capacitat.

És cert que la frontera entre gran i gros no sempre és clara. Tots els objectes físics tenen un volum i poden ser grossos, però alguns, a més, tenen capacitat i també poden ser grans; en aquests casos, utilitzar una paraula o l’altra dependrà del context. Per exemple, una capsa de cartó és gran si s’hi poden ficar moltes coses, però és grossa si no hi cap perquè ocupa massa espai. En el cas d’un cotxe, podem dir que és gran si és espaiós per dins, però és gros si és difícil d’aparcar en un aparcament estàndard.

Que la diferència de significat entre una paraula i l’altra es vagi perdent ens pot fer sentir una gran pena. O una pena molt grossa? Quan parlam de coses, diguem-ne, més etèries, es poden emprar gran i gros indistintament, tot i que quan l’adjectiu va davant del nom és més habitual l’ús de gran, mentre que quan l’adjectiu va darrere solem recórrer a gros.

Un darrer cas: les persones. Si empram l’adjectiu gran abans del nom (era una gran persona), destacam els mèrits i les qualitats intel·lectuals o morals d’algú. Si deim a un nin “Joan, que t’has fet de gran!” ens referim al fet que ha crescut en estatura, maduresa o edat (per això també parlam de les persones grans, que no són el mateix que les persones grosses), mentre que si deim que algú té un fill molt gros ens referim al fet que era corpulent. No són el mateix una persona grossa, una persona gran i una gran persona.

No podem fer els ulls grossos (ni tampoc grans) davant aquesta situació. Si ens interessa fer servir una llengua precisa, capaç d’explicar tots els detalls de la realitat que ens envolta, cal que sapiguem usar en cada moment la paraula més adient.