DE VERA NOBILITATE
Deu ser l’anècdota que he contat més vegades, això sí, sempre he intentat que l’audiència fos diferent (ja sabeu com és de cansat això de sentir les mateixes històries una vegada i una altra). Aquests dies quan s’atraca Sant Joan i molts, de bona fe, em fan un comentari o un altre (“I tu, ¿que no ets de Ciutadella?¿¡ I no hi vas!?”), ja tinc assajades unes quantes sortides per sortir del compromís (“No, jo ara deix puesto en els altres”, i coses per l’estil). És ver que sempre hi qualcú més interessat per un detall concret de la festa, i jo, com que tenc un passat de santjoanisme viscut amb una certa intensitat, contest tan bé com puc i sé (també depèn de les ganes que en tingui, ben cert). En arribar al tema dels cavallers i caixers, qui més qui manco ja sap allò dels representants dels estaments medievals: noblesa, menestralia, pagesos, clergat, ... Perquè, és clar, després de tants d’anys de retransmissions de caragols i jocs d’es Pla, tothom ja sap que Ciutadella és una ciutat amb molts palaus i nobles amb títols pomposos (ducs, comtes, marquesos, barons, ...), un representant dels quals cada dos anys “presideix la festa” (diuen els protocols), el Caixer Senyor.
Sense ganes de fer una dissertació històrico-cultural del fenomen, és ben cert que la decadència d’aquesta classe social (?) ara ja és més que una evidència: amb palaus més o menys ruïnosos a punt de convertir-se en hotels-boutique o de ser comprats per un francès multimilionari (o un fons d’inversió), sense llocs ni pagesos que els facin el rendivú, amb residència fora de la ciutat a Sevilla, Maó, Madrid o Mèxic (!?),... però, això sí, hereus d’uns llinatges (compostos i nobiliaris) que els obliga a manifestar, si és el cas que hagin de sortir dalt cavall, un orgull fora de tota sospita per la família, la festa i la ciutat que els aclama.
Bé, deia que la decadència és inevitable i un dels exemples més evidents és el fet que una de les famílies nobles que anys enrere era de més anomenada i amb un dels palaus que donen més prestància a la plaça des Born, Cas Comte, ara ja fa uns anys va quedar sense descendència i amb el palau abandonat, visitable a hores convingudes fins que, definitivament, sigui un casino, un balneari o un parador nacional. Els quatre fills del darrer comte que va exercir com a tal (com una figura gatopardesca o de senyor de Bearn) van morir sense tenir fills (o al manco, fills reconeguts). Un d’ells, l’hereu del títol, el vaig tractar amb una certa freqüència quan jo feia de cambrer (anys universitaris, estius de feina) en un dels restaurant de més renom del port de Ciutadella. Ell era un client habitual: tot i que molt poques vegades sopava, venia molt de vespres a passar l’estona i beure un poc (o un molt). D’ell se’n contaven moltes històries: supòs que algunes eren certes i altres no tant. Ja era un home vell, petit i magre, un poc geperut, que xerrava en un castellà xampurrejat amb qualque menorquinada, amb una veu nassal i molt amanerada. Exigia un tracte diferenciat: sempre la mateixa taula, una botella de whisky reservada (Deward’s), un poc de pa i formatge i, sobretot, havies d’adreçar-t’hi amb solemne “señor conde”, si no volies que s’enfadàs. Era de tracte difícil i li agradava molt fer-se notar, riure’s de tothom, amb bromes que podien ser cruels, fins arribar a humiliar a qui ell considerava oportú. A més, tenia la mà llarga amb el cambrer més guapet, quan li provava de deixar una moneda dins la butxaca de davant dels calçons.
Aquest cambrer (li direm Alfredo) va ser el que em va contar l’anècdota. Era un vespre de juliol o agost, amb la terrassa plena de clients que volien tastar la caldereta, l’arròs caldós o un amfós a la planxa. Durant aquests dies d’estiu sempre es feia més feina de la que es podia: el propietari no deia que no a cap reserva i, per tant, les carreres del cambrers i els nirvis, els crits i els acaloraments dins la cuina eren freqüents. El “señor conde” estava assegut a la seva taula amb la seva comitiva (una dona que el cuidava, un xofer, i el seu acompanyant habitual, sobre qui hi havia tot tipus de rumors i especulacions). Ja estava servit i no li faltava res, devia haver begut un parell de copes i va començar a cridar n’Alfredo de forma insistent (“Alfredooo! Alfredooo!”). N’Alfredo, com vos podeu imaginar, anava de bòlit: traient taules del magatzem per col·locar una reserva de darrera hora, anant d’una taula a una altra, servint, prenent nota, obrint botelles de vi, pujant a la cuina (sí, estava a un primer pis) i suant la gota gorda. Així com podia, quan passava pel seu costat, li anava dient “Un momento, señor conde”, “Ahora vengo, señor conde”, mentre seguien les carreres per dins el menjador i la terrassa. “Alfredoooo! O Alfredooooo!”, els crits eren cada vegada més peremptoris. Així que, deixant una comanda a mig fer, va anar a la seva taula i li va demanar “Diga, ¿qué quiere, señor conde?”. I, en aquell moment, el comte va aixecar les mans, de dits llargs i artrítics, les va girar mostrant una pell fina, gairebé apergaminada, i li va dir: “Mira, mira: ¡quinientos años sin trabajar! Ala, ja te’n pots anar.” i es va posar a riure d’una forma grotesca, amb la seva rialla de conill, satisfet del seu enginy esmolat. N’Alfedo ja es podia retirar, ja havia rigut prou aquell vespre. A veure quina seria la següent ocurrència per omplir tantes hores desvagades. ¡Quinientos años sin trabajar!
David Triay
