En Xiscu Vives Ferrer, el casiner de Can Patilla, s'ha jubilat; però abans de fer-ho ha restaurat el local per a deixar-lo ben polit i en les dimensions que tendria en el moment d'inaugurar-se. El pare entrà en el cafè l'any 1961 i ell donà continuïtat a la seva feina, tota una vida darrere el taulell.

 El cafè de Can Patilla ocupa un lloc singular dins la història casinera de Capdepera, principalment perquè fou el primer a obrir-se. L'antecedent del cafè fou la taverna, un local de trobada on se servia, principalment, vi i aiguardent. Segons l'Arxiduc Lluís Salvador a Die Balearen, a la dècada 1860-70 Capdepera disposava d'un forn, una carnisseria i cinc tavernes. La carnisseria estaria situada als baixos de l'ajuntament i el forn a prop de l'església; seria aquell on treballà Joan Alou, un immigrant natural de Palma que fou conegut pel renom de mestre Forner.

Antoni Massanet a Vida i costums a Capdepera ens assabentava que l'any 1867 la població gabellina disposava de set tavernes, on s'hi anava a beure aiguardent, a jugar a cartes i a discutir; si es feia tot alhora i sense gaire mesura acabava provocant gresca i baralles. La taverna de Mateu Flaquer Garreta estava situada al carrer de la Creu (actualment Centre), a l'altura del carrer Fondo; era el local d'aturada dels mariners on, a més de refrescar, hi compraven els queviures més bàsics, com podien ser el pa, l'oli o la farina. Miquel Orpí era taverner i estanquer.

En els moments d'inestabilitat política es regulaven els horaris de les tavernes, limitant-los a certes hores del dia, procurant que no coincidissin amb l'horari de la missa.

Per a Joan Sancho Coll foren els nouvinguts els que arrelaren en el poble i, sobretot, els transeünts els qui omplien les tavernes, uns locals que abans de 1860 no existien.

Just a l'inici del Sexenni Democràtic (1868-1874) es fundà el Partit Republicà local, una associació innovadora que aplegà la majoria de la població i que comptava amb destacats prohoms del poble. Els dirigents canalitzaren l'eufòria política mitjançant la creació d'un casinu, un local on, a més de beure i jugar, es discutia de política, es llegien els diaris i s'hi promovien activitats polítiques i culturals, entre les quals hi havia la música; a dit casinu s'hi fundà la primera banda de música del poble.

La taverna ocuparia un espai reduït i sense més pretensions que atendre una clientela poc exigent. El casinu, en canvi, era un projecte fruit d'una ambició política i disposava d'un local espaiós, capaç d'allotjar un públic nombrós i desitjós de participar en activitats partidistes. El casinu aconseguí treure la gent de casa. Anar per vila es convertí en sinònim d'anar al casinu, una paraula que ha perdurat malgrat que la seva època durà pocs anys. 
 

Els primers cafès espanyols s'obriren a Cadis entorn a 1810. Aleshores la ciutat era pròspera comercialment i culturalment, el principal port d'entrada dels productes colonials procedents de les Antilles i fonamentalment de Cuba i Puerto Rico; entre les importacions destacava el cafè. A més, era refugi de liberals i il·lustrats que fugien de la guerra; s'hi publicaven diaris i els locals on s'hi servia cafè es convertiren en fòrums de discussió política.

L'any 1889 la taverna ja era una antigalla. En els darrers trenta anys el poble havia crescut molt, i la població havia augmentat en 900 habitants; l'economia anava vent en popa, era l'època de la febre d'or, d'una important exportació d'obra de pauma; la gent anava animada i participava de l'activitat pública. 

Aleshores la disputa política era intensa. Mateu Melis Moll Patilla era un dels principals dirigents i fundador del Partit Conservador. Vivia a la placeta de Sa Creu, a la primera casa del carrer de Palma. Just davant hi havia una altra casa de la seva propietat on aquell any hi residia Bartomeu Garau Tudurí Bombu, amb la dona Margalida i els fills Colau i Llúcia. En el Padró de població consta que Bartomeu era llaurador però pocs mesos després passà a “expendedor de cafè”. Segons referències orals d'Antoni Garau Bombu, la família de Bartomeu, abans de traslladar-se a Cala Rajada va dur el cafè de Can Patilla.

Ni les tavernes locals ni el casinu republicà serviren cafè; era una beguda reservada als rics. Llavors, naviliers i comerciants mallorquins mantenien relacions amb les colònies espanyoles d'Amèrica. Importaven sucre, cotó, aiguardent de canya, conyac, rom i cafè. Mentre que el sucre i l'aiguardent eren productes populars. Prendre cafè era cosa de privilegiats.

Llavors el nostre poble disposava d'una única carretera que creuava el poble. El punt més alt i central de dita via era la placeta de Sa Creu, indret on aturava la diligència. L'any 1870 n'era el conductor Josep Bauçà Vila, fill de pares felanitxers. Quan tocava anar a Ciutat partia devers les sis del capvespre i arribava a les set del matí.

L'any 1879 el tren arribava a Manacor, cosa que condicionà el servei de diligència i l'obligava a atendre els viatgers que feien part del trajecte a Ciutat en tren. A dita millora en les comunicacions cal afegir-hi l'empenta de l'economia local; tot plegat dinamitzà el trànsit de passatgers. 

Seria l'any 1889 quan Mateu Melis Patilla bastí davant casa seva un edifici nou  destinat a oferir uns serveis moderns: un cafè a la planta baixa i una fonda al pis; independents un de l'altre. Com que era un dels homes més rics del poble es va permetre construir un edifici de qualitat: a les cases, entre l'aiguavés de davant i el de darrere, hi una paret mestre on descansa l'embigada, però en aquest cas la paret fou substituïda per dues columnes de ferro i tres bigues travesseres, amb la qual cosa guanyava molt d'espai; era la primera vegada que a Capdepera s'emprava el ferro en la construcció. 

Per tant, el cafè de Can Patilla complia tres objectius: primerament, era el lloc de trobada dels conservadors locals en una època en què controlaven la batlia i el poble; al mateix temps oferia uns serveis d'acollida als visitants que arribaven amb diligència en el mateix indret on finalitzava el trajecte i, finalment, un negoci que s'afegí a la moda de  popularitzar el cafè.

Des de llavors el cafè de Can Patilla no ha deixat de donar escalfor als gabellins.