Entre Capdepera i Artà, la velocitat mínima per a turismes i motos és de cinquanta quilòmetres per hora. Però per molt que un guàrdia civil es posi com una moto, no hi ha cap mena de limitació per xerrar català a cap carretera, autopista, autovia, carreró, carrer, camí, muntanya, turó, garriga, pinar, hort, cala, platja, bar, restaurant, consulta, farmàcia, botiga, supermercat, oficina, benzinera, casa, hospital, casa de cites, comissaria, quarter o església de les Illes Balears. El català és oficial a l’arxipèlag fins i tot davall l’aigua que l’envolta. I això, precisament, és el que li va recordar un motorista anònim a un guàrdia civil quan el varen aturar i multar per anar massa a poc a poc entre Artà i Capdepera. En la gravació, difosa per Plataforma per la Llengua, el motorista, funcionari trilingüe, aconsegueix desarmar, amb calma i arguments, a un guàrdia civil que recorre tots els tòpics que hem de sentir sovint els catalanoparlants: des de l’exigència del canvi de llengua per «educació», fins a la tergiversació de la llei, passant per la coacció i la sanció. Tots els que ens hem atrevit a xerrar mallorquí amb un guàrdia civil, ni que sigui una estona, sabem que duim les de perdre. Fa anys, l’amic Miquel Llull se’n va anar a casa empaperat amb 15.000 pessetes. Als papers, els del tricorni varen escriure que el sancionaven per anar en bicicleta i no dur timbre ni retrovisor. Ja no podien escriure la veritable raó –«Por hablar en catalán»–, com es feia a l’època franquista.
