La Terra acumula 4540 milions d’anys als seus cels, mars i muntanyes. Per aquí han passat milers de milions de formes de vida com el titanis, un ocell de tres metres i més de 300 quilos de pes; la meganeura monyi, una libèl·lula de la mida d’una milana; o l’arqueopterix, un dinosaure amb plomes, bec i dents. Milions d’animals i plantes que han desaparegut d’aquesta roca que envolta al sol mentre tots plegats viatjam a 828.000 km/h en òrbita circular respecte al centre de la Via Làctia. Un viatge pel cosmos ple de creació de vida però també d’extinció. Perquè si hi ha una cosa que a la terra fa millor que crear vida és extingir-la.
Si els 4540 milions d’anys els reduíssim a tan sols un dia, l’existència de la humanitat es reduiria tan sols als darrers segons abans de mitjanit. I una vida com la teva o la meva, al que dura el flaix del mòbil. Som ànimes donant vida a matèria fabricada als estels durant tan sols un polsim de temps. Em deman si hom degué crear les primeres imatges estampant una mà o dibuixant una figura antropomorfa o animal a la paret d’una cova per combatre aquesta futilitat i, tal volta, per satisfer la necessitat d’imitar la capacitat de crear de la natura.
Les parets dels museus han substituït les de les coves creant històries que ja no pertanyen als autors de les obres que s’hi exhibeixen. Van Gogh, per posar un exemple, va morir sense poder imaginar que li dedicarien un museu sencer, que un quadre seu es vendria per 150 milions d’euros o que uns joves llençarien sopa de tomàtiga als seus gira-sols per cridar l’atenció sobre la inacció dels estats respecte al canvi climàtic. Què dirien Warhol, Da Vinci, Boticelli, Picasso, Monet, Vermeer, Klimt o Goya en veure l’atac a les seves obres? Tenint en compte que no han patit cap mena de deteriorament, que els Estats continuen permetent noves extraccions de combustibles fòssils i no posen fre al creixement capitalista mentre moltes espècies vegetals i animals (inclosa la humana) s’enfronten a una amenaça real d’extinció, es mostrarien a favor de la utilització de la seva obra per denunciar aquesta situació alarmant? Miquel Àngel, Monet, Johns, Baldessari, Martin, O’Keeffe, Bacon, Bourgeois o Banksy van destruir les seves pròpies obres per diferents motius. Per això, no m’estranyaria que alguns dels artistes atacats s’unissin a la causa i fins i tot fossin més radicals: pentura tirarien a terra el museu i tot... Quin sentit tendria la seva obra en un món sense humans?
Miquel Piris
