Bon vespre, bona gent de Capdepera:

Quan la veu del poeta t’és propera, perquè ve de l’amistat, te n’adones que t’acompanyarà tota la vida. Aquest és el cas de la veu de Pere Orpí: un mar ple de paraules, que beu intensament de la deu de la poesia. Poques vegades es conjuguen tantes joies literàries com a n’aquesta Opus Magna, una riuada de saviesa i espiritualitat. Ara que es parla tant de la crisi de les Humanitats és del tot necessari conèixer la trajectòria d’aquest poeta gabellí. La sonoritat dels seus mots recorre el rierol de l’existència amb una força i una esma colpidores.

La seva bravesa el portà a aidar amb el crit del coratge tot el seu poble, quan la maleïda pandèmia i la seva labor incansable com a poeta queda palesa en la confecció d’aquest tom literari. En aquest sentit, es pot dir que l’obra de Pere Orpí entronca, des de tota la seva humilitat, amb el cant espiritual i amb la més prestigiosa tradició de la poesia catalana; com també ho han fet Maragall, Costa Llobera o Verdaguer.

D’altra banda, es fa difícil separar el pelegrinatge vital del poeta de la seva obra, perquè en aquest cas des de A cara i creu (1986), on Bernat Nadal, ja el qualifica com a «home culte, delicat, amb poc afany de protagonisme, que s’havia forjat literàriament bevent dels clàssics», fins a A contrallum, on l’autor deixa clar el seu domini del sonet, es posa de manifest la coherència indeslligable del seu posicionament davant del món, d’arrel religiosa, solidària i reivindicativa.



Seguidament, aquestes «arrels del cor, però enroscades en la roda del temps» ens presenten un poeta lligat també a totes les torrentades que ha hagut de patir la nostrada cultura catalana, però també a les èpoques daurades d’una carrera humanament més a prop d’allò que Francesc de Borja Moll va fer lema: «nulla dies sine linea». Estam doncs, davant de la consagració del poeta, que curiosament creu estar enfora d’englantines d’or i de llorers argentats.
 

Finalment, dir que «la tasca» de Pere Orpí tot hi haver estat dura, queda acomplerta, sols en part, perquè res pot aturar el seu caràcter batallador, tan a prop de Déu com de les persones. És a dir, el poeta mai no s’ha separat del poble, perquè aquest deïdor és poble. Talment, figures tan emblemàtiques com Salvador Espriu, Pere també hi té a la seva vila, Capdepera, la seva Sinera particular, sense que aquest fet el desvinculi de ser un viatger del món i de tenir una vessant lírica universal. La seva contribució a la poesia catalana i la seva humanitat queden a la vostra disposició per al gaudi i el coneixement. Així doncs, que cap rapsoda, ni cap persona amb certa curiositat cap a la vida quedi sense l’aigua d’aquests Versos per recitar. De ben segur que en sabreu treure el profit! L’enhorabona, Pere, i moltes gràcies!

Joan Cabalgante i Guasp