Avui, dia de cap d’any, més de cinquanta milions de persones picarem de mans i talonejarem al compàs de la Marxa Radetzky, composta per Johann Strauss per a ser interpretada el 31 d’agost de 1848 per celebrar la victòria de les tropes austríaques comandades per Johann Joseph Wenzel Graf Radetzky von Radetz a la batalla de Custoza.

 Anava aquell any, en que la revolució recorria Europa, l’Imperi austríac necessitat de victòries, semblava esbaldregar-se i a Viena no les tenien totes. Als territoris en terres italianes, revoltades i presses de l’esperit d’unificació, els donaven per perduts. Esclata la guerra i el mariscal de camp Radetzky en surt guanyador. S’imposa un govern militar i les tropes se dediquen a entregar al botxí als insurgents per a ser torturats i penjats en públic.

 Quan la sentiren per primera vegada els oficials austríacs aplaudiren i talonejaren acompanyant la música, quedant establerta la tradició que continua fins avui. Celebraven el triomf del vell règim, de l’absolutisme que barrava el pas a les constitucions liberals i a les llibertats.

 L’esperit del temps hegelià actual és un altra. La Marxa no traspúa sentiments ni hi ha cap projecte polític al darrera. Senzillament és deixar-se dur, seguir la marxeta, sentir-se partícip d‘un espectacle de masses. The Show Must Go On!