Mallorca, 1962. Un dia qualsevol, a punta d’alba...
No vull cantar elegies al caire de la mort i de l’absència,
ni vull penjar el record en l’enyorança
d’altres dies millors, com una dansa estèril
de fanals adormits sobre un dilluns de festa.
Quantes nits he passat, de lluna a lluna,
fullejant els records com un catàleg
de rostolls pasturats, per on un dia
sestaren tants d’amors adolescents,
com un ramat de somnis en cursiva!
«Cancell», Encara que no em donin la paraula, 1975
Primer poema del primer llibre publicat per Pere Orpí.
Sé que n’hi ha que diuen que jo som el responsable que avui siguem aquí. I això no és cert, com es veurà a continuació.
Som aquí perquè diverses organitzacions, algunes d’elles clandestines, s’han confabulat per tal de retre honors a una vida de poeta.
Aquestes organitzacions són la Tertúlia Gabellina i Oriental, l’Associació Cultural Cap Vermell, l’Editor dels Bous i la seva Documenta Balear, i Esperança Republicana Gabellina, que es reuneix en la foscor del Puig Seguer en les nits de lluna nova.
És a dir, en realitat el responsable de tot això és l’autor d’aquest immens volum que, juntament amb els altres que ha publicat, ens demostren que efectivament l’amu en Pere de na Gambusina ha dut una vida de poeta. Noltrus només hem hagut d’ajuntar les peces que ho demostren i posar-les a l’abast dels amants de l’esperança i de la poesia.
Diuen que l’esperança sempre és revolucionària. Jo no sé si és cert del tot. El que sí és segur és que sense esperança no hi pot haver revolució, segons diuen els entesos.
Per això voldria acabar amb una petita glosa que va inspirar al poeta canari Pedro García Cabrera, un dels poetes que jo he volgut adaptar a la nostra llengua catalana i ho he fet tant amb la glosa –que ell va escoltar per primera vegada a l’illa de La Gomera quan era un nin–, com alguns dels seus poemes. La glosa diu així:
Vaig anar a la mar a cercar taronges
cosa que tothom sap la mar no té
vaig ficar la mà dins l’aigua:
i és que l’esperança em manté.
Miquel Llull
30 de desembre de 2022
