Un analista polític i econòmic de prestigi explica que Espanya és el tercer país en el rànquing del desinterès mediàtic; si en el 2015 el 85% de la població estava interessada a conèixer les notícies, ara, el 2022, únicament motiva el 55%. Més desprestigiada que la premsa hi ha la política; la mentira deliberada dels polítics preocupa al 84% de la ciutadania.
Després de setmanes d'intoxicació mediàtica sobre la sedició volia donar la meva opinió. La Història permet seguir l'evolució del delicte i el context social que li va donar sentit, dues consideracions que ni els polítics ni els tertulians tenen en compte.
La sedició és un delicte d'ordre públic que es manifesta quan una part de la ciutadania surt al carrer per expressar el seu malestar, angoixa o unes necessitats peremptòries. Històricament s'ha explicat com un alçament popular, una revolta, un motí, un avalot o una bullanga. El malestar popular, expressat amb dits conceptes, ha anat perdent virulència amb el pas del temps i també la seva repressió.
L'any 1766 es produí a Madrid una revolta contra un ministre del rei Carles III coneguda com el motí d'Esquilache, un polític d'origen italià; allò que provocà la reacció popular fou una mescladissa de motius: econòmics (imposts), malestar social, sentiments xenòfobs i rivalitats polítiques. La repressió provocà unes quantes desenes de víctimes. Un precedent del que passaria a l'inquiet segle XIX.
L'esclat de la Guerra de la Independència (1808-1814) enfonsà el règim monàrquic absolutista, el qual fou substituït per un govern liberal i constitucional. Acabada la guerra el rei Ferran VII tornà a regnar i perseguí els liberals. El gener de 1820 un pronunciament militar retornà el poder als liberals però la inestabilitat política fou una constant; amb la finalitat de perseguir els rivals polítics i amb el temor que una revolta popular els expulsàs del poder incorporaren al Codi Penal el delicte de sedició, era l'any 1822. L'estiu de l'any següent tornaven a l'oposició i, de nou, perseguits.
A Capdepera fou el 7 de setembre de 1823 quan els realistes assaltaren l'edifici de l'ajuntament i, enmig de la plaça de la Constitució (avui des Sitjar), cremaren tot el mobiliari i la documentació elaborada pels liberals. Aquells realistes, molts vinguts d'Artà, embogits per les consignes polítiques no deixaven de cridar: “Morin els liberals”, “Mori en Cofeta”. Aquella cremadissa era la seva manera de donar a entendre que Capdepera no tornaria a tenir Ajuntament propi, que tornàvem a ser un llogaret d'Artà i que els sediciosos havien guanyat.
Per avançar en l'intent d'explicar el delicte ens hem de situar a Manacor, un segle més tard, quan una revolta femenina, coneguda com el motí de les dones, acabà amb una causa judicial oberta per sedició.
El dijous 20 de maig de 1920, sobre les 18 h, una gran quantitat de gent es congregà a la plaça de Sa Bassa; quasi dues-centes cinquanta persones començaren a cridar en un ambient de por i confusió: “Cremem Sa Bassa”, “Fora el batle i l'Ajuntament”. Aleshores uns avalotadors romperen el mostrador de la botiga de can Pinya; després feren el mateix a can Mosca i s'apoderaren de les peces de roba que trobaren. Just en aquell moment entraren a la plaça les forces de l'ordre comandades pel capità de la guàrdia civil Antonio Álvarez-Ossorio; el capità anava a cavall i a la mà dreta duia un bastó amb el qual pegava a la gent. Els guàrdies civils detingueren a 65 manifestants, dels quals 41 eren dones; els traslladaren al quarter situat a unes dependències del claustre del convent de Sant Vicenç; tots foren acusats del delicte de sedició.
Una setmana més tard el jutge del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Manacor remetia al batle Josep Oliver Billoch el llistat amb els 65 acusats per sedició.
La gent estava angoixada, la gran majoria dels encausats no havien fet res més que cridar. El batle va promoure acords entre els propietaris de les botigues assaltades i els detinguts, els quals acceptaren satisfer el deute pels mals provocats, pagar una multa i tornar allò que se n'havien duit. La causa no passà endavant. Segons la Guàrdia Civil no consta en els seus arxius cap document sobre els fets esmentats.
Aquella manifestació no era res més que l'expressió pública d'un malestar provocat per les dificultats socioeconòmiques per les quals passava Manacor. Les dones cada dia a l'hora de cuinar per a la família es trobaven amb els aliments més cars i escassos, una crisi de la qual les autoritats estaven ben assabentades pels maldecaps i conflictes que diàriament havien de gestionar.
Un altre salt en el temps; ens situam en el segle XXI. Un grup de ciutadans catalans es troben exiliats per diferents països de la Unió Europea perquè se senten perseguits per la justícia espanyola. El magistrat Carlos Llarena ha dictat ordres d'extradició contra tots ells però tribunals d'Alemanya, Bèlgica, Anglaterra, Suïssa i Itàlia no han donat compliment a la seva demanda. En aquests països el delicte de sedició ja no tenia sentit i l'havien derogat, el seu Codi Penal no ho recull.
Superada la II Guerra Mundial i els duríssims anys de postguerra les nacions europees començaren a legislar a favor del benestar de la ciutadania, assegurant l'accés a la sanitat, a l'educació i a tot un conjunt d'ajuts econòmics que asseguraven la pau social. Aquell desplegament legislatiu i econòmic anul·lava els motius pels quals, durant tants de segles, la població s'havia rebotat contra l'autoritat. La política havia canviat de sentit, no es tractava tant de reprimir sinó de prevenir, de no donar motius per a la revolta. Si la ciutadania té a la seva disposició uns serveis, ajuts i recursos públics als quals acollir-se no es llançarà al carrer a reclamar-los.
Espanya encara no ha assumit aquest canvi cultural i ja és ben hora que ho faci. Si a Europa occidental el delicte de sedició no té sentit, a Espanya tampoc.
Josep Terrassa Flaquer
