Aclaparat possiblement sigui la paraula més adient i que millor defineix el meu estat d’ànim després d'aquesta temporada (que oficialment acaba dia 31 d'octubre). Una calor que només és un avis seriós de com seran els estius d'ara endavant, sensació d’ofec. Fins i tot gent de l'àmbit turístic ha reconegut tímidament que la sensació de saturació ha estat més que evident i impertinent... La deriva és esgarrifosa, literalment anem tots cap a la merda (i de manera ben merescuda, gosaria a dir). 

Si qualque cosa defineix l'ésser humà és la seva capacitat de raciocini, això és el que ens ha mantingut damunt de tot de la cadena alimentària durant mil·lennis. La força física mai ha estat lo nostre i, per molt que vulguem obstinar-nos, no tenim res a fer en aquest aspecte davant moltíssimes altres espècies animals. Així i tot, aquesta suposada intel·ligència ens ha ficat en un món sense sentit, fred, envoltat de desconeguts i amb greus problemes per a assegurar-nos els queviures del proper i llunyà futur dins aquesta híperturística roqueta estimada.

Quina classe d'espècie intel·ligent som?  

No cal anomenar de nou tot allò que va malament, ja ho sabem: fam, esclavatge, destrucció de tot el que ens envolta i ens manté amb vida…, milions de vides mutilades físicament i espiritualment. Si, també aquí, en el sacratíssim Occident. No ho creus? Mira al teu voltant, per un moment surt del teu entorn i mira amb atenció. Una supertemporada turística en què taxistes, tour operators, hotelers, restaurants..., encara no donen crèdit a com de bé els ha anat tot. I sí, és cert. Hem tingut feina, hem pogut cobrar les nostres nòmines, molta gent ha tornat a confiar a estalviar..., si té feina. En una paraula, que anat beníssim. Es podrà mantenir tot això, a partir d'ara? Seran sempre així les temporades? I encara que sembli una cosa que no tingui res a veure amb el nostre municipi, la cosa certa és que les respostes a aquestes preguntes les podem trobar en com esdevingui el conflicte d'Ucraïna i els efectes que ja té damunt el nostre principal mercat, Alemanya. Diuen que entrarà en recessió, que els alemanys s'hauran d'escalfar amb llenya, que tanquen empreses i un sense fi de malanances apocalíptiques. Potser que sigui cert tot. 

Mireu la foto de Kennedy xerrant amb Nikita Kruschev en plena crisi dels míssils de Cuba del 1962, mireu-la bé, perquè no és cap exageració afirmar que si tu i jo som aquí ara, benvolgut lector, és gràcies a l'acord a què arribaren aquests dos mandataris de retirar els míssils Júpiter d'Itàlia i Turquia que apuntaven cap a la Unió Soviètica, PRIMER, i després els de Cuba, i no a l'inrevés com ens han dit sempre. La pregunta ara és: amb qui xerraran Biden, la UE i aquest comediant anomenat Zelensky, si ja han dit que amb Putin no hi ha res de res? De com interpretem la resposta podrem fer-nos una idea de com serà la pròxima temporada turística. Encara que la premsa occidental amagui i tergiversi els esforços de Putin d'arribar a acords.

Fa un temps vaig llegir que la acció humana és fonamentalment una resposta. Em va semblar i em segueix semblant un enunciat molt vàlid. Inclús quan no sabem a quina qüestió estem responent, ho fem. A partir d’aquí, si tot el que fem surt com a resposta a qualque cosa i som una espècie caracteritzada per la seva intel·ligència, llavors, què està passant? Com pot ser que tot vagi tan rematadament malament a despit d'anar tot tan bé? Hem perdut el nostre ingeni? Pot ser que no estiguem a l’aguait de les preguntes correctes i ens dediquem a actuar sense més? No ho sé i tampoc sé si serviria de res el fet de saber-ho. 

Allò que pareix clar és que, cada vegada més, totes les respostes passen per l’avenç tecnològic. El mite de la màquina que mai se’n va anar continua dempeus i fa que es mantingui l’esperança d’un futur millor. La tecnologia ens farà arribar fins a on no haviem estat mai abans i, tot i així, el que aconseguim és estar més perduts que mai. Tractar d’avançar constantment i a qualsevol preu no ens deixa saber on estem i això anul·la qualsevol avinentesa d’anar millorant. Amb la mirada perduda a l’horitzó tecnològic, podria ser que no ens adonem que aquí i ara existeixen altres respostes i exigeixen un esforç i un nivell de sacrifici difícilment admissible, sí. I possiblement són la nostra única avinentesa de supervivència com a l'espècie intel·ligent que creiem ser.

Molts, potser contagiats per aquest mantra que diu que de les catàstrofes en surten les avinenteses de millora, creuen que la millor cosa que ens pot passar és que tot rebenti i tornem a començar. El Gran Reinici, ho anomenen (no han trigat gens a comercialitzar la marca). Quin error! L'esbucament ja fa estona que ve sent controlat i encara ve un llarg període d'aprofundiment de la misèria fins a nivells inimaginables. Inclús classes socials que es tenen com a intocables en patiran les conseqüències. Els poders fàctics i els seus gestors estan preparats per a gestionar aquest procés de tal manera que quedi assegurada la seva posició, encara que hagin de canviar la seva forma de vida. Allò que s'hagi de fer, es farà (de fet ja s'ha començat), i, si és possible, s'asseguraran el suport i la comprensió de tots nosaltres, que acceptarem com a inevitable tot el que ens caigui damunt.

Miquel Estelrich Bestard