L’any passat, el 2021, es varen fer més de sis milions de consultes a la versió en línia del DCVB. Quan Antoni M. Alcover, l’any 1901, va publicar la Lletra de convit en què cridava gent de tot el territori de la llengua catalana a col·laborar en l’elaboració d’un gran diccionari de la llengua, no es devia imaginar que l’obra que volia començar seria tan consultada, però tampoc que la tasca que volia emprendre s’estendria més enllà de la seva mort.
¿Quantes de grans obres i realitzacions no es deuen haver fet en la història de la humanitat que no s’haurien començat si els seus impulsors haguessin sabut l’abast temporal de la feina que es proposaven?
Si consideram que el DCVB s’inicia amb la Lletra de convit, podem veure que fins al 1926 (vint-i-cinc anys després) no va començar a publicar-se i que fins al 1962 (trenta-sis anys més tard) no es tancaria la publicació amb el desè volum. Entremig d’aquestes dates es va morir l’impulsor (1932), quan només se n’havien publicat els dos primers volums.
No hi ha dubte que l’obra no s’hauria duit a terme sense l’empenta inicial d’Alcover, que va mantenir fins a la mort, i la continuïtat que la perseverança de Francesc de B. Moll hi va aplicar. No és gratuït que s’anomeni igualment amb el nom de diccionari Alcover-Moll. Així i tot, s’ha de reconèixer que si va ser possible també va ser gràcies a la col·laboració de moltíssima gent d’arreu dels Països Catalans. Una col·laboració que es va iniciar amb l’extensa nòmina de col·laboradors voluntaris que des de l’inici va tenir, els quals li proporcionaren molta d’informació que conforma una part important del contingut de les famoses calaixeres, amb els milenars de fitxes. Però també és de destacar el suport rebut dels qui es feren subscriptors de la publicació apareguda inicialment en fascicles,amb la finalitat de fer l’edició econòmicament viable.
El diccionari es constitueix com una obra única en molts d’aspectes. Vol contenir-ho tot; una missió impossible, evidentment, gràcies a aquest objectiu és una obra única. Al llarg dels deu volums, a més de les definicions pròpies d’un diccionari descriptiu, hi trobam etimologia, transcripció de les diverses pronúncies arreu del territori, variants gràfiques dels mots, tant històriques com dialectals, informació relacionada amb cultura popular, citacions d’autoritat, il·lustracions pròpies de les obres terminològiques, partitures musicals relacionades amb les paraules descrites, correspondència en castellà de molts de mots que hi apareixen, informacions toponímiques i antroponímiques, etc.
Cercar-hi una paraula o simplement fullejar l’edició en paper és una font de plaer i de sorpreses freqüents per les informacions que un hi troba. Interessa, a l’estudiós, a l’erudit, evidentment, però no pot decebre de cap manera a les altres persones per poca curiositat que tenguin amb relació al llenguatge en general o a la llengua catalana en particular. O amb aspectes molt concrets, relacionats amb el dialecte propi o amb formes antigues.
El valor que té per als especialistes s’evidencia en el fet que ha servit de base de molts de treballs posteriors, des dels diccionaris normatius i de sinònims a treballs d’història de la llengua, de fraseologia, de fonètica, dialectals, de cultura popular, etc.
És una obra essencial que demostra la forta unitat de la llengua catalana, de lligams més o menys incògnits a través de formes comunes entre territoris no contigus geogràficament. Una obra que només pot servir al segregacionisme amb la manipulació del títol, de cap manera si es mira qualsevol altra part més enllà de la portada. Com indica el subtítol explicatiu és l’Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat de l’Alguer de Sardenya. El subtítol és llarg però prou transparent respecte al contingut i a l’abast de l’obra. Reproduir-lo paga la pena.
Problemes diversos, de tipus polític, però també d’enveges i de plantejaments diferents sobre com havia de ser el diccionari o el model unificat de llengua literària (estàndard, en termes actuals), varen fer que el diccionari travessàs per moments d’inestabilitats diverses durant el procés d’elaboració i de mecenatges amb interessos contraposats, que no es resolgueren de tot fins poc abans de la mort d’Alcover.
Avui dia, però, disposam, com ja hem dit d’una obra peculiar i impagable.
Entre el 2000 i el 2001 es van signar acords entre l’Editorial Moll, l’Institut d’Estudis Catalans, el Govern d’Andorra, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de fer-ne la versió electrònica. Poc temps després ja va ser consultable en línia. L’èxit d’aquesta iniciativa es demostra amb els milions de consultes anuals que ha rebut des d’aquell moment. Com hem dit al principi, durant l’any 2021 es feren 6.088.906 consultes, la qual cosa vol dir, 507.409 cada mes, 16.682 cada dia o, si voleu, 695 cada hora (durant les 24 hores del dia). Les xifres soles demostren l’actualitat de l’obra.
L’accés electrònic a l’obra era una necessitat, com s’ha demostrat. Permet consultes ràpides i precises des de qualsevol terminal (mòbil, ordinador, tauleta...). La comunitat catalana no podria permetre’s el luxe de prescindir-ne. Ara bé, en l’edició en paper —a part de ser un regal incomparable— les consultes tenen l’incentiu, la riquesa, de dur-te a fer un viatge a través de la llengua.
Actualment, amb un acord entre l’IEC i la Institució Francesc de B. Moll, hi ha en projecte millorar l’edició digital, amb afegits com recursos sonors o ampliació de determinats aspectes. Pot ser positiu, evidentment, però sempre s’hauria de poder accedir a la versió inicial de l’obra, com va aparèixer ara fa 60 anys.
La commemoració és una bona excusa per, si encara no ho heu fet o si ja fa estona, per a capbussar-vos-hi, per a viatjar-hi a l’atzar. És una experiència ben recomanable per als esperits curiosos.
Joan Melià
(sociolingüista i professor jubilat de la UIB)
