Tale tou, kemui tou, onâ tou, mata tou [1]
Tot i que hi ha il·lustres antecedents (el francès Eugène Hénard, el nord-americà William Phelps), sembla que l’inventor de les rotondes modernes va ser l’enginyer britànic i membre de la RAF, Frank Blackmore: a la dècada dels 60 del segle passat va proposar a les autoritats encarregades de vetllar pel trànsit de cotxes i altres vehicles aquest sistema que autoregula les cruïlles, sense senyals ni semàfors, i que de llavors ençà s’ha estès i implantat arreu del món. Encara que l’invent s’ha demostrat eficaç, poc es podia imaginar (o sí, no en tenim constància) que l’espai que quedava lliure en el centre de la rodona serviria per cometre tants i tants atemptats al bon gust, tantes aberracions en forma d’escultures (ehem!), intervencions arquitectòniques (ehem, ehem!) i paisatgístiques (que en dirien els més cursis). Per poc que hagueu viatjat, haureu pogut observar que de desastres “rotondístics” el món n’és ple. Ca nostra també. Un dels casos més tristos i que provoca més llàstima és la rotonda que hi ha a la via de circumval·lació, en el creuer amb la carretera a Cala Mesquida (conegut com “es Quatre Cantons”): tenir aquell llaüt allà enmig, que es va fent malbé des de fa anys, que pateix una constant desfeta davant els ulls de tothom i que es podreix sense que ningú hi posi remei, em sembla d’un mal gust fora mida i una mostra d’absoluta falta de respecte.
Aquests dies hi pensava quan llegia l’enlluernador llibre Los últimos balleneros del periodista Doug Bock Clark (a Libros del Asteroide): en forma de reportatge periodístic (i amb pinzellades de bon antropòleg) descriu les peripècies dels lamarelans, un dels darrers pobles del món que practiquen la caça tradicional de balenes a l’illa de Lembata, a Indonèsia. Una comunitat que encara viu en equilibri amb la natura, amb grans lligams de solidaritat entre els seus membres, però que pateix una progressiva desaparició dels seus costums davant la pressió d’aquest mon globalitzat (una història mil vegades repetida, amb exemples evidents sense haver d’anar massa enfora). Idò, en un moment de la narració, conta com una de les famílies o clans perden en una tempesta la seva téna (la barca de rems tradicional emprada per caçar balenes), tot i els esforços per evitar-ho. Llavors tots els homes que formen part de la tripulació ploren sense consol, com si s’hagués mort un familiar; amb més intensitat encara, ja que les téna són heretades per cada clan i en elles hi queda el testimoni i la vida dels avantpassats que hi havien anat embarcats abans, per això les cuiden i les aprecien com un membre més de la comunitat. Pàgines mes endavant, hi ha una escena molt emotiva quan, després de recuperar les restes de la barca (la téna), es descriu el procés per construir-ne una de nova a partir d’alguns fragments que han recuperat del naufragi, perquè no sigui nova del tot, sinó que sigui la continuació de l’anterior, com si hi quedés en la nova l’esperit de la vella.
Per altra part, ja fa temps que sabem (Umberto Eco i la semiòtica) que els objectes de la realitat poden tenir un valor, un sentit, més enllà del mateix objecte: poden ser signes o símbols d’alguna altra realitat o concepte mal de representar d’una altra manera. El pobre llaüt de la rotonda de sa Mesquida, contemplat des d’aquest punt de vista simbòlic, es deu tractar d’un missatge carregat de significat, que fins ara no hem sabut veure. Com a senyal de benvinguda, és la manera que algunes ments pensants han trobat perquè tinguem ben present per si qualque vegada se’ns oblida (i per anunciar-ho als quatre vents) que ens és ben igual la destrucció del patrimoni i el llegat heretat, que és evident el desinterès per conèixer-lo, mantenir-lo i conservar-lo, que som incapaços d’assegurar-ne un futur per a les generacions que han de venir, ... Basta seguir avançant, carretera avall en direcció al far, per topar amb la realitat que aquell llaüt representa.
[1] Refrany lamarelà: “Una família, un cor, una acció, un objectiu”
David Triay
