El món sospirava impotent baix el jou de l’epidèmia que cada dia duia morts al cementeri. La gent pregava Déu i Déu callava com si el govern del món estàs en mans de forces ocultes dels abismes de la terra.

La pietat del poble innocent, carregat de dols, de impotència i de fe, posava damunt els genolls de la Mare, vora el Minyó, totes les llàgrimes i pregàries en forma de calç viva que cobria la imatge com un mantell immaculat. Tenien l’esperança de que tal blancor canviaria en salut perfumada tota senya de mort o del diable assassí. Portaren la imatge del retaule al portal, tots la besaven a l’entrada per tal de alliberar-se dels contagis.

Dolça Mare. No ens fa por la mort mentre ens trobi de genolls devora vos. En canvi molt ens preocupa  que la gent plori als  peus de vostres imatges, fins i tot que les veneri quasi idolàtricament, però sense ganes de conèixer el vostre Fill i manco de seguir les seves passes.

Mare, el món ja no és vostre, no té fe, és una víctima del fals progrés i del benestar sense sentit.  Aquesta Església és morta. Els diners vos fan la competència. Enviau-nos profetes i testimonis de Jesús com María Magdalena i Pere penitent amb l’encàrrec del Bon Mestre.

Llorenç Tous

11/07/2022