Inauguracio del camp de presoners de Son Morey a Artà.
Aproximadament juliol 1942 (fa 80 anys)
Fa poc va morir amb 103 anys Gabriel Riera, supervivent de diversos dels camps de concentració que va crear Franco a les Balears i a tot l’Estat. A Mallorca, el camp de concentració amb més represaliats va ser el de Son Morey d’Artà. Al seu llibre “Esclaus per fortificar Mallorca. Els presos de Franco a Artà (1941-1942)”, l’investigador de la Guerra Civil, Jaume Morey Sureda, reprodueix testimonis esfereïdors de presoners que pogueren sobreviure a la malnutrició, els càstigs corporals, els treballs forçats i les pèssimes condicions dels franquistes. Molts d’aquells joves havien estat cridats a files de manera obligatòria per la República per combatre el cop d’Estat franquista.
Al voltant d’un milió de persones van estar tancades als 300 camps de concentració franquistes dels que tenim notícia a l’Estat espanyol. Hi van romandre una mitjana de cinc anys entre el cop d’estat de Franco i els anys 60. Molts hi deixaren la vida. D’altra banda, l’any 1943, Hitler li va oferir a Franco enviar-li els jueus d’origen espanyol, però aquest es negà a rebre’ls i molts acabaren morts als camps de concentració alemanys. “Si són enemics d’Alemanya, són enemics d’Espanya”, contestà el “caudillo” (tot i que en reclamà els bens i doblers). Les semblances i relacions entre franquisme i nazisme, n’hi ha moltes més fins al punt que hi ha autors que consideren Franco més nazi que feixista.
El franquisme, com el nazisme, va eliminar els partits polítics i creà un partit únic rendint culte a un líder suprem, posseïdor de la llei i el poder. Tancà totes les institucions representatives, aplicà la censura i engendrà una policia política. Durant la Segona Guerra Mundial, Goebbels envià 150 especialistes a Espanya per ensenyar-los a controlar la premsa com es feia al Tercer Reich. Una època en què la Gestapo tenia despatxos propis a les comissaries de policia espanyoles.
El franquisme, com el nazisme, va practicar un racisme d’estat: homosexuals, anarquistes, jueus i “rojos” (partidaris de la II República Espanyola) eren un perill per al porvenir de la “raça hispànica”. L’abanderat d’aquesta causa va ser el psiquiatra Vallejo Nájera. Aquest degenerat afirmava que les persones amb aquestes característiques se les havia d’internar a penals, asils i “colònies de tarats”.
El franquisme, en una Espanya de 25 milions d’habitants, va matar 150.000 persones en la seva repressió acabada la guerra. El nazisme en matà entre 5 i 7 milions quan Alemanya tenia 69 milions d’habitants. És evident que el nombre de morts a l’Holocaust és molt més gran. Això no treu que ambdós siguin dos règims que han passat a la història per la seva crueltat sanguinària i falta d’humanitat. El catolicisme que anà de la mà del règim, va posar una mica de límit a l’eugenèsia que, a Alemanya, el nazisme aplicà sense cap mirament. També intercedí en l’elaboració del llistat de xuetes que havien de ser deportats a camps de concentració nazis. La intervenció del bisbe de Mallorca va fer ampliar la llista fins a incloure el 35% de la població illenca. L’objectiu era fer la deportació inviable, però el que realment ho aturà van ser les derrotes de l'exèrcit nazi. Hitler no hagués tengut inconvenient a matar la meïtat de mallorquins.
Vox defensa idees de l’extrema dreta hereves del franquisme i el nazisme. I, d’igual manera, representa les classes més opulentes del país. De fet, és l’arma que posa en marxa el poder econòmic quan no en té prou amb la dreta més “civilitzada”. Bertolucci ho explica de manera magistral al film “Novecento”: allà on no arribava la policia per reprimir els treballadors del camp, hi arribaven subjectes sense cap tipus de moral als quals no els importava fer mal a qui fos i de la manera més brutal. De la mateixa manera, Joan March i la resta del poder econòmic de l’època van posar en marxa el cop d’Estat franquista i una guerra per aconseguir el poder sense importar-los el número de cadàvers.
Avui no hi pot haver ni un sol polític en actiu a l’Estat espanyol que no sàpiga veure que hi va haver un bàndol, el franquista, que va quebrar la democràcia amb un cop d’Estat i va engegar una guerra amb el suport del poder econòmic. I un altre que va defensar la democràcia i va ser cruelment castigat durant dècades amb assassinats, tortures, expropiacions, marginació, exili… Qualsevol polític que equipari els dos bàndols, més enllà dels desastres que es cometen a les dues parts durant una guerra, ja no pot al·legar ignorància. És com la periodista que va posar al mateix nivell els nazis que bombardejaren Guernica amb els bombardejats. Tal afirmació només pot obeir al fet que la persona que ho diu és franquista o nazi, paraules que, com hem vist, són pràcticament sinònims. És una lliçó que, després de 40 anys de “democràcia”, els polítics de tot color haurien d’haver après: a l’extrema dreta, que en aquest país està representada per Vox, si volen que continuï la democràcia, no li poden donar ni aigua. Molt menys benzina.
Miquel Piris
Periodista
