Pròleg de Pere Cortada a propòsit del llibre
"Cròniques amb samarreta i calçons curts" de Biel Torres
El futbol tira de tòpics, com la vida. Sempre m’han agradat el jocs de paraules amb doble significat dels titulars esportius. Però les dades són indiscutibles: quan l’equip guanya es venen més diaris esportius. Seria mal d’explicar per què tanta gent vol llegir la crònica del partit l’endemà, quan tothom en sap el resultat. I és que «el futbol és el més important entre les coses menys importants» (sentència atribuïda a l’ensems a Jorge Valdano i Arrigo Sacchi). Com vulgui que sigui, és tan certa com contundent. El futbol és l'aparador perfecte per a la crisi, l'ansietat, la depressió i tot allò dolent que es pot arribar a generar en un dia o en una setmana. El futbol és l'antídot perfecte per treure el verí de l'ànima i del cervell. I cert, encara que no és important. Sigui com sigui, el futbol no és important. L'important és el sentiment que genera.
El món del futbol és, sens dubte, el regne dels tòpics: «el futbol és el futbol», «no hi ha enemic petit», «queda molta lliga», «la dolça derrota», «anar partit a partit», «jugaren com mai, perderen com sempre», «perderen 0-5 i el millor va ser el porter»...
El tòpic és una expressió vulgar i trivial, un clixé; alguna cosa que acceptem sense aturar-nos a considerar què vol dir, que ens estalvia l'enutjós esforç de pensar. Per tant, és una manera de llevar-nos de damunt la responsabilitat d'haver d'argumentar les nostres afirmacions.
M’agraden els tòpics. Atribueixen a García Márquez l’expressió «por escènica». Fantàstica! Però n’hi ha molts. Recordem els més manats: «Cal seguir treballant», «sortim a guanyar», «estic content amb el meu treball però allò que importa és l'equip», «en el futbol no hi ha rival petit», «guanyar de penal i al darrer minut», «l’eliminatòria està al 50%», «els penals són una loteria», «el que passa al camp es queda aquí», «la pilota no ha volgut entrar», «Cada partit és un món», «el gol és qüestió de ratxes», «ja ningú guanya per la camiseta» o «tinc un projecte a llarg termini», «no parlo mai dels àrbitres», «el més important són els tres punts», «les finals no es juguen, es guanyen», «ara cal pensar en el proper partit», «l'objectiu és la permanència. A partir d'aquí ja veurem», «qui perdona ho acaba pagant», «aparcar l'autobús», «qui surt a empatar acaba perdent»,«queda molta lliga», «sortiu i disfrutau».
I és que «el futbol és així». Empram frases fetes i jaculatòries que si no estan contextualitzades no tenen cap significat però ens acosten al misteri de la vida. Poques sentències generen tant de consens com la de John Gregory: «Els partits, els guanyen els davanters, i els campionats, els defenses».
Sartre tenia raó. «El futbol és una metàfora de la vida». El futbol és el mitjà més privilegiat per pensar la identitat, la salut, la filosofia, la psicologia, les passions, la veritat, la política, el capitalisme, els valors i moltes altres qüestions essencials per a la vida humana. El futbol crea un fort sentiment d’orgull i pertinença a un país, ciutat, barri, poble o territori, però també vincula col·lectius humans entre si.
Quina és la clau de l'èxit universal? Què amaga aquest joc per tenir asseguts, davant el televisor, milions d'éssers humans de tota edat i d'ambdós sexes, diverses cultures i creences? La resposta de Salvador Caixa és la següent: «De tots els espectacles possibles, esportius o artístics, el futbol és el que més s'assembla a la vida, el que més adequadament el simbolitza, gairebé un fidel transsumpte d'ella (...) és atzarós com ella, mai es pot predir. Cal que passi qualsevol cosa en cada moment».
En un partit mai se sap què passarà; poden perdre els més rics i els més humils poden arribar a un moment de glòria. Qualsevol partit, com la vida, està sempre ple d'oportunitats malmeses i, de vegades, hi ha algú que guanya aprofitant la seva única ocasió. El que a uns alegra entristeix uns altres i sempre hi haurà algú que gaudeixi amb les ensopegades del proisme.
Cadascú veu l'espectacle des de la seva particular perspectiva i no hi ha manera de posar-se d'acord sobre el que està bé i del que està malament. Tots portam un entrenador a dintre i en sabem tant com el que més.
El futbol també té una certa capacitat per fer-nos tornar a la infància, a l'infant que vam ser. Durant 90 minuts, els herois tornen a ser possibles a l’herba, i nosaltres, encara que siguem adults, tenim capacitat per buscar la màgia, que és una cosa dels nins.
Tot i que Cap Vermell no és una revista massa posada en esports, el cert és que un 12% dels articles pertanyen a aquesta secció. Per una banda, hem disposat de bons cronistes, com en Manolo Muntaner i, de l’altra, quan la gent ha vist la utilitat i la repercussió de les notícies han procurat fer-nos arribar la informació que no era al nostre abast.
L’Escolar de futbol tengué una gran etapa a Cap Vermell de 2007 a 2012 on es retroalimentava amb el programa de ràdio ‟Pilotes Fora”. En desaparèixer aquest programa en Manolo continuà enviant la seva crònica setmanal, que incloïa quatre notes dels juvenils.
El malaurat decés d’en Manolo, l’agost de 2016, deixà òrfenes les cròniques futboleres en la, possiblement, pitjor temporada de la història de l’Escolar, la 2016-17, tant esportivament com socialment, i que acabà amb el descens a segona regional, una forta polèmica de candidatures. Idò el cronista d’aquesta fatídica temporada va ser qui signa aquestes retxes. No per vocació ni ganes. Sols per cobrir aquest buit informatiu que s’havia creat. I així dues temporades més. Anava una vegada a l’any al camp i feia fotografies per il·lustrar tota la temporada. La crònica setmanal la feia a partir de l’acta del partit i qualque comentari. Aplicava la lògica i tirava dels tòpics. Fins i tot em felicitaren per fer cròniques tan encertades.
La cosa no era difícil. Si el partit començava 3-0 i acabava 3-2: «remuntada impossible». Si l’empat o la victòria arribava als darrers 10 minuts: «salvats per la campana» o «el partit no acaba fins que l’àrbitre pita el final...». Quan el partit superava les sis targetes grogues, fer un advertiment... I així.
I així fins febrer de 2018, en què coincidint amb la polèmica destitució de Pedro Alejandro vaig saber que en Biel Torres anava a tots els partits i li vaig demanar si em podia fer un comentari de veu per whatsapp per poder matisar les cròniques. La resta ja ho podeu imaginar: Els comentaris cada jornada foren més llargs. Llavors començà a escriure les cròniques al mateix whatsappi s’anà convertint en l’home més cercat d’Es Figueral. Finalment arribaren les cròniques per correu. Impecables. Ja eren unes cròniques molt treballades que sols deixaven per a mi el titular de la jornada. El tòpic. En Biel volgué mantenir-se en l’anonimat perquè el seu fill jugava. No va caure bé a la directiva que, curta de mires, no gaudia de les cròniques i sols volia localitzar-ne l’autor. Per influir en ell? O en les cròniques? Misèria i companyia. Una metàfora més de la vida.
I així en Biel s’ha convertit en el nostre porter, en el nostre baluard; aquell que dona fermesa defensiva, seguretat i solidesa en el joc. Sens dubte, el millor de l’equip.
Esperem que la lectura d’aquestes cròniques puguin recrear la història esportiva de l’Escolar i que continuïn arribant a Cap Vermell molts d’anys des de l’anàlisi d’en Biel.
Gràcies, Biel!
Pere Cortada
