LA PIETAT





Ricard Ankerman. Plant de la Verge.
Museu d’Art Sacre. Palma.

L'amo en Climent "Mecu" tornava a peu de Can Gener, "Leo" amb ell, on tenia mitja dotzena d'ovelles. Caminava ja com una barca, de babord a estribord i em deia: "Els olis dels genolls s'han conglaçat".
Mentre jo cantava en gregorià "Attende, Dómine, et miserere", propi del temps de Quaresma, pensava que aquesta melodia i el seu text llatí són un bon ungüent per untar de pietat no els genolls, més bé l'ànima, assecada de tanta fredor i ventoleres que l'engalavernen i refreden.
Pietat és una paraula profanada pel poder maligne, injust i orgullós, i per la rutina pseudoreligiosa. S'esvaeix en les esglésies i del tracte entre persones, sobretot ancians. Sense pietat no queda devoció, ni tolerància, ni perdó.
En canvi, la pietat eleva l'esperit a contemplar les coses de Déu, més amunt encara que les belleses del món, renta amb llàgrimes les taques i esborranys de l'ànima, desperta primaveres interiors, agermana i rejoveneix.
El cant gregorià vessa pietat i sense ella no es pot entonar correctament, quedaria com un producte comercial de tants. Amb els texts clàssics llatins s'assembla al cant dels benaventurats en el cel.
"Innocens captus nec repugnans ductus, testibus falsis pro impiis damnatus, quos redemisti tu conserva Christe". 

Com s'agermanen paraula i melodia, concisió i profunditat, condol i esperança, injustícia i perdó, admiració i silenci pietós!


Llorenç Tous 08/03/2022