S'ha qüestionat, recentment, l'existència de macrogranges per part de líders polítics. Distintes ONG's i col·lectius s'han tirat al carrer en demanda del seu tancament, ja que han denunciat que sí que existeixen i que no és presentable que la classe política espanyola miri cap a una altra part, malgrat els perjudicis que això comporta o sigui: un dels més greus problemes ambientals.


N'hi ha que volen fer servir com arma electoral la ramaderia industrial en lloc d'acabar amb el devastador impacte que aquesta encobeeix. S'ha de posar aturador i responsabilitat en enfront d'aquesta qüestió que està incrementant les emissions d'efecte hivernacle, enverinant les aigües, maltractant els animals i agreujant el despoblament rural d'Espanya.

Els moviments en aquest sentit què, al darrer mig any de 2021, s'han realitzat reeixint moratòries a diferents províncies i denegacions d'autoritzacions per a futures macros granges han gaudit de poc recorregut. El que evidencia aquest tipus de polèmica, a partir de les declaracions del ministre Garzón, demostra un alt grau d'hipocresia, una qüestió sorprenent si, qui encén el foc, es situa a aquesta franja d'edat que passa dels cinquanta i es va aferrar a la seva adolescència al desembarcament de les grans cadenes d'hamburgueseries provinents dels EUA.

Tal volta ja és hora de què la classe política s'aturi a posar-se les piles, en aquest tema de les macrogranges. I no únicament amb aquest; també amb altres aspectes què, ara mateix, pel ciutadà, son inintel·ligibles. "De Madrid al Cel!" resa la dita. I és a Madrid on semblen tenir por de perdre privilegis; la capital de l'Estat és el centre de tota una massa poblacional què, a la vista i enteniment de l'"españolito de a pie" -- i, ara més que abans -- no produeix res, però sí que factura recursos enormes.
Madrid és principi i fi de tot allò que allí entenen com a " Espanya", on s'acumula tal quantitat de poder i de capital que per ells la perifèria no compta. I ja no parlem de la perifèria catalana que impedeix al "madrileta governant" articular un espai habitable, ja que sense la desaparició dels privilegis existents a la" Villa del Oso y del Madroño" no es fa possible un canvi de model territorial, semblant al federalisme.

El tema de les macrogranges és fútil en comparació als assumptes com els nacionalismes, l'independentisme, el procés, per aquesta classe política resident a Madrid, amb totes les excepcions que es vulguin contemplar, així i tot, amb molt de comandament en plaça.

Arran de parlar sobre aquestes coses amb alguns companys, dos d'ells, avesats amb les escriptures i narracions evangèliques, compararen (amb motiu de parlar a la missa a què assistiren sobre les "Bodes de Canà") el miracle d'aquesta celebració en què l'aigua es va tornar vi -- sembla ser (facem un incís, digueren els dos) que abans, de nins ens ensenyaren que fou el primer miracle de Jesús i ara, el 2022, únicament es tracta d'un "signe"), la qual cosa podia confondre al respectable públic assistent a les noces de Canà en sospitar que algú, abans d'arribar els nuvis, ja havia abocat vi dintre les voluminoses alfàbies on més tard es va vessar l'aigua. Quan la Mare de Jesús li digué a Ell:
- "No tenen vi!",
el Fill li va respondre:
-"Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora!". 

Els companys de tertúlia que sempre havien cregut que fou un miracle i, ara, el diumenge, les hi diuen que era un "signe", pensaren com és de fàcil canviar els trumfos sense modificar res.

Idò aquesta comparança aplicaren als polítics que, per fat- i- fat , fan canviar les coses d'aquest país, moltes vegades sense èxit per culpa de tant d'odi i tanta mala "milk" per part dels opositors. Bastaria un signe, cap miracle, per esmenar situacions i problemes què, ara mateix, semblen irresolubles per mor del centralisme exacerbat que ens toca patir a la perifèria d'aquest país.

Bona nit!



GUAITA