Eva i Pedro. No les conec personalment. He sabut d’ells per testimonis d’uns amics que comparteixen amb mi, adesiara, tertúlies i escrits. Bona gent aquest matrimoni, segons ens diuen:  ella alemanya i ell mallorquí. Sembla ser que han tingut temporades que no ho han passat d’allò més bé, per qüestions de salut i d’altres que obviarem explicar. No és això el que ens porta aquí.   

Us volem parlar, en aquesta entrega,  d’un vestit singular. Es tracta de una capa de color verd amb incrustacions daurades, feta amb roba adquirida a una merceria de Roma que fou beneïda pel difunt sant, el Papa Joan Pau II.

Eva i Pedro es veu que havien informat, a qui tenia competència, de la finalitat que la roba tindria i del seu destí final que no  podia ser altre que cobrir,  amb la capa que  s’elaboraria amb aquella tela,  l’esquena de la imatge de la Mare de Déu de l’Esperança, patrona de Capdepera,  lloc de residència de la parella protagonista d’aquest article.

I és que la Verge de l’Esperança  - n’Eva i en Pedro n’estaven convençuts – les havia resolt una part  considerable de les dolències i maldestres vicissituds patides per ambdós. I li volien agrair, de qualque manera, a la Mare de Déu. Però “ a priori” eren aliens a què poder-ho assolir  havia de fer-los transitar pels viaranys que hagueren de recórrer.

De tot bon “”gabellí” és sabut que la Mare de Déu de l’Esperança té el seu tron a una capella de la part esquerra ( entre la capella de la Immaculada i la de Sant Antoni) a l’església parroquial del poble. És una talla de fusta del segle XV que fou trobada dintre d’una espècie de cova existent a la part baixa de la torre de molí que s’alça en front del Portalet del Castell. Durant anys i panys aquesta imatge fou la que es venerà al Castell i que, per a ser en aquells segles el clos emmurallat propietat privada, definitivament es va traslladar al temple parroquial. Allà dalt, a l’Oratori, s’hi va posar una rèplica que ha anat  perfeccionant-se al llarg dels anys i que, finalment, ha cobrat quasi més carta d’autenticitat que la mateixa talla antiga, a la qual cosa ha contribuït força la afecció del veïnats cap al seu Castell. També es sabut que, cada any, es troben el 18 de desembre, les dues “Esperances” a la Capella del recinte històric.

No ens desviem!.  Parlàvem d’ Eva i Pedro. Una parella de devots de l’Esperança que volien obsequiar amb una capa – la que estava confeccionada amb roba beneïda a la Ciutat Eterna—a la Verge. Sembla ser que únicament en dues ocasions es va vestir la capa a la Verge, al Castell. Més endavant, amb motiu de fer-se càrrec el consistori municipal (en qualitat de propietari des de 1993) a principis del nou segle, també, de l’Oratori, l’esmentada capa va desaparèixer com per art d’encantament. Més tard es va saber que es guardava en dependències municipals, allí hi va romandre uns dos anys. L’antiquíssima vestimenta de la Verge i la nova, obsequi de Pedro i Eva, foren col·locades i exhibides en unes vitrines existents a l’entrada de la Capella. I allí reposaren en el somnis dels justs!.

Els responsables parroquials, des d’aleshores -- que no han estat pocs i dels que obviarem els seus noms per no enutjar a ningú – acceptaren una nova donació d’una altre capa que una senyora del poble, amb l’aval personal del decorador oficial de les festes de la patrona,  va fer confeccionar. A Eva i Pere, els diferents rectors les digueren que alternarien les dues capes, un any per l’altre,  per a tenir tot hom content!  No fou així, cada any la Verge ha vestit la darrera capa gràcies – diuen – al gran predicament del que gaudeix el decorador entre el clergat  o  consistori ¿?.

Eva i Pere, decebuts per la positura parroquial optaren per passar a recollir la capa que amb tanta il·lusió  havien regalat  i la retornaren a casa seva. Es plantejaren la possibilitat de donar-la a la Basílica de Sant  Miquel de Ciutat, on es guarda la Mare de Déu de l’Esperança de les processons de Setmana Santa, que la “gabellina” donya Elionor Servera de March va donar a aquella església.

Però, persones amigues i devotes de l’Esperança s’adonaren que, any rere any, únicament s’endiumenjava la imatge amb la capa de la  generosa senyora i el decorador, i aconsellaren al matrimoni que, tal volta, la seva capa podria anar bé a la talla de fusta històrica,  existent al temple parroquial de Sant Bartomeu. Sembla ser què, inclús l’Obreria ho veuria amb bons ulls.  

Eva i Pedro volen fer una petició al rector d’ara, mossèn Francesc Bernabeu. Però no acaben de refiar-se, ja que les experiències precedents amb altres mossens no foren correspostes. Li volen sol·licitar al rector si seria possible que ell autoritzés la col·locació de la capa a la Verge del retaule parroquial.  Perquè, alternant-se un any amb l’altre,  amb la del Castell, com les digueren anteriors ecònoms, no ho acaben de veure clar.  

En la confiança de que, mossèn Bernabeu, sabrà apreciar la bona i noble intenció que sustenta a Pedro i Eva, aquests esperen de la seva benvolença per poder retornar a la parròquia el vestit verd i daurat què, tanmateix, era el seu destí darrer.

I fins aquí la verídica i entendridora història de una capa per a la Verge de l’Esperança de Capdepera.

Bona nit!

GUAITA