M'ha costat decidir-me a explicar el que entenc per nació. Allò que m'encoratja a fer-ho són les barbaritats que sent als polítics de torn. Actualment i a nivell planetari la societat s'organitza políticament en base a nacions; unes unitats territorials que tenen la potestat d'organitzar-se políticament, militarment i jurídicament.

A Espanya sovint s'utilitza el concepte nació des de la més absoluta ignorància i de forma prou interessada. Tant els és afirmar que la nació espanyola és una de les més antigues del món, amb un grapat de segles d'existència; com beneir la seva missió civilitzadora desenvolupada a Amèrica quan tothom sap que Espanya la va ocupar i va mantenir el seu domini gràcies a la força de les armes (pensem en Cuba on hi moriren tants mallorquins; o ornen la nació d'uns atributs gairebé divins).

Totes les nacions són unitats independents reconegudes internacionalment i disposen d'unes fronteres clarament definides. Dites delimitacions són defensades, si cal, amb les armes; de fet, a dia d'avui, passar una frontera sense l'autorització del respectiu govern té un cost prou alt, fins i tot en sang. Els corrents migratoris actuals, aquesta gentada que fuig de la misèria i altres perills, troba fronteres a la terra i a la mar que es cobren un preu molt alt en vides. Totes les fronteres han estat regades amb sang.

Definir una nació més enllà dels aspectes físics i legals no és fàcil. Però segur que a qualque moment de la seva història recent ha emergit el sentiment de pertànyer a una nació i la ciutadania s'ha comportat amb decisió i generositat.

El 7 de setembre de 1940, 348 bombarders alemanys van travessar el canal de la Mànega per bombardejar Londres; era l'inici d'un període infernal. En nou mesos van caure més de vuitanta mil bombes sobre la capital; barris sencers van quedar arrasats i moriren més de quaranta mil persones. Tant les autoritats britàniques com les alemanyes pensaven que aquells cops eren gairebé mortals per a la ciutat; que els seus habitants l'abandonarien perquè era inhabitable. Però Londres va resistir, els nins tornaren a jugar al carrer després dels bombardejos i els barris s'ompliren de vida; la princesa Isabel, l'actual reina, va negar-se a abandonar la ciutat i s'incorporà al personal d'infermeria d'un hospital.

La nació es manifesta com un sentiment de pertinença a un col·lectiu i a una terra; una força sovint adormida que s'activa de seguida que la comunitat se sent agredida injustament. Els anglesos es pensaven que aquell coratge que brollava sorgia del fet que Anglaterra era una gran nació. No va caldre esperar gaire anys per comprovar que a Alemanya passava el mateix; els intensos i devastadors bombardejos aeris que realitzaren els aliats sobre les ciutats més riques i industrials d'Alemanya no la rendiren; la guerra va acabar quan, a principis de maig de 1945, les tropes russes entraren a Berlín, l'últim reducte defensiu.

Les guerres napoleòniques de principi del segle XIX sembraren per tot Europa la llavor nacional; regnes, ducats i territoris independents se sentiren agredits i la ciutadania reaccionà de forma col·lectiva. Pertot arreu sorgiren reivindicacions en defensa de la seva cultura i privilegis que no estaven disposats a perdre.

Espanya no fou l'excepció. De seguida que les tropes napoleòniques hagueren ocupat el país, amb l'excusa de creuar-la per anar a Portugal, i la família reial traslladada a França el poble reaccionà. En els indrets que restaven per ocupar anaren sorgint Juntes de Defensa. L'exèrcit espanyol perdia batalla rere batalla. Aquell estiu de 1808 més de 25.000 andalusos es presentaren voluntàriament per incorporar-se a un renovat exèrcit i derrotar els francesos, cosa que aconseguiren a la batalla de Bailén. De seguida sorgí la necessitat d'unificar esforços i coordinar-se, per la qual cosa es reunirien a Cadis representants de tot el país i es constituïren unes Corts, les quals redactaren la primera constitució espanyola i en nom del rei començaren a prendre decisions. La Monarquia absoluta fou substituïda per un règim constitucional.

Tot el país es mobilitzà. Joan Moll Espinosa, natural y veci del Lloch de Capdepera, tenint present que estich de prompta partida per embarcarme y pasar al servei del Ejercit del Rey Nostro Señor D. Fernando Seté per defensarlo e igualment defensar la Nostra Santa fee Catholica y los nostros germans Españols ... El paràgraf forma part del testament redactat per un notari el 12 de febrer de 1809, en el qual Joan Moll manifestava les seves últimes voluntats en cas de morir a qualque batalla. La referència als germans espanyols és una mostra de l'incipient sentiment nacional que provocà la guerra (1808-1814).

Una vegada acabada la guerra el rei tornà i restituí la Monarquia absoluta, perseguint els liberals que tant havien fet pel seu retorn. La constitució fou abolida. A Europa passà el mateix i les forces monàrquiques recuperaren el poder. Unes poques dècades després unes enfortides burgesies aixecaren la bandera de la llibertat nacional.

Des de la Guerra de la Independència els espanyols no hem fet més que barallar-nos entre nosaltres. Segons el professor Sánchez Cuenca, la constitució nacional d'Espanya es distingeix dels altres països europeus en què aquí no hem tengut enemics externs que ens hagin invadit ni fet perillar les nostres fronteres, cosa que hauria provocat una reacció unànime i enfortit la cohesió nacional. Allò més greu és que contínuament ens hem creat enemics interns que, en unes quantes ocasions, han acabat en guerra civil.

Les guerres entre països sacsegen el sentiment nacional i són les crisis postbèl·liques aquelles que qüestionen els fonaments nacionals. A Europa, una vegada acabada la II Guerra Mundial, els desitjos ciutadans de que no tornàs a passar mai més obligaren als militars a abandonar la política i als polítics a desenvolupar una legislació basada en el respecte als drets humans.

Res de tot això ha passat a Espanya. Sovint ens han recordat el terror polític emprat sistemàticament i practicat per primera vegada a la Rússia soviètica a partir de la Revolució d'Octubre de 1917. A Europa occidental en Franco té l'honor de ser el primer en practicar allò que s'havia fet a Rússia. El desembre de 1936 s'organitzaren a Mallorca els primers camps de concentració.

Javier Tusell, historiador i ministre de cultura en temps de la U.C.D. recordava que el total d'executats a França per haver col·laborat amb els nazis en la detenció i enviament de ciutadans francesos als camps d'extermini no fou superior a 1.500. A Espanya la repressió de la postguerra provocà entorn a les 50.00 víctimes, entre els quals hi havia els gabellins Jaume Alzina Sancho, finat al penal de Cartagena a finals de 1942, i Gori Moll Jaume, que trobà la mort el mateix any a un penal de Melilla.

Els sentiments nacionals pacífics i respectuosos mereixen ser protegits. El nacionalisme, com a ideologia política, sorgeix quan una part de la ciutadania considera que els seus valors culturals, lingüístics, patrimonials i mediambientals, entre altres, no estan suficientment protegits i cuidats; aleshores s'organitza per reivindicar-los políticament.

Malauradament el nacionalisme espanyol no ha estat capaç de fer la més mínima autocrítica. Els països de la Unió Europea ens recorden constantment que tenim molts deures pendents; de la mateixa manera que ens ho recorda el president Carles Puigdemont quan pot visitar les diferents nacions europees menys la seva.

Bon Cap d'Any i venturós 2022.