El 24 d’octubre comença la tradicional novena dedicada a la patrona de Capdepera, la Verge de l’Esperança. Es farà a la capella del castell.  Durarà 8 setmanes- els diumenges  capvespre- i la que comptarà com a 9 és la de la cloenda del 18 de desembre, festivitat de la Mare de Déu. Sembla ser que enguany, per a les persones de més edat que tenen dificultats per pujar a l’oratori, es resarà  a baix, a la parròquia, la novena, quinze minuts  abans de l'única missa que ens mereixem els feligresos del poble: la dels  diumenge a les 12 hores. Tant de bo que els horabaixes de la novena, allà dalt  en  tendrem, de missa.  Si no han canviat les oradores, clar!

Com que en els precedentes capítols d’aquest serial de “Fent memòria”, deixàrem d’esmentar fets que tenen relació amb el castell, l’escalonada i l’antic carrer de ses Pedres, és per això que, comptant amb la inestimable col.laboració d’Antoni Coix, corregirem l’oblit tingut i, de passada, parlarem d’aquest acte tan característic de més d’un segle de durada que és el novenari a la Verge de l’Esperança.

Repassant  l’arxiu, ens trobam  amb un carnet de membre de la Confraria de l’Esperança, datat de  l’any 1945, que  evidencia que, temps enrere, va existir una  mena d’obreria de la Verge.


Carnet confrare

De la qual, avui, és la llarga i feixuga escalonada que s’enlaira des des Pla d’en Cosset fins a les murades; us n’oferim dues imatges: La més antiga, on hi pasturen dues cabres i, al fons, el camí està tancat- pertanyia a l’antic carrer de ses Pedres, denominació anterior al Pla.


Pujada sense escales amb 2 cabres

L’altra fotografia, ja amb l’escalonada feta, tot i semblar l’actual, té una particularitat envoltada d’anècdota: A mà dreta, dos petits casals: cases antigues de quan els residents del recinte hagueren de baixar a viure al poble. Aquestes  cases ja no existeixen perquè foren substituïdes, esbucades, i allí s’alçà un xalet- residència que els seus propietaris, anglesos, denominaren “es Gabellins” per apaigavar, de qualque manera, el desconhort del veïnatge de Capdepera que confiava que  aquest indret es convertiria en un ample aparcament per als visitants del Castell.

Escalonada amb cases antigues

Dir el nom del batle de l’Ajuntament  dels anys 1950- que tenia previst fer-hi allà dalt l’esmentat  aparcament, i que no ho va conseguir (el propietari de les cases no n’estava pel desig de vendre-les, malgrat ell encara no estava  cabal de pagament amb la persona de la qual l’havia adquirit) o, més endavant, anomenar l’altre batle que al 1960  feu derruir aquelles cases, però no amb la finalitat d’aparcament, sinó que autoritzà la construcció del xalet i jardins de la família anglesa (que mai no ha comptat amb l’estètica que tot edifici ha d’encobeir al voltant d’un monument històric)- ens resulta enutjós i, a aquestes alçades de la història, innecessari.

L’altra fotografia que posa Capdepera-Calle de la Cruz (d’on prové el nom de “sa Creu”)- correspon al carrer Centre, als anys 1949 del passat segle, que va sofrir canvis en la seva denominació, malgrat la part alta –sa Creu – conservàs el nom.

Carrer de sa Creu

Finalment, adjuntam  imatge de la portada d’un monogràfic de 80 pàgines- redactat l’any 1949  pel qui fou vicari judicial i canonge de la Seu, Antoni Pérez Ramos (1931-2019); assessor del bisbat, que a la seva infantesa, i ja més major, va poder conèixer l’indret del carrer de la Creu, que anomenam més amunt, per les llargues temporades que va viure a Capdepera (per estar-hi destinat el seu pare, primer, i també per la bona relació amb el matrimoni de l’amo en Climent Terrasa Meco, que vivíen a prop de Son Moll en l’època estiuenca en què Antoni Pérez tenia les vacances).

Portada monogràfic

Idò, aquest llibret original de Pérez Ramos fou elaborat el 1949, mentre que el “Manojo de notas històricas” de Melchor Llull Mesquida, rector de la parròquia de Sant Bartomeu  de Capdepera, es publicà un any després.  A banda de les múltiples semblances  literàries i de fets esdevinguts entre ambdues  publicacions – la de Pérez i la de Llull – mai no es varen donar dissonàncies personals, per aquest motiu, entre ambdós clergues.  El dos llibrets reberen el nihil obstat: el plàcet dels màxims responsables de l’Església mallorquina d’aleshores, per a la seva publicació.


Portada  de Manojo de Notas Históricas

I respecte al primitiu carrer de ses Pedres --  les quals resten evidents a la fotografia de les cabres -- afegir que aquesta denominació fou traslladada a una travessia a prop del camp de futbol – del qual ja vàrem parlar—i allí, el primer  Ajuntament democràtic de Capdepera també hi va traspassar, a l’uníson, el nom del seu fill il.lustre, mossèn Pere Ferrer i Lliteres; perquè resulta  que a l’antic emplaçament de ses Pedres ( més tard, fra Jesús Eduard Massanet i ara, Pla d’en Cosset) hi visqué l’esmentat  prelat  domèstic del Papa – gabellí de soca-rel -desplaçat, com deim, a un racó  de la geografía municipal- com aiximateix fou eliminat de la llista de carrers de Capdepera el de fra Massanet (malgrat que l’efígie que existeix a l’església, per obra i gràcia del prevere Miquel Mulet, 80 anys després de la seva mort, li hagi fet justícia).

Antoni Pérez Ramos  

Desitjam tingueu una devota novena, veïnats que venerau  la Mare de Déu de l’Esperança, després de dos anys de no haver pogut accedir a l’oratori del castell degut a la maleïda pandèmia  que ens ha assolat.

I que sigui per molts d’anys!

Fins a la pròxima!