Fotografia d'arxiu. Tots Sants 2019 a Capdepera
La festa de Tots Sants
La festa de Tots Sants se celebra el dia 1 de novembre, i constitueix una fita més en el posat malenconiós de la tardor. El costum de visitar i honorar els difunts en una data concreta ja existia a l’antiga Roma. Diuen que la festa cristiana té el seu origen a primeries del segle VII, quan el papa Bonifaci IV consagrà en honor de la Mare de Déu i de tots els màrtirs el Panteó de Roma (en època pagana dedicat a tots els déus), i disposà que cada any fos celebrada una diada festiva. Més tard la festa s'estengué a tots els sants i el papa Gregori IV en fixà la celebració al primer de novembre. Al final del segle X fou fixada, el dia següent, la commemoració dels fidels difunts. Sembla que la diada de Tots Sants fou un intent de cristianització de l'arrelat culte pagà a les ànimes, mentre que el Dia de Difunts fou una readaptació de la festa cèltica dels morts, que s'esqueia en aquestes mateixes dates. Això era perquè el dia dels morts coincidia amb l’època de la sembra, per la relació que hi veien els antics entre els difunts i les llavors.
“Dansa Macabra”. Michael Wolgemut, 1493
A Mallorca, el pa de la festa dels morts era una tradició molt arrelada en època medieval, fins a tal punt que una disposició del 30 d’octubre de 1386 prohibia prendre aigua de la font de la Vila fins que els molins no haguessin mòlt la farina per fer el ‘pa dels morts’: “Que negun hom qui haja tanda, canó, pietansa ne empriu en la aygua, no la puga pendra dassi e per tot lo jorn de dijous primer vinent, per tal que los molins pusquen haver aygua obs de molra forment per fer pa obs de la festa dels morts”1.
El 5 de gener de 1647 s’aprovà la confraria de la Mare de Déu de la Salut. El quart capítol de la confraria fa referència a l’absolta del dia dels morts: “Item que lo die dels morts dona dita confraria una candela y dos dines á cada confrare ó confraressa per fer la absolta per los difunts”2.
Del segle XVIII, sense fer referència explícita a les jornades de Tots Sants o dels morts, recollim dues notes de funerals amb atxes i ciris. Una atxa és un ciri molt gruixat, que sol tenir de dos a quatre blens entortolligats (castellà: ‘antorcha’). Antigament, la categoria d’un funeral es podia qualificar pel nombre d’atxes enceses que acompanyaven el mort. Una persona que, al seu funeral, podia fer-se acompanyar per quatre o més atxes, era molt rica. Les atxes de quatre blens es documenten a les cerimònies mortuòries de la noblesa; com refereix el “Llibre d’òbits de Sant Domingo”, de la segona meitat del segle XVIII, com, per exemple, a l’enterrament D. Jordi Despuig i Marxell, l’any 1789: “avisaren que entrava per al Portal del Polls i surtiren tots junts de la Sacristia, i quatre amb atxes de quatre blens... Anaren los quatre al portal per acompanyar el cadàver, comensaren los Religiosos lo offici molt solemne, i al mitx del Dies ire surti el P. Sacristà amb un Religiós de la obediencia qui duia una atxa de quatre blens per al President,i per los Srs un ciri de lliura, i per el secretari un de mitja lliura...”. Del mateix llibre, recollim un fragment de la nota de l’enterrament de D. Nicolau d’Olesa diu, entre altres : “Als 26 Juny 1792, fonch enterrat en la sepultura de Olezas, construyda en la capella de San Bernat del Claustro [de Sant Domingo], el cadàver del Molt Il·ltre. y venerando Sr. Balliu de Mallorca Sr. D. Nicolau de Oleza, cavaller, ... las 9 atxas pesaren 44 lliuras... se feu túmulo de 2 grades, y de la sua casa enviaren 30 ciris de lliura, (6 per lo altar Major y los 24 repartits per el túmulo)”3.
Cementeri de Palma (antic Son Tril·lo) (foto GV)
El diaris de 1887 ens conten com fou la festa de difunts d’aquell any: “Las funciones religiosas dedicadas a la conmemoración de los fieles difuntos, celebradas anteayer en el interior de los templos se vieron favorecidas por mayor concurrencia que de ordinario por cuanto el mal tiempo impidió la acostumbrada visita a los cementerios. En la mañana de ayer, no obstante, si bien el temporal había abonanzado, mucha gente acudió a dichos lugares”4.
Un capítol interessant de la celebració dels difunts era la que tenia lloc a la Seu davant el sepulcre del rei de Mallorca Jaume II: “Durante las exequias de difuntos verificadas estos dias, ardían 16 antorchas delante del sepulcro que contiene el cadáver del rey D. Jaime 2º en la capilla Real de nuestra basílica. Este fúnebre obsequio es costeado anualmente por la Real Casa”5.
El diari de 25 d’octubre de 1895 oferia publicitat d’elements per a la festa dels difunts: “Dia de difuntos. En la calle de Jovellanos, número 5, se han recibido un escogido surtido en coronas, cruces, ancoras, liras, pensamientos, begonias y ramos, todo de porcelana y metal”6.
L’escriptor i artista rossellonès Louis Codet descriu la diada de Tots Sants de l’any 1911 a Palma: “Servo un record encantador del dia de Tots Sants a Palma de Mallorca. Al matí, sota el cel blau, la ciutat era tot rebombori i alegria, com un dia de fira; quina de xals grocs i negres, quina de trunyelles, quina de braços nus! (...) als mostradors dels confiters, brillaven els llargs rosaris de bombons, fruites confitades i panetets, dels quals penjaven grans patenes i creus de carbassat. La gent comprava els rosaris i els infants els duien penjats al coll. Pels estibats carrerons, les madones fregien bunyols de patata i en despatxaven sense parar als transeünts. (...) La gernació, mentrestant, s’havia anat dissolent; ara omplia les esglésies. Les hores del capvespre es dediquen als mossens, i les del vespre, al teatre. Aquest dia, a tot Espanya, es representa el célebre drama, Don Juan Tenorio. (...) Torno a veure aquest vespre de Tots Sants, aquests darrers raigs ardents sota els plataners, els murs grocs dels palaus, i el pas despreocupat d’aquest poble de dones habillades de setí negre...”7.
Els diaris de 1926 i 1927 publiquen aquest dia la llista de persones que han traspassat i han publicat la seva esquela al diari. El 2 de novembre de 1927 el diari fa una breu ressenya de la celebració del dia anterior, que fou un dia plujós: “Ayer, Festividad de Todos los Santos, día obligado por la tradición y cariño a los desaparecidos de este mundo, para ir a depositar sobre su tumba, una flor y una oración, el tiempo malogró los sanos propósitos. Cuando la gente comenzaba a dirigirse al Cementerio y otra ya se hallaba en el Campo Santo, encendiendo las luces, adornando sepulturas, un gran nublado se presentó amenazador y al poco rato descargó una lluvia torrencial acompañada de rayos y truenos y de granizo. Esto motivó la desbandada: la gente que no pudo hallar cobijo en el Cementerio, bajaba hacia Palma empapadas sus ropas y chorreando. En cambio las iglesias se vieron atestadas. En ninguna de ellas era posible hallar bancos vacíos. Palma dió nueva muestra de su arraigada fé, manteniendo así los templos hasta cerca de las ocho de la noche en que terminaron las funciones propias del día”8.
Visites al cementeri de Palma el dia de Tots Sants i el dia dels Morts
A Palma, com a totes les Balears i a bona part del món cristià, és costum anar a visitar els cementiris, netejar els sepulcres i ornamentar les tombes amb flors; entre aquesta aportació floral, hi destaca l’espècie anomenada estrany9, de recordances elegíaques. Encara a molts de pobles de les illes Balears aquest dia se sent el toc trist de les campanes de les esglésies, com un plor de dol.10.
El diari de 2 de novembre de 1895 recull la jornada de visita als cementiris: “A pesar del tiempo inseguro que hizo ayer tarde acudió numerosísimo concurso al cementerio de esta ciudad, unos para orar por el alma de los muertoa; otros por afectos menos piadosos; todos, sin embargo, con bastante recogimiento y respeto a los sagrados recintos. Las sepulturas, en número muy considerable fueron adornadas con flores, coronas, farolillos, hachas, cirios y demás objetos como recuerdo de los seres queridos que descansan eternamente. También los cementerios de la Vileta, Génova y St. Jordi fueron visitados por los vecinos de los respectivos caseríos verificándose sufragios y preces. En todos los templos de la ciudad se verificaron las ceremonias y rezos de ritual. En todas ellas se vio constantemente una multitud extraordinaria de fieles lo mismo esta mañana hasta las doce”11.
La revista L’Ignorància l’any 1880 publicà l’article titulat “Els morts”, signat per Goriet, que recorda la visita al cementeri de Palma el dia dels morts: “Per ses quatre campanes, un carreró seguit de gent se’n va en es cementeri: homos amb banquetes, atxes, ciris i fanalets duen a sa tomba des morts sa mostra de recordança que los fan es vius... No tothom que va a Son Tritlo fa cara mustia i dolorida: bergantells esburbats hi van alegres i duen conversa tirada amb delitoses jovençanes... Aquell dia es cementeri no pareix sa casa de la mort. Es carrerons i caminals van plens de gent que se trepitja i sempentetja per passar i trescar-ho tot... horabaixa en començar a fer fosca, la gent buida i se’n torna de sa ciutat des morts a sa ciutat des vius... ses iglésies encara estan plenes de gent: la comunitat canta es set psalms amb to solemne, i muden de lloc, cada moment, aquells estols que amb candeleta encesa fan absoltes... per places i carrers tresca molta gent amb vestit negre, i ses bunyoleries arreu, arreu despatxen calderades de pasta frita, embalsamant tot es carrer amb una forta olor de fregitina. L’endemà, de bon matí, comencen per totes ses parròquies ses misses i ets oficis de requiem; toquen mig dia, ets escolans desendolen els altars...”12.
Cementeri de Palma per Tots Sants (foto arxiu Arabalears)
La revista La Roqueta del 15 d’octubre de 1902 publica l’article titulat “Els Morts”, una visió del cementeri de Palma el dia de la festa dels difunts: “De cap a cap d’any es cementeri està silenciós, desolat. Dins ell hi té estatge sa pau, però una pau trista, freda, que no tranquilitza s’esperit sinó que dóna feredat. (...) Sols un dia en s’any els vius van a visitar els morts i es cementeri, en tal dia se despulla de sa seva fesomia pròpia. Allà, a s’entrada des capvespre de Tots Sants, ses campanes de ses iglesies, amb veu trista, comencen a tocar de mort. És arribada s’hora. Sa gent se posa es vestit negre, senyal de dol, i, fent una llarga processó, endressa es pas cap an es cementeri. Aquest perd llavors sa soledat i silenci que hi reinen durant tota s’anyada i cobra una animació que té tons de bulla. Ses tombes estan brufades de corones i flors i amaguen es seu aspecte trist i funerari baix es colors riallers de ses flors. Centenars de persones bullen dins aquell paratge, i corren d’una part a s’altra, visitant ses tombes més ben adornades i alabant aquelles on s’ostentació hi brilla amb claror enlluernadora. Sa visita an els morts no sols té aquest dia un caràcter de dol, de sentiment, sinó que també té cert to mundà, cert color de festa. Uns, els pocs, damunt ses tombes hi resen, fins hi vessen llàgrimes; altres, els més, s’hi passegen, indiferents, mirant com un espectacle que entretén, ses escenes que allà passen...” (La Roqueta 21, 15-11-1902).
Gabriel Alomar Villalonga: Impressions de Tots-Sants
El polític, assagista i literat Gabriel Alomar Villalonga (Palma 1873-El Caire, Egipte 1941), amb el pseudònim Biel de la Mel, publicà de molt jove una sèrie d’articles a les revistes En Figuera (1893) i La Roqueta (1898-1900). Reproduïm un fragment de la narració “Impressions de Tots-Sants”, que se situa al cementeri de Palma. El relat aparegué publicat a La Roqueta el 29 d’octubre de 1898.
"Sa primera visita an es Cementeri se sol recordar per llarg temps amb certa emoció d’infant. Jo la tenc present com si fos d’ahir. Llavors, en aquella època, com que me semblàs, anant an es Cementeri, fer un acte varonil i rebre un certificat d’homo formal; an els nins no los solen dur en es Cementeri més qu’en cotxo encortinat de color de cel…
Quina posta de sol més hermosa sa que es veia de sa part d’amunt, devora sa tàpia de l’església. Un sol vermell, com una roda flamejant damunt ses muntanyes d’allà enfront; unes teranyines de núvol roig, finíssimes i esfilagarsades; un cel tot colorejat que anava esblanquint-se tant com se separava de la terra, i uns raigs de llum moridors que juguettjaven per entre ses tombes, p’en mig dels jardinets tristons i damunt ses parets meselles de làpides mig esborrades, o d’epitafis còmics i lamentables. Allò era una població de fantasmes de pedra esperant sa nit per recollir s’ànima amagada aleshores, i anar-se’n a fer por en els nins dolents o a prendre part en es darrer acte d’un Tenorio de llogaret. I per gran que fos aquella població tota blanca, d’una vertadera blancor de mort, molt més habitada era sa població de davall terra, una sèrie de generacions acaramullades com a pisos, una partida de ciutats com sa nostra.
Es sol desaparegué a la fi, ses tombes arrenglerades en mil fileres anaren perdent poc a poc aquella blancor assolellada i melancòlica. S’horabaixa li esqueia millor an es Cementeri, ses ombres mortes des vespre que començava pareixien augmentar s’exèrcit quiet i silenciós dels fantasmes de pedra. Però, la veritat, encara m’havia imaginat més trist aquell lloc de terrible recordança; i trobava que els poetes s’havien deixat una inspiració perduda per entre ses cordes de sa lira, i és s’alegria tranquil·la d’un Cementeri blanc i ben atapit, com es nostro. S’ànima no sabia posar-se a to aquell dia, i entristir-se com era necessari. Sa il·lusió que m’havia feta des Cementeri era molt més feresta que aquell comellar pacífic, del tot inofensiu."
Font: Alomar Villalonga, G.: 1983, 15 / La Roqueta, 237, 29 d’octubre de 1898)
Dur a Son Tril·lo
Una de les tombes més antigues del Cementeri de Palma: Antoni Rosselló i Romero (1846)
El sentit d’aquesta frase s’explica perquè el mes de novembre de 1806 es triaren els terrenys de Son Tril·lo com a lloc de construcció del que havia de ser nou cementeri municipal. Diu un diari de l’època, en nota recollida per Llabrés Bernal: “a vista de las dificultades del paraje para el nuevo cementerio, se fijó y acordó la junta se construyese detrás del convento de Jesús en el predio Son Tritlo, propio de don Bartolomé Laudes y empezó su fábrica el 1º diciembre de este año por medio de los auxilios que prestó para ello el Rdo Sr Obispo de esta diócesis”. La professora Catalina Cantarellas explica l’elecció de Son Tril·lo com a cementeri municipal: “A lo largo de 1806 la ocupación principal se centró en la elección del terreno para sede del futuro cementerio. Originariamente se habían barajado dos lugares, el de Sa Punta, en las inmediaciones de la puerta de Santa Catalina, y el llamado cementerio de los apestados, a espaldas del convento de Jesús. Ambos se hallaban a extramuros de la ciudad de acuerdo con lo prevenido en la normativa general. Una vez seleccionado el último lugar surgieron impedimentos de supuesta base sanitaria que originaron su rechazo. El terreno finalmente elegido fue el de Son Tritlo, ubicado también en las cercanías del convento de Jesús”.
El mestre d’obres i escriptor Bartomeu Ferrrà conta a la manera de la revista L’Ignorància, de 1879, com foren aquells inicis: “Son Tritlo (ja he dit que parl amb aquells que no hi van mai), són nou o deu cortons de terra a un coster, tancats amb paret alta, just abans d’arribar a ca ses Bieles. A un qui el mira de per damunt es pont que té davant, li pareix veure una taula de juguetes i santets d’aquells que venen en el Ram... Cridaren es manyefla d’en Frontera (al cel sia ell); senyaren quatre retxes: venga guix i homos, i... què los va sortir? Una murada amb quatre sostres de lliteres mal forjades i més mal cubertes...”.
-Font: Valero Martí: Aquí n’hi ha per na Bet i sa mare. Origen i història de les expressions mallorquines. Palma: Olañeta, 2017
-Referències: L’Ignorància, n. 20, 01-11-1879, p. 1/ La Roqueta, n. 5, 29-01-1887, p. 2 / La Aurora, 226 / Parera, J: Sa Marjal, X, p. 35-36. Sa Pobla, 1918 / DCVB, s.v. Tritlo / Llabrés Bernal, J.: Noticias… I, 114 / Cantarellas, C.: La arquitectura mallorquina desde la Ilustración a la restauración, 133
Els rosaris i altres dolços de Tots Sants
Per Tots Sants, es manté encara la tradició de menjar bunyols, que ha començat la revetla de les Verges. La poetessa Maria Antònia Salvà ens recorda que molta de gent en fa aquest dia: “Per tots sants seran bunyols...”13. A més dels bunyols, els panellets i les castanyes torrades són mènjues típiques de la data; una notícia del Diario Constitucional de 1850 ens suggereix l’origen del costum: “Panellets de mazapán como los que se acostumbran en Barcelona el dia de Todos los Santos se venden en la confitería de Frasquet delante de San Nicolás”14. El refrany popular «Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes» és prou il·lustratiu sobre el fred i les humitats que comença a fer intensament en venir el novembre.
Infants amb rosaris de l’arxiu d’Amador Bauçà.
El diari de 3 de novembre de 1895 insisteix en l’èxit dels bunyols i dels panellets: “No han sido únicamente los templos y los cementerios que se han visto favorecidos ayer y anteayer por una multitud de personas: la devoción de unos y el apetito de muchos favoreció las buñolerías y las confiterías de esta ciudad, en términos de haberse visto apuradas las primeras para servir los pedidos que se hacían y de haber concluido las existencias de panellets las últimas. Parece que los sufragios para los difuntos se hacen mejor con el acompañamiento de alguna golosina o de aquella fruta de sartén”15.
El mateix diari recorda l’antic costum de menjar magranes: “todavía hubo quien practicó la antiquísima tradición de ir a comer granada según la practicaban nuestros antepasados, mezclando con esta costumbre un poco campesina, la piadosa creencia de que por cada grano de dicha fruta que se comía, salía una ánima del purgatorio. La costumbre se ha perdido casi enteramente, acaso más por falta de granadas en los predios y heredades de estas inmediaciones, que por falta de gana en las gentes del pueblo de continuar aquella práctica”16.
Rosaris de Tots Sants (arxiu Wikipèdia).
A Mallorca, tenien especial tipisme els rosaris de Tots Sants. Era tradició -i encara avui, però molt perduda-, que els padrins joves (padrins de fonts o de Baptisme) regalassin als fillols uns rosaris ensucrats i de colors diversos i vius; presentaven un enfilall de fruites confitades, carabassat, bombons i panellets. Els infants es passejaven tot el dia amb el rosari passat pel coll. El diccionari Alcover-Moll defineix breument aquests rosaris dolços: “Enfilall de bombons o peces de dolceria, que és costum de regalar als infants per Tots-Sants”, i assenyala que és una tradició especialment coneguda a Palma, d’on hauria passat a tota l’illa.
Gaston Vuillier, a l’obra publicada l’any 1893 però a partir del viatge a Mallorca de 1888, recorda la tradició dels rosaris: “Érem a la vigília de Tots Sants. Des de la meva arribada, veia als baixos de les cases, dones i jovenetes ocupades febrilment a enfilar grans de rosari a uns cordells: aquests grans, enormes i de colors variats, uns eren de sucre o fruits confitats, i altres de pasta ensucrada. Al lloc on normalment es penja la creu beneïda, es veia un peix de sucre ornat de dibuixos, un cor de pasta de codonya, fins i tot una creu d’honor de xocolata. El dia de Tots Sants és costum a Palma, i als llogarets i pobles de l’illa, donar als infants un d’aquests rosaris, segurament per iniciar-los a les dolçors d’aquesta devoció...”17.
El diari de 25 d’octubre de 1895 recorda amb ironia, per les despeses que suposa, la tradició dels rosaris, que ja s’havia convertit en un tema consumista: “A penas si nos acordamos de que mañana en ocho días es la conmemoración de los fieles difuntos y ya hace dos o tres que se exhiben en muchos mostradores y tiendas de comestibles rosarios hechos con cuentas de bizcocho, mazapán, confituras, garapiñas y otros comestibles, todo para tentar a título de devoción la de los perqueñuelos y su indiscutible afición a los dulces. Hay épocas que traen el desconsuelo a cierta clase de personas: la Epifanía, la feria de Ramos, la fiesta de Todos los Santos, Navidad… en tales temporadas no se puede ser padre, padrino ni padastro; ni hasta tío se puede ser”18.
El rosari és presidit per la patena, un rotlle de carabassat o carabassa ensucrada, de majors dimensions que la resta de peces, a manera de medalla. Amb ajuda del folklorista Andreu Ferrer Ginard sabem que, tradicionalment, els grans de rosari de les avemaries eren de panetets o panellets dolços, mentre que els grans dels parenostres eren de fruites ensucrades o confitades. Manel Carrera conta que la tradició dels rosaris ensucrats prové, com els panellets, de les ofrenes que antigament es feien als morts per Tots Sants amb productes derivats de la farina cuita al forn combinada amb els fruits d’aquest temps: castanyes, ametles, pinyons i carabassa. Els rosaris, per tant, serien una evolució de la tradició de posar menjar damunt les sepultures, ja que la gent creia que ajudaven les ànimes dels morts a sobreviure durant el seu viatge. Per això, antigament, aquests collars només comptaven amb els panets de morts; no tenien cap dolç, com els caramels, la xocolata o les fruites ensucrades, que s'han afegit posteriorment.
S’han formulat altres teories, que podrien puntualitzar l’origen de la tradició dels rosaris. Una de les idees recorda que seria la funció animadora del dolç contra la tristor: el costum de regalar rosaris ensucrats durant aquestes dates provindria de la necessitat de contrarestar l’excés de tristor i patiment -almenys entre els més petits de la casa- que envolta la celebració de Tots Sants, amb visites a cementeris i amb una presència endolada de les absències d’éssers estimats ja finats. Una altra teoria o hipòtesi situa l’origen del rosari amb el reforçament de la funció del padrí i padrina de fonts, ja que aquestes són les persones que adquireixen l'obligació moral de protegir un infant i fer-li de pare o de mare si arribàs a quedar orfe. La relació entre fillols i padrins és una relació de protecció que comença amb l’elecció el padrí per part dels pares i acaba quan l’infant ja es pot valer per si mateix. La tradició del regal del rosari per part del padrí serviria per recordar al fillol la figura del padrí de Baptisme.
La revista La Roqueta del 15 d’octubre de 1902 publica un poema d’Emili Oliver titulat “El rosari dels morts” que recorda la golafreria amb què els infants devoraven el rosari:
Quan era petit, ma mare
(que Déu tenga a bon lloc)
cada any pels morts me comprava,
si havia estat bon al·lot,
per sa meva golosina
un rosari lo més gros
d’ave-maries de sucre
i panellets d’aquells bons,
gloria-patris de primera
que eren des tamany d’un ou,
confitura i tutti quanti:
un rosari com un sol,
un rosari, pinta’l ample,
d’aquells que es resen tot sols (...)
Me dóna es rosari i... ¡Claro,
si en vaig trobar de consol!
I vaig fer tanta de bonda
i vaig esser tan ... devot
que em vaig menjar sa patena
abans d’acabar es penjoi.
Sabeu que ho va esser de dolça!
i els gloria-patris què bons!
Jo he vengut a dir aposta
per molts, que es diuen devots
i ho són per conveniència
del modo que ho era jo:
Per menjar-se sa patena
quan los cau qualque bon tros,
no contemplant, dels misteris,
més que el misteri de goig...!
E[mili] O[liver]
Cementeri de Llucmajor (foto Visit Llucmajor)
Text extret, en bona part, de:
VALERO, G.; BUENO, J.; FONT, B.
Les festes de Palma. Història, tradició i vigència. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2010
_______________________________________________________________________________________________
1 Estanislau de K. Aguiló: BSAL 1901, p 15
2 Rullan, J.: “Noticias para servir a la historia eclesiástica de Mallorca”. A: BSAL 1895, p. 246-247
3 Oleza de España, J.: “Enterraments i Obits del Real Convent de Sant Domingo de la Ciutat de Mallorca”. A: BSAL, maig de 1922, p. 71,73.
4 Diari La Almudaina, 03-11-1887, p 2
5 La Almudaina, 03-11-1887, p 3
6 La Almudaina, 25-10-1895
7 Codet, L.: Imatges de Mallorca, 76-77.
8 La Almudaina, 02-11-1927
9 Planta de la família de les compostes, de l'espècie Pyrethrum sinense (Mall., Men.); castellà ‘crisantemo’ (DCVB, s. v. ‘estrany’).
10 Janer Manila, G. et al.: Calendari de festes, 213-216
11 La Almudaina, 02-11-1895
12 L’Ignorància, n. 72, 29-10-1880, p. 2-3
13 Calendari de festes, p. 213-216
14 Diario Constitucional, 23-10-1850
15 La Almudaina, 03-11-1895
16 La Almudaina, 03-11-1895
17 Vuillier, G.: Les illes oblidades, p. 24
18 La Almudaina, 25-10-1895
