en unes illes
Bibliotecari del Golea
Ahora no más que islas
vagando sin razón de vagar
por mis canales vena.
DULCE DÍAZ MARRERO
para poner en órbita unos ojos
ya sabe usted doctor
ponerles música.
Dulce Díaz Marrero va ser una com una mena de llegenda fins que el 1987 es va publicar Fin de la Ley a les edicions artesanals i ciclostilades de Jorge Luis Sosa Campos. Com ja he contat moltes vegades, vaig arribar a Tenerife l’abril del 1982 i poc temps després vaig sentir a parlar de dos poetes que havien mort molt joves feia tot just uns anys. Eren Félix Francisco Casanova (1956-1976) i Dulce Díaz Marrero (1953-1978). Del primer no em va costar gaire aconseguir alguns llibres, però de Dulce, com ja he dit, fins al 1987 només en sabien coses els «iniciats», els que l’havien conegut abans que es morís a conseqüència d’un accident el 1978 o havien tengut la sort de poder llegir algun poema publicat en una revista.
Després, el 2000, Baile del Sol, l’editorial fundada per, entre altres, Tito Expósito, en va fer una edició més acurada i amb un epíleg de Roberto Cabrera, «Ser de Dulce», publicat primer a la revista La menstrua alba, el 1985.
Finalment, el 2003, la mateixa editorial la va incloure en un dels volums d’antologies de 13 + 13 poetes canaris, amb una edició a cura de Roberto Cabrera que, a més del text introductori que el lector acaba de llegir, també incloïa un disc amb tres cançons, que podeu escoltar clicant AQUÍ.
Des del primer moment vaig pensar en fer-ne una selecció i una versió catalana dels dos. De Félix Francisco Casanova ja n’he publicat digitalment un llibre titulat Aigua Negra que s’havia preparat fa molt de temps per editar-lo en paper. Cosa que no va passar.
De Dulce també vaig preparar una edició en paper el 1997, però no va arribar a fer-se. Això sí, en vaig fer un programa de «La Biblioteca del Golea» emès a Capdepera Ràdio i a SiS Ràdio.
Com podeu suposar, la meva preparació és minsa per tal de poder fer un estudi tant de Félix Francisco Casanova –del qual hi ha l’obra completa publicada– o de Dulce Díaz Marrero. Però el text de Roberto Cabrera que he inclòs ens il·lumina abastament sobre l’autora i la seva època: un moment únic i segurament irrepetible, on es va crear un ambient de canvi en què semblava que aquest era realment possible. La música, la poesia, l’art, va sortir de la clandestinitat i des dels pobles, des dels barris, va envair la ciutat. A Tenerife, a les Canàries en general, tot això va anar acompanyat d’una revifalla del moviment anticolonialista que Espanya va arribar a considerar molt perillós pels seus interessos colonials. Per ordres directes de Martín Villa, feixista prou conegut i que encara remena les cireres elèctriques del règim monàrquic, els serveis secrets espanyols van intentar (abril 1978) assassinar a Alger un dels líders més carismàtics del moviment d’alliberament canari, Antonio Cubillo (1930-2012). No ho varen aconseguir del tot i només el deixaren paralític de per vida.
La lluita va ser ferotge des de La Cuesta a Taco: reivindicacions sindicals, alliberadores, artístiques, foren reprimides a sang i foc. Aquesta repressió –i també alguns errors del moviment d’alliberament, cal dir-ho, i les drogues– va arribar a doblegar aquella efervescència llibertària i les porres i pistoles del capital imposaren aquella «transició» que ara més que mai es veu que va ser una més de les estafes monumentals que han perpetrat els règims espanyols tant amb governs de «dretes» com d’«esquerres».
Quan jo hi vaig arribar el 1982 només en quedaven les cendres i algunes espurnes encara vives. I a aquestes espurnes em vaig agafar. Però les lluites col·lectives es varen convertir en sectorials, els grups es tancaren en ells mateixos, sense una mirada ampla, sense una revolució per fer. Malgrat tot, allà eren i allà continuen encara. Intentant fer-se un lloc dins el panorama internacional, intentant posar-se en el lloc adequat per fer un bot endavant.
Roberto Cabrera, entre molts altres, és d’aquests que són capaços de fer-nos veure i perseguir aquestes espurnes. Com escriptor, a més d’alguna novel·la, ha publicat diversos llibres de narracions curtes i també ha editat algunes revistes importants, com El Buey de las Estrellas, que és l’única que tenc a la meva biblioteca. Com a músic va participar a Grupo Salvaje i a Gato Gótico, i en el seu text que avui presentam arriba molt més amunt del què jo hagués pogut arribar xerrant de tot això.
Així i tot, no puc oblidar aquelles set estrelles verdes que onejaven, i onegen, dins el meu cor, malgrat que pels carrers de Santa Cruz i de La Laguna a vegades només veies punks que ja no creien en res. Uns altres volien imitar les tribus urbanes que s’emmirallaven en la música que venia de Madrid, a voltes molt i molt reaccionària, com també ho era un tal Loquillo, producte «cultural» d’un règim corrupte i criminal que ara inspira a l’extrema dreta franquista, però que a mi no m’ha enganyat mai amb les seves vel·leïtats «transgressores».
Ens queda tot això, un regust agredolç, i també una necessitat vital de no donar-se mai per vençuts perquè encara tenim la poesia, la música i també, especialment, tenim la descoberta d’Àfrica com un lloc que també és casa nostra i del qual no voldrem ja mai renunciar i al qual sempre podrem retornar travessant el bosc del temps.
El tiempo es el bosque que atraviesas.
Francisco Croissier
